Ferraterians del món, uniu-vos!

"En un altre país haguera estat considerat un fenomen." És una frase que diu l’escriptora Rosa Regàs en el documental Metrònom Ferrater, dedicat a mostrar, amb notable encert, les diferents facetes de la immensa figura intel·lectual de Gabriel Ferrater. La frase en qüestió l’hem sentit manta vegades i aplicada a tota mena d’intel·lectuals. Potser per això, sentir-la de nou, un cop més, provoca aquella mena ’esbufec lànguid cosí germà de l’autocompassió. Sense arribar-ne a calibrar el fons concret que té en aquesta aplicació, l’afirmació té la mateixa categoria del «si no fos» dels avis. I és com dir que a Espanya o a Sebastopol no hi ha inútils, analfabets o estúpids.

Més enllà de les actituds autocompassives, però, tots els ferraterians del món –puristes i acadèmics, sedentaris i culs inquiets, lectors insaciables i ocasionals– s’haurien d’unir en un clam comú: a crits «gosar poder dir» que ja és hora que l’obra de Ferrater es pugui trobar a les llibreries, que ja és hora que s’editin per primera vegada i d’una vegada i sense més romancejos les obres completes de Ferrater. Sí que seria d’un país mitjanament normal veure un Metrònom Ferrater que obre la gana poètica i tot seguit anar a la llibreria i trobar-hi Les dones i els dies. No puc vaticinar què passaria en un altre país, però jo diria que aquesta situació és i seria insòlita.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 12 al 18 de febrer)

PS.- La segona edició del DVD Metrònom Ferrater ja està disponible, amb uns quants extres ben llaminers, com les intervencions de Jill Jarrell, que va ser dona de Gabriel Ferrater durant els anys 60, i de la mateixa Rosa Regàs. Trobareu més informació i fins i tot el podreu adquirir, aquí. Que vagi de gust!

PS.2- Entremig que vaig publicar aquest article i que ara el penjo a Radiacions, va sortir publicada una reedició, la redefinitiva, diuen, de Les dones i les dies, a Labutxaca. I ara Empúries acaba de publicar Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla, "el  treball del crític més lúcid, incisiu i lliure de prejudicis amb què han comptat les lletres catalanes d’ençà de la mort de Carles Riba", les conferències que Ferrater va fer sobre aquests autors i que encara eren inèdites. L'edició és d'Oriol Ponsatí-Murlà. Totes notícies que cal celebrar, bo i brindant a la salut de l'arribada de les obres completes.

Versió de "La vaca cega"

Hauria d'apuntar que tot seguit podreu llegir una suma a consciència a l'Any Maragall amb aquesta versió -lliure, com, si no, al meu aire, desbocada, innecessària per a la història probablement- amb aquesta versió, doncs, de "La vaca cega". O també podria dir que és una espècie de metàfora revolucionària o contrareformista. Però com que no és ben bé així, no ho apunto. Ara, el que sí que apunto és que segurament "La vaca cega" deu estar entre els poemes de la nova antologia que ha preparat Jaume Subirana, 50 poemes per saber de memòria.
Sigui com fora, la versió personal ve en concret d'un fet d'aquells entre grotescos, malastrucs i de poca traça que us creuen, de tant en tant. El fet, verídic i convertit en notícia periodística, vindria aquest:

Una periodista (del diari El Punt) rep l'impacte sobre cap i espatlla d'una porta de lavabo de bar, al barri de la Ribera, que va caure just abans de l'inici d'un sopar.

I aquí van. Primer, és clar, Joan Maragall. Després, la versió divertiment que podria no tenir més.

La vaca cega, de Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 
La versió divertiment

Topant de cap en una i altra porta,
avançant d'esma pel camí del beure,
se'n ve la mossa tota sola. És malastruga.
D'un cop de porta caiguda amb massa traça,
el fet va llimar-li una espatlla, i en l'altra
se li ha posat un pes: la mossa és malastruga.
Ve a abeurar-se a la barra com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb els companys, no: ve tota sola.
Els companys, pels punts, per les comes,
pel bullici dels bars de la ribera,
fan dringar l'esquelet, mentre ensumen
l'herba fresca a l'atzar...Ella cauria.
Topa de morro amb l'esmolada porta
i recula desllorigada...Però torna,
i abaixa el cap a la cervesa, i beu calmosa.
Beu prou, sense gaire a fer. Després aixeca
al cel, enorme, l'abonyegada testa
amb un gran gest màgic; parpelleja
damunt les cervicals badades i se'n torna
orfe de llum pel cop que encara crema
vacil.lant pels camins intransitables,
brandant llànguidament el Myolastan. *

* Myolastan: relaxant muscular flipant.

Aquesta versió la vaig llegir una vegada -i única- aquí. Sí, torna, torna a estar aquí, visques!

Creador de clatellots

L’aigua

Autor: Marc Romera

Editorial: Labreu

Barcelona, 2010

Pàgines: 80

Preu: 13 euros

Com cops de martell, com un cop de puny, com un calbot sec i efectiu. Les imatges punyents, encimbellades gràcies al vers cisellat, depurat d’allò innecessari, ple de ritme, travessen aquest poemari de Marc Romera, autor d’un sòlid gruix d’obra poètica i amb diversos llibres de narrativa publicats. Amb L’aigua, el seu sisè llibre de poemes, Romera ens ofereix una tensió a raig que se sosté al llarg dels 50 poemes que el formen i un tancament ("A braçades", en prosa). El tancament –sempre es corre el perill que sigui un text escorrialles, que no és el cas– relliga el tarannà d’aquest volum de títol aparentment innocu.

L’aigua és un llibre rodó per l’aposta formal, un conjunt d’octosíl·labs que donen una volta més al vers i a la llengua, sense arribar al retorçament lingüístic extrem de La pau del cranc, el seu anterior llibre. Ara bé, les connexions amb aquell sinistre cranc són clares i fins i tot li adreça algunes picades d’ullet, a aquest (“un cranc cansat, de pinces toves, / per poder, encès, imaginar / dones obertes a l’atzar”) i a d’altres elements que ja pul·lulaven per l’obra de Romera. Central o tangencial, l’aigua –i derivats, com la nimfa, l’ameba, el corall, el congre, la piscina, el plàncton, el “nedar sense bastó”o el “nedar coix dels peixos lluna”– ho traspassa gairebé tot. És una bèstia camaleònica que ara evoca el desig sexual, el sexe sòrdid, l’oblit i la renúncia, ara l’instint o el control d’aquest instint i com conviu amb un assaig de moralitat. I també passa per l’aigua la fragilitat i paradoxes vitals, el que queda del pas del temps i el gust per alimentar i esmussar la part fosca, el Mr. Hyde propi. Són temes que degoten directament de la potència de la imatge.

L’opció formal passa desapercebuda per al lector, dit en un sentit positiu: el vers no ha estat entrat amb calçador i l’aigua hi circula amb naturalitat. Ras i curt, l’artifici no crida amb llums de neó ni tampoc porta de la mà l’avorriment. Això s’explica, en bona part, perquè la brutalitat i la cruesa presents en el poemari prenen moltes manifestacions, sempre amb un deix marcat de cinisme. Des d’“aquest verd extraordinari / que estira els braços des de l’aigua / buscant el mapa de la llum” del delta de l’Ebre fins al viatger de l’autobús  accidentat, seccionat: “busca invident la part de dalt / entre els difunts sense mortalla”.

Hi ha a L’aigua també algunes peces curtes obertament juganeres. Algunes semblarien una concessió a l’efectisme, si no fos que, en general, el llibre evita caure en la pirotècnia buida. El jo poètic saltironeja de posició sense perdre el to essencialista dels versos, podats a consciència, sovint amb elisions que són una invitació al lector perquè s’hi endinsi i correspongui, a base de clatellots o no, als buits.

(Publicat al suplement de Cultura del diari Avui el dijous 16 de setembre de 2010)

Versions per mirar de dir o d'anar allà mateix

La història d'un poema, "Pals corcats", inclòs dins del llibre La mare que et renyava era un robot, va començar amb un pal corcat precís i concret. Aleshores tangible. Un pal corcat que hi havia al meu barri i que servia per enllaçar el subministrament elèctric, amb la precarietat corresponent. Quantes vegades n'havíem fet ballar els fils amb un fortíssim xut -altrament dit, "canyardo"- de pilota. Quan el van retirar, en va sortir un article d'opinió pel diari. Després vam fer ballar els fils perquè agafessin electricitat poètica -s'accepta la metàfora?- i en va sortir un poema que és també homenatge a la meva àvia Amàlia i uns quants personatges mítics més. Aquesta mena de fer o transformar camaleònic d'una matèria que podria ser la mateixa resulta curiós. I ara em trobo com si anés a exposar un hipotètic truc de màgia que tampoc sé ben bé com funciona.

Memòria

Al meu carrer trauran un pal de la llum, que és de fusta, on hi estavellàvem la pilota quan jugàvem a futbol. Ens servia de porteria. És el pal de la llum que va portar l’electricitat al barri –el troben si segueixen la recta del Circuit de Catalunya postnacional i tomben a l’esquerra–, i evidentment ja és hora que vagi a terra. Aquesta escletxa oberta per un record anecdòtic em fa pensar en altres memòries “escoltades”, de persones que, amb trajectòries vitals molt diferents, et xiuxiuegen històries insospitades, et parlen d’altres móns que els ha tocat viure, d’altres maneres de fer...L’altre dia es va morir una senyora gran del meu barri, la senyora Conxa, que ja era gran quan jo era petita, i amb ella s’endú un món que ja vaig conèixer antic.

Tot és memòria. Fa poc vaig tenir l’oportunitat de tenir una conversa fantàstica amb Maria Salvo, una “dona del 36”, plena d’energia, presa durant 16 anys en presons franquistes. A cada frase que diu, amb aquells ullets vius, sembla que et transmet un “endavant les atxes”. Penso en personatges com en Martí Sunyol, farmacèutic i escriptor de la Garriga, que és un pou de cultura, que et parlen d’uns referents culturals, d’una identitat, d’una idea de país. O amb la meva àvia Amàlia, que, com una contacontes, m’explica que “al poble, hi havia una vegada...”, i diu, de les persones grans, que ja se sap, “caldera vella, bony o forat”.

Tots els pobles haurien d’entrevistar els seus avis. Escoltem-los, que n’aprendrem. A la comarca hi ha pobles com la Garriga, Montornès, Lliçà d’Amunt o la Roca, per dir-ne alguns, que estan fent una feina remarcable en aquest àmbit, i vegin que he eludit referències al concepte institucionalitzat de “memòria històrica”.

En aquest món de desorientació i de tanta mandanga postmoderna, aquestes memòries són també petits referents, llumetes en el camí per trobar-ne algun de camí i construir-nos la nostra història. D’aquí a quatre dies el pal de fusta que ens feia de porteria ja no hi serà. Però anys a venir, algú haurà d’explicar als futurs nens que, fa molts i molts anys, quan els infants tenien temps per jugar i jugaven al carrer, s’inventaven porteries invisibles amb pals mig corcats.

(Article publicat el 29 de gener de 2007 al diari EL 9 NOU)

PALS CORCATS

Al meu carrer fan obres
per extirpar del paisatge
un pal de la llum,
fusta corcada que mudava de pell
per fer-nos de porteria.
Hi estavellàvem la pilota
quan jugàvem a futbol,
sense intuir, com hem constatat,
el ridícul de caure
en fora de joc.

Vora aquell fil maldestre,
amb les seves històries,
l’àvia Amàlia ens acotxava...
«Al poble, hi havia un vegada»,
o com ella contava, ja se sap,
«caldera vella, bony o forat».
No imaginàvem
que el dia més insospitat
una mala jugada,
una revinclada inoportuna…
i et podies reencarnar
en un personatge terrible dels contes:
la Gilda dels Ous,
mocador negre, d’escarbat,
i mirada esquiva.

Condemnats a mandanga postmoderna,
d’aquí a quatre dies
el pal que ens feia de porteria
ja no hi serà.
Temps a venir algú ho explicarà...
«fa molts i molts anys,
per fugir d’escarbats amb mocador,
els infants inventaven
porteries invisibles
amb pals mig corcats».

(Poema inclòs dins del llibre La mare que et renyava era un robot, publicat per Galerada el juny del 2008)

Que algú m'ho expliqui

Fa poc vaig tenir ocasió de sentir recitar i compartir una agradable tertúlia amb dos poetes de trajectòria i obra sòlides, com són Carles Camps Mundó i Montserrat Rodés. L’un ha sobrepassat la seixantena d’anys i l’altra s’hi apropa. Tots dos tenen un element en comú: anar per lliure i fugir de les capelletes i grupuscles literaris, i també de qualsevol artifici buit i efectista, per centrar-se en el que és realment important: barallar-se a cisellar la paraula. Això no té preu. Assistim a uns temps en què part de la crítica pontificadora està més preocupada per enaltir la pirotècnia per la pirotècnia i per una estètica suposadament trencadora, més que no pas pel treball sòlid i seriós, que, tot sigui dit, pot ser mil vegades més trencador o mil vegades menys avorrit. On és la crítica d’aquest país –més enllà de les ressenyes literàries– que hauria de servir per destriar el gra de la palla? I ja de passada, per no tenir una palla a l’ull? Que algú m’ho expliqui.

Fa uns dies, el novel·lista novell Marc Cerdó feia una declaració d’intencions reveladora: el que vol és fer una obra literària i no ser un cavall de curses. Això tampoc té preu. O si volen, només els quatre eurons que els pot costar acostar-se a les Males companyies (Cerdó), a l’Alarma (Rodés) o fins i tot a La mort i la paraula (Camps Mundó). No s’espantin, que amb aquests títols sortiran reviscolats.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 al 10 del juny)

Temptativa de balanç o descobrir de gairell la perspectiva Nevski

Acaba l'estiu, primeres torrentades i bolets i de bòlit i escudelles, trens tard de nou per no acabar d'anar enlloc, i més perdre trens encara i més tempestes d'imprevist, acaba l'estiu i esdevé inevitable una certa temptativa de balanç, que temperi consciència i cos, o bé que els faci regirar i revoltar-se, qui sap, per sempre buscar un balanç que no acabi en vermell. Però tant és, perquè la cosa veritablement important és fer balanç, com per, davant l'auditori, tancar el cercle de tots els trucs que hem ensenyat i de tots els trucs que no han sabut ni tant sols intuir-nos. En vermell o no, amb salt entremig de l'anella o no, l'escenificació, la temptativa, es repeteix. Ha estat un estiu de picades, de més picades. De passejar un cos de botons vermellosos. Quina sensació de desampar davant d'un enemic diminut que se'n fot de tu. I ha estat també un estiu de mirar de gairell, de descoberta casual, la perspectiva Nevski. La perspectiva Nevski. Quin nom, quin món. I encara queda per llegir Gogol.

L'estiu de l'any passat, encara amb el  balanç pendent però intuint-ne els dèficits, vaig escriure aquest article a EL 9 NOU. Ara, final d'estiu, llum esllanguida, pell que es retorna, últimes nits de gintònics a les terrasses apedaçant el món, passant revista i balances, ara en rellegir-lo, penso que potser era un primer intent de trabucades a cegues contra un monstre, mosquit o no, que s'ha manifestat amb força en els últims mesos. O potser les larves ja hi eren, aquí i en el subsòl de la gran perspectiva Nevski.

MOSQUIT TIGRE

Podria parlar de les retallades econòmiques dels pobles sense ordre de prioritats ni concerts, dels plans de sanejament d’arques municipals sorgits com un bolet quan havíem quedat que això era xauxa , de l’error històric que és la reforma del centre de la Garriga o de l’eliminació –per fi!– dels sots del polígon Sant Julià de Granollers. Però és ple agost, fa una calor que espanta i el zumzeig gairebé imperceptible del malparit del mosquit tigre no predisposa a tant elevades qüestions. Perquè, saben, el mosquit tigre ja és entre nosaltres. A Montmeló s’ha abraonat amb força contra la població. En tinc testimonis propers. I és de suposar que ja pul•lula per d’altres pobles de la comarca. Això ha motivat una campanya municipal que consisteix en els clàssics consells pedagògics i de reeducació dels bons ciutadans. Alguns de tant pràctics per aquesta època com portar “roba de màniga llarga i pantalons llargs, així com mitjons” per evitar les picades.

L’empipada pels insectes no ve d’ara. El 1918 el periodista granollerí Manuel Fontdevila escrivia un article a L’Esquella de la Torratxa sobre les mosques de la Garriga, on estiuejava. “La Garriga fora un poble ideal a no ésser la colònia de mosques que hi passa l’estiu”. Amb l’humor com a esprai antimosquit, afegia: “Diu que no són del poble; diu que hi passen l´estiu. Serà, potser, que el canvi d’aigua els prova. Se’t mengen de viu en viu.” “Si la Garriga vol ésser un poble agradable al foraster ha de preocupar-se d’aquest problema”, aconsellava.

Fa uns dies, l’ens que s’ocupa dels bitxos a Barcelona va demanar la col•laboració ciutadana per eliminar rates, mosquits tigres i coloms. No sé si el que buscaven era convidar la població a sortir al carrer per escometre a trabucades les bestioles. Però posa en evidència una sèrie de límits o incapacitats preocupants, i més quan han passat 91 anys d’ençà de l’article de Fontdevila. Que només parlem d’un mosquit tigre que provoca picades doloroses, que poden avançar en butllofa i infecció en persones grans o delicades? D’acord. Però, si tant costa eliminar un simple mosquit, d’intel•ligència i memòria de mosquit, com podem esperar d’algun dels nostres ajuntaments que urbanitzi amb sentit –i també sentit comú–, que prioritzi amb coherència les accions de govern, que no vulgui deixar-nos d’herència cap bunyol d’obra per inaugurar? Hòstia, ja tinc una altra picada.

(Article publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental un divendres d'agost del 2009)

Viatge a una literatura enterrada

És possible que els noms d’Àngel Ferran, Lluís Capdevila i Francesc Madrid no els diguin res. A mi, fins fa quatre dies, tampoc. I mirin que fa uns quants anys vaig passar per una facultat, dita de periodisme, on aquests i d’altres noms que haurien de ser referents ni me’ls van esmentar. A les facultats només uns quants es cuiden de furgar i anar més enllà dels temaris resclosits repetits com lloros. Ara Quim Torra, amb el Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa), últim premi Carles Rahola d’assaig, ens porta de bracet a descobrir aquests tres periodistes aguts i irònics dels anys de la República, seguint el gran Eugeni Xammar. Periodistes soterrats pel franquisme, descatalogats perquè ningú de cap bàndol els ha reclamat, víctimes del seu esperit lliure. Periodistes que van farcir centenars de pàgines dels anys d’or de la literatura i el periodisme català, que van fregar la normalitat… Especialment vibrant és el moment en què Torra «transcriu» una carta de Lluís Capdevila a Just Cabot, una reflexió sobre la llarga nit del país. El franquisme i la desmemòria transitòria, que s’ha cuidat d’enaltir fins a la sacietat uns anys setanta que, mitologies a banda, als que venim després no ens interpel•len per res, han soterrat unes figures –de la segona línia del periodisme català, sí– que hauríem de tenir presents. Almenys per empeltar-nos una mica de la seva llengua i ironia.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència la setmana del 2 al 8 de juliol de 2010)

Tivertiment

Tens tants tentacles tirans tipificats que t’haurien de tirotejar

Piverpiment

Podrà percaçar les paraules pendents per privar algun plom de popularitzar la seva patata o poteta?

Patrimoni literari engrunat

Una inscripció escrita a mà, i per deferència dels propietaris, sobre una bústia d'aire germànic tirolès indica que allà va viure una de les grans de la literatura catalana: “Casa M. Rodoreda”. A l'altra casa de Romanyà de la Selva –on va viure primer i durant més anys, de fet, la que té més valor literari (hi va escriure Mirall trencat i Quanta, quanta guerra)–, no hi ha ni una sola indicació referent a l'escriptora. A dia d'avui, l'única manera d'establir els vincles entre casa, obra i un fantàstic entorn natural és amb l'itinerari que es fa cada dissabte a les sis de la tarda, sortida del costat de l'església.

Fer l'itinerari fa encara més difícil d'entendre com és que la casa literària de Rodoreda a Romanyà, farcida de motius –encara visibles– que tenen el seu correlat a Mirall trencat (la bassa, el llorer...) no és la casa-museu Mercè Rodoreda. A imatge de la Fundació Josep Pla, la Fundació Palau o la Casa-Museu Verdaguer, seria una eina per difondre l'obra de Rodoreda, un punt de referència per engegar més activitats al voltant de l'autora i no només, també per refer els ponts cap a una generació a la qual pertany. Em ve al cap l'exposició que encara es pot visitar de la relació Josep Pla-Jaume Vicens Vives.
Els antirodoredians diran que ja n'estan més que embafats de l'autora. Gustos literaris a banda, aquestes reaccions lliguen amb alguna cosa del país petit que som. Ja fóra hora de valorar el patrimoni literari que tenim abans no haguem de parlar de patrimoni enrunat. No oblidem que la de Romanyà és l'única casa dempeus lligada a l'autora. A Barcelona no hi queda res. A França a ningú no se li acudiria badar ni badallar davant del patrimoni que parla del seu escriptor més traduït a l'estranger. Penso en París, aficionada per antonomàsia a consignar amb tota mena de plaques la petja d'escriptors –i molts altres personatges– pels seus carrers i cases. I em torna a la vista, com una martellada, la inscripció a mà en la bústia d'aire tirolès.

(Columna publicada a la contraportada del diari El Punt el dilluns 30 d'agost del 2010)

La bústia en qüestió. Pertany a la segona casa de Romanyà de la Selva on va viure Mercè Rodoreda.
Foto d'Albert Benzekry i Arimon

Ara és l'hora

Ara és l’hora, segadors i vallesans, ara és l’hora d’estar alerta. Ha arribat un altre estiu d’atac ple a la terra. I on hi diu terra –i no territori, expressió ara tant de moda– hi heu d’imaginar uns grans camps de conreu. I on hi diu conreu hi heu de veure una vintena de famílies que hi viuen i en viuen. Al darrere d’aquestes famílies també s’hi divisa una determinada cultura, una manera d’utilitzar la llengua, un llegat que ens explica i ens defineix, encara. Ara és l’hora d’estar alerta davant l’esbudellament impune a què el traçat del Quart Cinturó sotmet la plana de Llerona. O davant la trinxada de Lliçà d'Amunt. I on diu esbudellament no hi llegeixin un “No al Quart Cinturó” abrandat i verd i sense alternativa. Podem acordar, amb matisos que caldrien per a un altre debat, que una infraestructura viària com aquesta és necessària. Ara, el que no podem acordar és una destrossa d’aquestes dimensions ja no d’un paratge estèticament agradable, sinó d’unes terres de conreu valuoses i rendibles com les de Llerona, que tenen al seu darrere la història i l’arrelament del món de pagès, amb el qual el nou-riquisme vol trencar qualsevol relació umbilical o remota.

La manera de perpetrar i publicitar el Quart Cinturó, el mutisme o el xiular a una altra banda dels polítics del “territori” han estat lamentables. És el bandejament, una vegada més, del món de pagès. Del pagès com si fos un imbècil condemnat a peça de museu (el tracte donat a Gallecs és museístic, per exemple) o com un element arraconat i folklòric que no serveix per a res.

No parlo de cap idea vague de verd neorural. Parlo de la zona que produeix la meitat de la mongeta del ganxet del Vallès Oriental. D’apostes personals de futur per Llerona. Això, amics, és economia i és cultura. Algú del Consell Comarcal del Vallès Oriental va tenir la pensada, bona pensada, fa uns anys, d’impulsar la denominació d’origen de la mongeta del ganxet. No pot ser que ara els mateixos que van posar el caramelet a la boca dels pagesos de Llerona, els mateixos que van vendre amb eficàcia la moto de la mongeta del ganxet, la nostra, l’ancestral, ara es desentenguin de tot plegat, ara facin l’orni davant d’un traçat que trenca conreus i explotacions i posa en dubte la viabilitat de moltes d’elles. No pot ser, perquè si és, si acaba sent, vol dir que l’exercici de cinisme quan es parla de “territori” és aclaparador.

(Article publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental, aquest divendres 10 de setembre de 2010)

Oros són trumfos

Com que ja he penjat i n’aniré penjant més d’articles de la secció “Oros són trumfos”, que és el nom que vaig donar a una secció periòdica a la revista Presència, explicarem d’on ve aquesta sentència triomfal. “Oros són trumfos” és com es podia haver titulat un conte de l’escriptor Carles Sindreu i Pons (1900-1974), que va preferir anomenar-lo senzillament “Ramon Marxant”, el nom del personatge tragicòmic que el protagonitza. D’aquest aire tragicòmic se’n serveix Sindreu per presentar-nos un petit relat que bascula entre l’entranyable i l’anecdòtic -marca de la casa del seu estil- i traspua en tot moment una enorme tendresa. Una tendresa empeltada de l’afany de fixar un personatge divertit per als infants, al marge per als grans. Aquest binomi no és casual en un perpetu juganer com va ser Sindreu.
“Ramon Marxant” forma part del llibre “La klàxon i el camí”, reeditat el setembre del 2009 per Acontravent, amb un estudi de Carme Arenas. Ramon Marxant diu constantment “oros són trumfos”. De primer la frase dóna la mida d’un personatge estrafolari o divertit, que després pren un tomb més colpidor. Aquí va una tria de fragments del conte. Més endavant, no sabem quan, arribaran noves noves d’uns "oros són trumfos" trasmudats.

RAMON MARXANT

Tot i els seus setanta anys, traginava troncs d’alzina feixucs pel mig del bosc.

No era un home de muscles de cer ni d’envergadura remarcable.

Desnerit, insignificant, hom atribuïa l’origen de les seves insospitades energies al bon vi de l’Ametlla del Vallès. Vi de sauló de les terres altes...

En Ramon Marxant era talment un petit llum d’esperit de vi. Hom li abocava un raget d’alcohol i tot seguit cremava i estava a punt per a qualsevol esforç...Per arrossegar un pi corpulent o per cantar amb veu trencada i entelada una cançó colonial.

(...)

* * *

A voltes matava el temps fent solitaris amb unes cartes franceses feixugues i doblegades com les teules de la seva teulada plena de molsa...

Tenia la reina de trèfle foradada de la part de dalt i de nit la penjava al clau col•locat damunt mateix del seu cap sobre el seu catremusical, ple d’arestes i accidentat com un paisatge de l’alt Vallès, talment una imatge venerada o una estampa litúrgica...

Els cors de les cartes franceses no obstant l’ennuegaven.

Ell en deia oros.

Deia sovint:

“Jo no en vull, de cors.”

I prenent l’as i rebotent-lo per terra afegia amb els ulls espurnejants:

“Oros són trumfos.”

I quan hom li parlava:

- Ramon... i si un dia us trobeu malalt i sol ací al mig de la pineda, què hi fareu?

- Si hi ha un bon vi ja me’n sortiré, i si no en tinc em moriré, i “oros són trumfos”.

La vida tràgica del Ramon Marxant que jo amb les mans tremoloses m’he posat a escriure –una vida que sols pot ésser escrita per un humorista potser– és una cosa viva, perquè fins avui no l’ha sabuda ningú del tot.

Ramon era per molts classificat com un embriac de naixença. I la gent reia... Reia com es riu davant una cosa inevitablement còmica o mecànicament còmica.

Com es riu davant el carroussel i les trompetes de la fira. Sense aturar-se un moment a meditar.

No obstant els infants enyoren avui encara:

“...La sardana d’en Ra-mon

volt-ta que vol-ta com el món...”

 

* * * (...)

Ramon va morir molt vell un matí en sol major.

El sol era un as d’oros penjat al firmament. Tenia una mà crispada sobre el cor i en l’altra la reina de trèfle de les cartes franceses.

Abans de morir va pronunciar amb claredat i energia:

“Oros són trumfos.”

* * *

“Oros són trumfos”, per a nosaltres, els que ens defensem amb una crosta metàl•lica que blinda la nostra sensibilitat, però per als menuts, per als infants que no tindrien ja la companyia del vellet, hi va haver el ressò profund d’aquella cançó que tant els engrescava, la cançó de les tardes clares ratllades pels vols de les orenetes, la cançó que anava passant amb llàgrimes i amb la ranera de la mort, el bon Ramon Marxant:

“...La sardana d’en Ra-mon

volt-ta que vol-ta com el món...”

Més fantasmes

N'havia parlat ja aquí.

Però com que el cas és espectacular, i la investigadora sap de què parla i en parla clar i català, aquí va l'entrevista. Arguments, coneixement i pedagogia que poden ajudar a treure alguna teranyina d'aquesta memòria a voltes atrotinada. O no, perquè confesso que de vegades una ja no sap exactament què pensar i diria...

Al comtat de Devon

La conversa en un carrer tornassolat per la pluja del comtat de Devon, hi plou sovint en aquest comtat, la conversa va anar més o menys així:

- Saps qui s’ha mort?

- Qui?

- En Mike

- En Mike? Què dius ara? Però què li ha passat? Si no tenia res...
- No t’ho creuràs, agafa’t fort, li ha caigut al damunt una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj.

- De què?

- De fetxksjdkfdkjkjwsdkj.

- Au va, que te’n fots de mi o què?

- Que no, que no, que és ben veritat, aquí mateix em caigui un lla...

- Va, no ho diguis, no ho diguis...Però a veure, com li pot haver caigut al damunt una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj

- Anava conduint ell i a distància, molt enllà, hi havia un immens tractor, i va i passa l’incident que mai creus que pugui passar...

- I au...


Guarden silenci. Els dos veïns perden la mirada al riu Plym, grisós com tota la grisor d’aquest matí de tardor –al comtat de Devon ja ha arribat la tardor– en què han compartit l’esfereïdora notícia. Llancen al riu les vegades que cadascú ha pensat què passaria si li caigués al damunt un tros d’aquell balcó deteriorat que té pinta de massa deteriorat, o els rodolés a sobre el pedregar mal fixat de la carretera de muntanya que recorren els caps de setmana, o si l’autobús fins al centre s’estampés contra la benzinera per la roda que ja s'intuïa fluixa. Fins i tot el més gran dels dos recorda quan, de petit, viatjant amb la mare, tenien al davant un camió de ferralla que ballava i bromejaven davant una adversa eventualitat. Però mai hagueren pogut imaginar que algú com en Mike, compositor reconegut, pogués morir sota una pila de fetxksjdkfdkjkjwsdkj. Tot l'inòspit i recargolat que té l'atzar imaginable, encara pot ser superat per un inòspit i recargolat més grans.

El pas següent de la conversa fóra la temptativa d’imaginar l’impossible d’imaginar, les seves pròpies morts. Però el temps és massa gris aquest matí, el riu Plym baixa espès i lent, la gravetat pesa avui més que a Voromir i “encara han anunciat més pluges per la resta del dia”, per això acorden un...

- Ai, al cel sia

- Déu l’hagi ben perdonat

I es pregunten per la família, la feina i comenten les últimes del futbol.

- Quin paio, aquest el Rooney, està fet un xixarel•lo

- Sí tu, però ves-li al darrere.

Màrius Sampere fa ràbia

Ara que el poeta acaba de rebre la Medalla d'Or de Santa Coloma de Gramenet, la primera que atorga aquesta ciutat, fa bo de tornar a fer una ullada als elements que permeten afirmar que "Màrius Sampere fa ràbia". Aquest és l'article que vaig publicar a la revista Presència el maig passat:


Abans no li donessin el premi Jaume Fuster, atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ja pensava escriure aquest article per parlar de la ràbia que fa Màrius Sampere. Acabo de llegir el seu últim llibre de poemes, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner), del qual amb prou feines he deixat un sol poema sense marcar amb el llapis. Tot és potència, precisió, lucidesa, crueltat i duresa a l’hora d’escorxar la condició humana. Versos tempestejats, que tempestegen qui s’hi acosta, versos que són un arsenal d’imatges, d’una poètica estremidora i encantadora alhora, que parteixen d’una realitat palpable per enlairar-se i prospectar en les paradoxes vitals. La mordacitat, el joc obsessiu amb la contradicció, acompanyen els seus versos, que són com un cop de puny punk. Autor de nombrosos llibres de poemes, amb 81 anys Sampere ha publicat la seva primera novel·la, Gratacel, i un ampli volum de poesia inèdita, La ciutat submergida. Sampere escriu, amb naturalitat abismal i escandalosa, els versos que qualsevol escriptor voldria escriure per dir-ho i abastar-ho Tot. Vet-ho aquí la ràbia que fa Màrius Sampere. I la ràbia de constatar que és un dels més grans poetes europeus vius, ni de bon tros prou reconegut. Sort que els atorgants del premi Jaume Fuster han tingut a bé de contradir-me i posar les coses al seu lloc.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 7 al 13 de maig de 2010)

Un joc exquisit

Desconec si ocorre amb la mateixa força en altres literatures europees, però és clara la tendència creixent en la nostra a la classificació i l’etiquetatge inútils. Existeixen els llibres best-seller, les novel•les producte dels grans premis literaris, hi ha la poesia i el Poeta Nacional, les obres de retrat generacional... Cadascú una parcel•la, un rol perfectament adscrit. Tant és així, que de vegades oblidem que hi ha altres coses a mirar, a més del melic, i fins i tot ens oblidem de les possibilitats infinites de la llengua i de l’immens joc i plaer que proporciona la literatura, parafernàlia solemne a banda. Sort que apareix, com de bursada, una obra i un escriptor que ens ho recorden. Parlo de Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís, que ens serveix 123 maneres de relatar una mateixa escena: variacions lingüístiques a imatge de Raymond Queneau o Georges Perec, imitacions d’Espriu, Casasses, Foix, Pla o Verdaguer, versions en format de crítica literària, de telenovel•la, de políticament correcte, d’himne nacional, de superheroi o de vulgar… Una reivindicació del sentit lúdic de la literatura sense incórrer, ai las, en el tòpic de situar el joc literari en un calaix de segona divisió. Una delícia d’obra, un repte fantàstic, ironia i cinisme a cabassos en un artefacte de qualitat, un regal que ens recorda que tenim una llengua i una literatura ben vives. I que hem vingut a jugar.

(Article de la secció "Oros són trumfos" publicat a la revista Presència la setmana del 12 al 18 de març de 2010)

Bones notícies

Hi ha pocs llibres que originin una fiblada profunda i veritable en el lector. Una fiblada que és també una sensació d'ulls com plats, de regirament intern, d’al•lucinar i de fer sentir al lector que ha trobat escrit d'una manera precisa i justa allò que, sense saber-ho, feia temps que volies dir. Quan aquesta fiblada es dóna i es dóna alhora amb dos llibres empassats de manera consecutiva, cal parlar d'una bona notícia. O dues.

Aquestes dues bones notícies es diuen “Minotaure”, de Friedrich Dürrenmatt, i “Quartetes”, d'Omar Khayyam. Posades per una dolça casualitat l'una al costat de l'altra, dues obres completament distants en la forma i el temps (el “Minotaure”, del segle XX, traduït de l'alemany per Ignasi Pàmies; les “Quartetes”, del XII, traduïdes del persa per Àlex Queraltó) resulten el revers l'una de l'altra. Dues editorials que ja he esmentat en una altra ocasió, Labreu i Adesiara, respectivament, ens serveixen el privilegi de tenir a l'abast aquestes obres, que tenen un tret comú que les creua: sorprenents, actuen d’autèntiques bombes literàries que ens plantifiquen al davant les grans preocupacions vitals. Les “Quartetes”, d'una manera reflexiva i directa. El “Minotaure”, a través de la potentíssima metàfora del laberint. Textos universals que ens arriben frescos segles i dècades després, tan frescos que encara belluguen i ens corprenen.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre del 2010)