Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau –però no vull l’oblit.

             Màrius Torres

                                    Mas Blanc, 1 de setembre de 1942

Avui fa cent anys va néixer el poeta Màrius Torres a Lleida. Si no hagués mort de tuberculosi al sanatori de Puig d’Olena, a Sant Quirze de Safaja, haguera produït una obra qui sap si més contundent, vasta i sòlida de la que va deixar amb només 32 anys. Dissabte el vam recordar i homenatjar i en vam resseguir la petja en una interessantíssima visita guiada a Sant Quirze Safaja, a càrrec de la seva principal estudiosa, Margarida Prats, i organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Ajuntament de Sant Quirze. El Mas Blanc, el sanatori –avui una residència religiosa per alumnes de primària– i el cementiri on està enterrat Torres van ser els tres escenaris que vam recórrer, amb explicacions detallades –i apassionades– de Prats i lectura i comentaris d’alguns poemes. En parlaré més detalladament. Ara, però, voldria apuntar dues coses a correcuita: primer, el calfred a l’espinada que provoca veure l’habitació, les vistes des de l’habitació i la galeria dels malalts, espais vitals del poeta durant set anys, espais vitals on va crear el gruix de la seva obra literària –i també la seva fina i lúcida producció epistolar–; i segon, el moment emocionant d’escoltar un ferm Víctor Torres, de 95 anys, al cementiri de Sant Quirze, compartint records i recitant alguns poemes del seu germà. Un dels que va llegir va ser aquest, una remembrança de quan la mare els portava a dormir i els tancava amorosidament els ulls per dir-los, de manera juganera, “qui sóc”?:
 

Víctor Torres, al final de la visita. Foto d'Albert Benzekry i Arimon

Cançó

El vespre em fa pensar en les teves mans.

Vora la nit, com vora d’ella,

el misteri i la pau semblen germans.

Ara sento als meus ulls, dòcils com dos infants,

les seves mans que tenen un tremolor d’estrella.

–I somnio la mort del primer benaurat

a qui unes mans fidels tancaren les palpebres;

no per l’espant de les tenebres

en l’horrible mirada de la vacuïtat,

sinó perquè una dona pressentí la dolcesa

d’aquells que es queden sols

–voltats d’amor i amb la vida suspesa–

a escoltar dintre d’ells el cant dels rossinyols.

                            18 d’abril de 1942

Gairebé com si no hagués existit

La càmera a estones tentineja i ara enfoca el poeta Pere Quart, reclenxinat i venerable barba blanca, que agita els braços enèrgicament acompanyant el crit ensordidor de les 3.500 persones que envolten el ring. «Llibertat, llibertat!» D’aquesta imatge ara fa 40 anys. Va ser a la sala Gran Price de Barcelona, dedicada als combats de boxa, un 25 d’abril de 1970. Va ser el primer Festival Popular de Poesia Catalana, conegut com a Price dels Poetes. En plena clandestinitat, Pere Portabella va enregistrar les imatges a trossos, perquè havien d’anar traient les cintes del recinte per evitar que les requisessin. En aquest país donat a tocar el violí per qualsevol efemèride, n’han sentit a parlar dels 40 anys del Price? Jo no, fins que vaig veure l’enregistrament al festival Poesia i +, organitzat per la Fundació Palau, a Caldetes, que va tenir l’encert de recordar un esdeveniment d’un enorme ressò per l’època, d’una gran reivindicació nacional i cultural, que és tot un. En aquell ring, ara fa 40 anys, hi van passar Pere Quart, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Joan Brossa...Mixtura de passat i present del millor de les lletres catalanes davant de 3.500 persones. Uns dies després de la projecció del documental hi va haver la manifestació del 10 de juliol. Els crits de «llibertat» eren uns altres, ja ho saben. Només confio que d’aquí a 40 anys no es continuï fent com si res hagués passat.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 30 de juliol al 5 d'agost de 2010)

Ara que ja fa més d'un mes...

de la gran manifestació contra la sentència de l'Estatut i abans no ens engoleixi -del tot- el setembre de campanya electoral, potser faci bo de clarificar què va ocórrer tot just el juliol passat. Clarificar és una manera de dir, és clar. Sembla que tot vagi molt de pressa per anar, segons com, no se sap cap a on. O també sembla que la memòria, personal, col·lectiva i de país, sigui fina, fina. O que un Tomasi de Lampedusa reviscolat vulgui reivindicar-se xiuxiuejant amb veu d'ultratomba: "cal que tot canviï, perquè tot continuï igual". Va no, oi que no?

Coses d'un mes de juliol mític

Un regidor socialista apuntava al seu Facebook, després de la victòria de la Roja a les semifinals del Mundial: “Rabia, a algunos les da rabia”. Després de rebre un ganxo de comentaris, precisava que estava cansat que es barregés esport i política. Per sort, ell no ho va fer, i no se li va ocórrer anar a cap manifestació durant el mes de juliol. Un juliol elevat a la categoria de mític per la tronadeta mitologia espanyolista a causa dels notables èxits esportius que han tingut. La combinació, en el temps, de la gran manifestació independentista i de les celebracions del triomf d'Espanya en el mundial han portat alguns al límit del col·lapse. Alguns han pensat que una cosa –la segona– entelava l'altra. (Per continuar llegint, clica aquí)

Barrinant

L’altre dia, en l’excel·lent documental sobre la memòria fotogràfica i el llegat Centelles que va emetre TV3, hi vaig sentir una declaració per posar la pell de gallina. La deia un fill del venerable fotògraf Oriol Maspons. Venia a dir, el fill, que, arribat el moment, vendrien l’arxiu fotogràfic del seu pare a qui fes la millor oferta, econòmica, és clar. Legítim? Sí, possiblement sí. Ara, hi afegia un apunt revelador: afirmava que no estarien per “nacionalismes”, que “el nacionalisme està molt bé per anar a veure el Barça, però que no ens dóna de menjar”. Aquests dies mig tristos, de barrinar idees inconnexes davant la pedregada de fets diversos sobre el país, la cultura i el dia a dia de ciutadà petit, el fill del fotògraf Maspons em dóna –sense premeditació– la clau per connectar-les.
Aquest senyor potser mai anirà a veure ni una sola exposició de la sala més petita del món. Aquest senyor potser no anirà a la manifestació d’aquest dissabte per reclamar dignitat, respecte i llibertat com a nació. Aquest senyor, si hagués nascut a França o a Alemanya, segurament ningú entendria que digués que volgués vendre l’arxiu fotogràfic del seu pare a Botswana, posem per cas, perquè és qui li’n dóna més diners. Ningú entendria que un arxiu íntimament lligat al batec de França o Alemanya, per seguir el cas hipotètic, se n’anés a Botswana.
En semblar no ser d’enlloc, aquest senyor no anirà mai a la sala d'exposicions més petita del món, a l’Espai Garum de Lliçà d’Amunt, a veure quin petit regal ens ofereix l’intrèpid Màrius Gómez –també fotògraf– en aquest antic caixer reconvertit en aparador artístic. Si hi van algun diumenge d’inauguració -aquest mateix diumenge obren una mostra d’art cinètic oriental contemporani-, Màrius Gómez els explicarà les interioritats de la sala, els revelarà com és que tenen tants de visitants, l’autor que exposa els farà cinc cèntims de la peça i compartiran galetes, vi dolç, inquietuds, companyonia i un tros també del país que va fent, que no s’atura, que estira i estira mica en mica, que barrina i es connecta. Tot malgrat els determinats fills dels seus pares i les sentències ofensives que ens recorden que aquest no és, encara, un país normal.

(Publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el 9 de juliol de 2010)

Vi, menjar i futbol

Ara que estem d'estiu, de pretemporada i de vins blancs ben frescos... Què pot resultar de la unió harmònica d'una exquisida cassoleta de peix, un vi menorquí excel·lent i una conversa esverada que acaba per vorejar els rodals del futbol? Una gran nit i també un poema celebratiu. A sota, les imatges d'alguns dels futbolistes dilectes esmentats. La moda del bigoti apretava fort per allà l'any 90.

BINIFADET

«Allà on el vi sojorna, la foscor no hi fa estada,

la nit dels bevedors és sempre com l’albada.»

Abu-Nuwàs

Cassola de peix. Binifadet, tretze graus i mig.
Concentrat de poció de civada, d’entrant.
Molt bo tot, un poc més de vi de fades, ara rosat.
Enjogassats, dansen closques, gambes i raps,
ben agafats de les mans, un vas més de Binifadet,
dolç beuratge en vers, ofrena als déus menorquins,
que la melodia és exquisida i la metafísica acompanya,
recordant, trenem els cors, besa’m ben fort,
aquell Mundial del noranta, Itàlia,
col∙lecció d’ídols a l’àlbum,

a la cassola, Mazinho, Caniggia i Völler,

i Koeman, Baresi i Gullit de farcit,
i la fletxa irlandesa, John Aldridge, la cirereta.
El Binifadet ja és només un vestigi de sediments.

Resta al fons de la cassola un escamarlà atònit.

(Poema inclòs dins del llibre La mare que et renyava era un robot, publicat per Galerada el 2008)

                     

                       

Reserva

No us han cridat mai l'atenció uns singulars cartells publicitaris? A la Costa Brava, en alguns passejos de pobles encantadors, farcits i escalivats, encara n'hi ha més...

Cartells, safaris i metàfores

A l'entrada d'un polígon industrial que és un dels accessos a la ciutat de Granollers, he vist durant anys un cartell publicitari que sempre m'ha semblat particular: “Réserve africaine de Sigean”, amb un gran cap irreal d'un lleó de safari amb una fila encara més irreal. L'exotisme d'una reserva d'animals anunciada al bell mig d'un polígon industrial –el cartell, mig escrostonat, és a tocar d'un recinte on fan les ITV dels cotxes, un altre lloc postmodern al marge– em predisposava a pensar que la reserva en qüestió era una mena de tancat de Playmobil mig inexistent. Per seguir llegint, clica aquí

(Columna publicada a la contraportada del diari El Punt, el dilluns 23 d'agost de 2010)

No al meu costat

Si vostè és dels que puja al tren i des de l'inici del trajecte ja bufa i li costa enretirar els patracols quan algú li demana educadament per seure. Si vostè és dels que entoma cada dia com si d'un martiri s'hagués de tractar i se sent assetjat per una societat injusta que el maltracta. Si s'entafora al tren sense bitllet i amb absoluta normalitat es queixa davant del revisor perquè és car, quan aquest li podria cobrar una multa si s'hagués llevat amb el peu esquerre (la categoria de revisors enfadats amb el món la tractarem un altre dia). Si quan tot just el revisor es tomba vostè comença la cantarella inútil –inútil perquè no porta enlloc, només a la recreació en la queixa, el martiri pel martiri– que hauríem de pujar gratis, que quina murga aquest tall de línia de tren –la C3, que només arriba fins a Sant Andreu Arenal– que ja arribes cansat a treballar i que si puja i que si baixa, que si això no estarà acabat al setembre i que si tomba, que si gira.

Si vostè és, en definitiva, d'aquesta mena de persones que gaudeix posant el cap com un timbal al pròxim i més immediat del costat amb un mantra de laments innecessaris, quan, en realitat, tot és parlar per parlar i criticar per criticar, doncs no s'assegui al meu costat. No ho torni a fer. Ja en vaig tenir prou l'altre dia.

Suportar alguns membres il•lustres d'aquesta societat pati d'escola o aguantar rebequeries a qualsevol edat dins d'un vagó de tren, a ple estiu, hauria de rebre alguna mena de bonificació en els impostos. Alguna cosa així com un descompte. Que poguessis anar, posem per cas, a una taquilla administrativa just després d'aquest trajecte en tren descrit i omplir un formulari de compensació, un cop detallada breument, davant d'un psicòleg si fos necessari, l'experiència ferroviària. Surrealista? Ja, però algunes subvencions públiques no es pensin que són gaire més serioses. I el seu fi és tant o més rocambolesc.

(Columna publicada a la contraportada del diari El Punt, el dillluns 9 d'agost de 2010)

Fantasmes a la memòria

L'any 1939 Miguel Utrillo Vidal –fill del gran pintor Miquel Utrillo i Morlius– va escriure sobre Pau Casals al diari Solidaridad Nacional, òrgan de la Falange: “podrá ser el mejor violoncelista del Mundo pero es también uno de los mejores tacaños que jamás se han conocido. Y además, es masón y judío. Es decir, un genio sencillamente repugnante”. Per seguir llegint, clica aquí

(Columna publicada a la contraportada d'El Punt, el 16 d'agost de 2010)

"Cómo mola mi pistola"

En un poble qualsevol, que ben bé podria començar per “g” i acabar per “riga” apareix -ningú va veure el fet- un immens cartell del nou pla Zapatero davant d'una casa privada. Al davant vol dir a uns cinc centímetres de distància. La casa té la mala sort, per així dir-ho, de viure aprop de l'escola de música, que és l'objecte de l'obra publicitada pel cartell. El panell tapa una finestra sencera i part d'una altra. Un terç de la casa queda oculta per la difusió del pla Zapatero.
El sentit comú -no sé si instat per la casa sense visió, ho desconec- reacciona al cap d'uns dies, com correspon al sentit comú normativitzat. I el cartell de dimensions estratosfèriques per difondre les bondats infinites de l'acció del pla Zapatero és situat a tocar de l'escola de música. El cartell llueix una xifra corresponent a l'obra en sí a exectuar, que ni sé si inclou la inversió i el temps emprats en tot el procés de decidir l'espai i superfície que hauria de tenir el cartell, en plantar-lo i en replantar-lo.
La superfície sumptuosa del cartell té alguna cosa d'”anciene régime”, de planto bandera i com més gran millor, de “cómo mola mi pistola”. Hi deu haver una norma -escrita o tàcita- que totes aquestes obres s'han de publicitar. La lletra petita diu que és per no mossegar la mà que ens dóna de menjar. Tot posat amb les dosis de cinisme pertinent, és clar. El pitjor del cartell-pistola no és el cartell-pistola, sinó constatar que un idèntic sentit comú, és a dir, nul, s'aplica i campa amb alegria en unes quantes mesures, accions, normes i normativetes impulsades per algunes respectables cases de la vila, pel gust només de cultivar una estètica buida, i megalòmana a estones. Mesures i mesuretes que engrunen temps i diners públics. D'exemples cadascú en sabrà trobar a tocar, en el seu poble, a la plaça, al carrer de més amunt o davant mateix de casa: dels carrils-bici i corredors verds truncats en un punt sobtat i d'utilitat dubtosa a les ordenances municipals que et diuen fins de quin color dur les calcetes, de les festes d'arbres que no es reguen mai als polígons industrials anomenats de luxe. Ara, “cómo mola mi pistola”.

(Publicat al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental, el divendres 13 d'agost de 2010)

Què són les radiacions?

Ens trobem davant una figura cabdal en els moviments de l’avantguarda catalana dels anys vint i trenta, i aquest és un dels aspectes que fan més valuós aquest creador polièdric. Però curiosament, és molt probable que dos aniversaris rodons vinculats a la seva obra que s’esdevenen aquest 2008 passin sense fer soroll: fa 80 anys de la publicació de Radiacions i poemes, i 75 que va sortir Darrere el vidre, dues obres de Sindreu amb les quals presentarà les seves credencials com a poeta compromès amb l’avantguarda. Sobretot amb Radiacions i poemes, un llibre farcit de petites proses o poemes, que l’autor bateja com a “radiacions”, i que el crític Agustí Esclasans anomenarà “abaloris”: en la forma, i també en el fons, tenen grans similituds amb les “greguerías” de Ramón Gómez De la Serna. Segons Carme Arenas, filòloga i gran estudiosa de Sindreu, la crítica de l’època va celebrar amb comentaris elogiosos l’aparició el 1928 de Radiacions i poemes: “aportació dels novíssims corrents en la nostra literatura”, deia Manuel de Montoliu, o Rossend Llates, en el pròleg del volum, apuntava que l’obra afegia “colors novells i procediments moderns al quadro general de la lírica catalana”.

Imatge del poeta i periodista Carles Sindreu

En les 85 proses curtes que formen Radiacions i poemes, Sindreu aposta per la síntesi, la suggestió, l’esperit renovador (“un afany de dir les coses d’una manera nova, viva i directa”, confessarà en una carta al seu amic i crític Sebastià Gasch). Contenen, a més, grans dosis de l’humorisme irònic, eficaç, amè i, per sobre de tot, finíssim, que creuarà tota la seva obra. “Oh quin lleu repic de castanyoles sota l’enciam!...Dos cargols bovers es fan l’amor” o “el rellotger-dentista es fa insuportable amb la seva barrina de donar corda als queixals”. Signifiquen, segons els estudiosos Joan M. Ribera i M. Dolors Madrenas, la descoberta dels “inicis dins les lletres catalanes del que avui en dia la crítica reconeix i estudia com a micronarrativa i microrelats”, juntament amb els primers aplecs que va fer Llorenç Villalonga.

(Extret de l'article "Sindreu: l'avantguarda esberlada", Premi Crida als Escriptors Joves de Serra d’Or 2007, publicat al número d'octubre del 2008 de la revista Serra d'Or)

Sindreu, per començar

"Un amic em deia que Eugeni d’Ors tenia la mirada una mica de mareig de la contemplació de la profunditat de les pròpies idees. Estava esgarrifat del seu talent. En sentia vertigen. Tenia atacs de vèrtic narcisista. Xènius tancat al W.C: Socors!...Soc...Ors!...".