Meridià

Hi va haver un dia, uns quants dies, que Granollers va ser el centre de l’art conceptual i d’un grapat de mogudes culturals més. La notícia, per mi, és nova (disculpin si algú creu que m’he de disculpar). La vaig descobrir a l’exposició “Meridià Granollers anys 70. Art de concepte i acció”, al Museu de Granollers. Sols havia sentit parlar vagament del happening de Dalí, com les batalletes que algú explica per impressionar, quan, en realitat, no hi ha estat. La mostra dóna la mesura justa de què va ser tot allò, de la radicalitat com a postulat per obrir profunds solcs artístics. Ens ensenya la baula perduda de l’evolució (cultural?), (granollerina?). Sense nostàlgies, hi trobem descrit el bullici cultural i un insubornable esperit creatiu, una voluntat trencadora inherent a l’època –d’acord– però que resulta en algunes experiències artístiques basades en la constant recerca. Potser la diferència amb alguns focs d’artifici d’avui. N’hi ha per enrogir, perquè l’exposició porta a constatar que hi ha dues generacions creatives que han viscut d’esquenes. Una llàstima, perquè ens haguérem pogut estalviar uns quants il·luminats –de l’una i de l’altra, de la capital i rodalies– que cada dia descobreixen la sopa d’all i fan el maig del 68. I potser tiraríem més de dret cap al desbordament artístic, cap a propostes creatives per llevar pell i ànima a la ciutat i posar-n’hi una o dues de noves.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 11 de març de 2011)

(Fotografia de Joan Tintó de l'Acció de Jordi Benito l'any 1972. Fons: AMGr)

Contra la Santíssima Trini

L’heresiarca i Cia

Autor: Guillaume Apollinaire

Traducció: Elisenda Galobardes
Editorial: Adesiara
Barcelona, 2011
Pàgines: 240
Preu: 20 euros

El pare Benedetto Orfei era “teòleg i gastrònom, devot i gormand” i va fundar a Roma l’heretgia de les Tres Vides. Aquest heresiarca, que dóna nom al conte que dóna nom al llibre de Guillaume Apollinaire (Roma, 1880-París, 1918), editat per Adesiara per primer cop en català, va reflexionar sobre “la bondat del Fill de Déu, que, per llevar la màcula original, es féu home i morí a la creu, entre dos lladres”. Segons Orfei, el lladre de l’esquerra seria l’Esperit Sant, i el de la dreta, Déu pare. Això ho publicava Apollinaire l’any 1910, a L’heresiarca i Cia, obra que aplega 23 contes fets entre 1902 i 1910. Més conegut com a poeta pels Cal·ligrames i per haver encunyat el concepte surrealisme (Bréton i companyia, junt amb els pintors cubistes, li seran seguidors), L’heresiarca és tingut per un dels seus millors llibres de narrativa.

Apollinaire, mogut sempre per un esperit trencador, artísticament i moral, aboca a L’heresiarca un immens i singular univers, que va dels Estats Units fins a Alemanya, Itàlia o els poblats zíngars. La vida agitada i a mercè de l’atzar i l’època tempestuosa que li va tocar viure i a la qual es va abonar amb fruïció –va anar de voluntari a la primera guerra mundial– van portar-lo a habitar i conèixer alguns espais i personatges descrits grotescament en aquests contes.

A principis del segle XX, els contes havien de ser una bomba. Els temes religiosos, amb veritable predilecció pels excessos de caps i institucions catòliques i per les terres i Messies promesos, creuen el llibre. I no en surt ningú viu. Irreverent de cap a cap, regira les coses que s’havien cregut infal·libles i n’ensenya un revers terrible, de vegades sàdic, sense pietat sempre, basculant de la descripció suposadament realista a allò fantàstic.

Per aquí passen el Jueu Errant que no para mai de caminar –“acostumat a aquesta vida sense fi ni repòs”– ni, fins i tot, quan fa l’amor amb una prostituta; per aquí discorren sacrílegs com el pare Séraphin que havia fet “d’advocat del diable”; un jueu llatí que acabarà sent canonitzat a Roma i que afirma: “robo, mato, esventro dones, profano tombes, però entraré en el paradís, perquè espero el baptisme i no diran el kadish quan em mori”; hi ha assassins sàdics i crims horribles enregistrats; també xarlatans i engalipadors sense escrúpols.

La Santíssima Trinitat salta pels aires, però també, i en el mateix sac, la hipocresia social, la doble moral. Estirant aquest fil l’escriptor francès dibuixa un Sant Pere que, en el seu origen, va ser el dimoni guanyador, o també falsos messies amb el do de la ubiqüitat.

Apollinaire frueix mostrant-nos allò desagradable, la petita història prèvia desconeguda del gran sant o messies o senyor adinerat. I quan no, agafa trossets de vida d’hipotètica pulcritud per parodiar-los fins al límit: porta l’estrambòtic i la caricatura, a l’extrem màxim. A la voluntat irreverent, amb ulls d’avui, en alguns moments, és possible que li veiem massa el llautó, però sens dubte el volum conserva, un segle després, potència i capacitat d’impacte.

Els contes que es poden trobar més fluixos són determinades boutades de tradicions primitives de països de l’est –relats, que, això sí, continuen ridiculitzant les infal·libilitats inamovibles–, perquè, en lloc del presumible exotisme de fa cent anys, ara tenen alguna cosa d’enfarfegador. Potser la diana religiosa ja no sorprengui tant, o ben mirat, potser sí.

Els relats que resulten més colpidors, dins el continu sacseig de L’heresiarca són els de violència, crueltat i cinisme extrems. Vegi’s “El mariner d’Amsterdam” o “El tovalló dels poetes” (barreja de gore i esotèric) o les tres extraordinàries “aventures del Baró d’Ormesan” que tanquen el volum. Cada conte guarda un gir per clavar-nos un cop que ens deixarà esterniats.

La traducció que ens ofereix Adesiara és una delícia que amplia un catàleg atractiu i rigorós d’obres en altres llengües. Aquí, de nou, la llengua que es posa en dansa –tret d’un error puntual– és fina, precisa i en consonància amb els oratges de l’obra.

Especialment interessant és tenir Apollinaire en català: l’escriptor influeix en la generació posterior, a França i aquí (el caràcter oníric de certs contes ens teletransporten a la Gertrudis de J.V. Foix). Sense oblidar la tradició, l’autor està per a tots els moviments trencadors, mesclant fantasia i erudició. L’heresiarca és l’exercici persistent per igualar a tothom: humanitza tots els estrats socials, socialitza les misèries, com adverteix al final d’un conte: “La veritat és que l’heresiarca era igual que tots els homes, ja que tots són pecadors i sants alhora, quan no són criminals i màrtirs”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 17 de març de 2011)

Carta

La Sílvia ho va dir, de seguida, en conèixer la notícia: ens ha deixat “l’hola bon dia”. Els que hem passat matins o tardes per la cova d’aprenentatge, pastador de periodistes, que ha estat Ràdio 7 Vallès, tenim impregnada la teva veu: el franc i portentós “hola bon dia...” amb què començaves les cròniques del temps. I encara que anunciessis que cauria un xàfec de ca l’ample, aquell “hola bon dia” sòlid, de baríton de coral, claverià convençut, de fet, ja semblava posar-hi remei. Ara es farà estrany, Josep.

Aquests dies cadascú ha retallat un record de tu: l’home del temps de la ràdio i de la tele de Granollers, l’activista de la Coral l’Aliança de la Garriga o el boig del trens, de les reproduccions de ferrocarrils, però també molts d’altres que servarem simpàticament, com aquells banys nocturns en les sardinades de la ràdio. I sobretot, sobretot, al costat d’aquella veu immensa, la franquesa vitalista, el comentari afable de mirar endavant, de treure ferro, de riure una mica. Si ara t’ho mires des d’algun núvol que ja amansiràs perquè no ens descarregui en excés, potser somriguis per sota el nas i pensis “coses que es diuen quan un es mor”. Però saps, Catalan, que es farà estrany i les tronades faran de més mal passar i els trens de més mal agafar. Però els agafarem, traurem el paraigües i celebrarem que tenim Mediterrani per banyar-nos. Perquè això és, precisament, el que ens convidaves a fer.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 4 de març de 2011)

Passa de taca d'oli

Que ja cansa...

Estrella

L'únic cop que vaig tractar en Santi Santamaria va ser en el sopar que va fer a Sant Celoni per celebrar els deu anys de les tres estrelles Michelin de Can Fabes. D'això ja en fa set anys. Hi anava amb certes reserves cap a l'alta cuina: la lletania aquella que “et quedes amb gana i els plats tenen noms estrambòtics”; i un món de pilotades enlaire, també de capelletes, que als mortals de plat fondo se'ns escapa. Aleshores em va impressionar l'estrella de Santamaria, tot entusiasme abocat al talent, a la feina, sense escatimar ni una engruna, ni un cul de got. La mateixa exquisidesa i vehemència contundents del plat, en el tracte. I un arrelament a la terra sortit de l'estómac, que oferia una possible mixtura en la baralla endèmica entre allò popular i allò culte.

Aquella nit en què Santamaria va organitzar un recital sobre Martí i Pol, en què el van acompanyar un bon grapat de cuiners, d'artistes, d'amics, en què va saltar a l'escenari -en un sentit literal- i va aplaudir tot l'equip de cuiners, aquella nit va dir: “el més important és que les persones guardeu un record del que mengeu, i que us pugui haver tocat l'ànima”. Aquella nit vam menjar col-i-flor amb ous de peix fumats, bacallà escabetxat amb verduretes i emulsió de ceps, guatlla confitada amb un estofat de llenties i ris de veau, i pastís de xocolata Valrhona i petits fours, de postres. L'ànima en va sortir tocada i plena.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 25 de febrer de 2011)

Avui, Ramon Barnils a l'Horiginal

És possible que els no-horaris periodístics, comme il faut, no deixin passar-m'hi. Però que ho sapigueu. I si no, ens podem consolar amb alguns links interessants: aquí (l'especial de Vilaweb) i també aquí (el Grup Barnils) i fins i tot aquí on es troben els seus articles

Passava el 1931

“La literatura catalana, i, en general, totes les manifestacions espirituals, passen per un moment de crisi que no queda prou explicada amb l'altra crisi, l'econòmica, per bé que en sigui un dels elements.

Els editors es queixen de la poca venda dels llibres i a penes publiquen: s'anuncia la desaparició d'algunes publicacions; d'altres, la mort de les quals encara no s'ha fet pública, arrosseguen una vida esllanguida i miseriosa que la farà necessària un dia desgraciadament no gaire llunyà.

En contrast amb aquesta penúria, augmenta la quantitat de periòdics, que no vénen pas a omplir cap buit i que ningú no creu que puguin tenir una vida gaire llarga, però que fet i fet van tirant.

La crisi, doncs, afecta les parts més elevades de la producció literària. Val la pena de dir-ho: elevades quant a intencions; però: elevades quant a realització?

Aquest és per mi el punt sensible. Tots plegats, qui més qui menys, ens hem entabanat i hem contribuït a l'entabanament sobrevalorant tot el que es feia en català, creient així fer una tasca patriòtica. Algunes espurnes escadusseres de crítica seriosa, sapant el cofoisme general, han merescut blasmes. I hem arribat on hem arribat perquè totes les inflacions, petites o grosses, acaben igual.

Hem descobert genis de vint-i-cinc anys, dels quals ja no s'ha parlat mai més complerts els trenta. I ara ja no queden a penes persones capaces de llegir un llibre català o d'assistir a una representació de teatre català.”

Fragment de l'article "Les vaques magres", de Just Cabot, pubicat a la revista "Mirador", que dirigia,  el 12 de novembre de 1931

Recollit en el llibre Indignacions i provocacions de Just Cabot, a cura de Valentí Soler

Alternatius d'abans i d'ara

El crític literari, intel·lectual i modern entre els moderns de l’època, Lluís Montanyà, defensava en un article el bagatge d’Occident enfront dels “cants de sirena” de les idees orientals. Montanyà fa amb Dalí i Gasch el Manifest Groc, símbol de l’avantguarda catalana. És d’abans de la guerra, d’abans de la Segona Guerra Mundial i de la dictadura franquista. Per això Montanyà gasta tics que el connecten més amb la postmodernitat líquida –o sense líquid– d’avui que amb la batalleta de bons i dolents, progres i no tan progres de la generació posterior a la seva. El mapa mental bipolar de dictadura i guerra freda li passa per alt, i ho demostra la normalitat amb què mira i parla de la literatura i del país.

Montanyà seria un alternatiu d’avui, amb la diferència substancial que argumentava, beneïa i escorxava amb una mica més de contingut, de lectures o d’esperit obert i crític, segons els casos i la simptomatologia. És clar que l’estètica epidèrmica és una cosa atribuïble, ara, a unes quantes capelletes culturals, a les alternatives i a les que no. Un company de generació de Montanyà, Just Cabot, clamava els anys trenta que calia que existissin capelletes, parlant del camp literari. Devia pensar que així s’estimularia un públic que trobava inexistent. No sospitava, però, que poguessin existir capelletes pantagruèliques, a pesar del diminutiu equívoc.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de març del 2011)

(La foto és la capelleta barroca de Santa Maria, de l'església de Baldomà, a Artesa de Segre)

Senglars

Com tots els animalistes del món saben, els senglars pensen, senten i fins i tot pateixen amb l'escalfament del planeta o amb les derrotes del Barça. La comunitat de senglars de l'Ametlla ja està pensant en fer les maletes per anar cap a Collserola. En lloc del mètode salvatge de l'arc i les fletxes, allà saben que si els cacen ho faran sols amb una punxadeta suau, que no fa mal, “bufa, bufa”. Per quan es morin, tenen garantida una cerimònia laica segons els ritus senglars orientals i potser, fins i tot, un racó a Montjuïc amb vistes al mar.

Els senglars de l'Ametlla no se'n saben avenir i maleeixen la seva mala estrella. Confien, però, que la metropolització arribarà i farà la resta, i a la propera ja acudiran els animalistes. Qui els havia de dir que els hàbits urbanites de Barcelona els salvarien. Els senglars, que quan no fan malbé camps i conreus llegeixen el diari, estan encuriosits amb les primàries socialistes de Barcelona: serà el primer viatge a l'inrevés? Una exalcadessa vallesana -repeteixin tots, “la filla de cal Pinyonaire!”- possible candidata a la capital catalana? No ho tenen clar. Encara recorden el comentari d'uns coneguts seus, de Gallecs justament, sobre el Parc dels Colors de Mollet, un parc amb ínfules de Fòrum avant la lettre. La mimesi barcelonina sempre agrada. “Ben mirat -es diu un senyor senglar mentre apura un cigaló de sobretaula- potser no cal que cuitem a deixar l'Ametlla”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 18 de febrer de 2011)

Esperit crític i passió

Fotos: Acontravent

Defensa de l’avantguardisme

Autor: Lluís Montanyà

Edició: Joan Herreros Senés

Editorial: Acontravent, Barcelona, 2010

Pàgines: 325

Preu: 22 euros

És el tercer en discòrdia que signa el Manifest Groc (1928), l’incendiari document insígnia de l’avantguarda catalana. Queda per darrere de l’artista llorejat, Salvador Dalí, i del també escriptor Sebastià Gasch, amb més obra publicada. De Lluís Montanyà (Barcelona, 1903–Ginebra, 1985), en sabíem i n’havíem pogut llegir poca cosa. Un únic llibre del 1977, ara introbable, en recollia articles sobre el superrealisme. D’aquí l’enorme vàlua de Defensa de l’avantguardisme. A cura de Joan Herrero Senés, professor a la Universitat de Colorado, recull els millors articles de Montanyà. Aplega sobretot crítica literària, però també reflexions culturals, del 1926 al 1932, anys en què el crític està al rovell de l’ou del bullici creatiu a Catalunya, amb una batalla incessant en favor de l’avantguarda. Després es retira d’aquesta primera línia, per tornar, a partir del 1935, ja amb un rerefons ben diferent.

Un esbós biogràfic precedeix l’antologia d’articles i dóna les claus per entendre aquest “personatge escàpol”, que, ja a ’exili, treballarà de traductor a les Nacions Unides. L’esbós deixa la gana oberta per saber-ne més coses encara. La crítica literària de Montanyà està tocada d’una radicalitat entusiàstica, tot contundència. En alguns moments, la seva prosa resulta enfarfegada, i això, a ulls d’avui, pot semblar restar-li un cert rigor. Junt, evidentment, amb el Manifest Groc i altres tres textos provocatius que firma amb Dalí i Gasch, reproduïts tots en el llibre, certs articles tenen voluntat de sacsejar, de dinamitar, de capgirar. En defensa, sempre, de l’avantguarda més puntera, de la modernitat més veloç i del “nou tipus d’home”, “nascut de la guerra” (la primera gran guerra) i lligat “al progrés de la màquina”.

Montanyà està ben informat, al dia de la literatura d’aquí i d’altres llocs. Domina les lletres franceses –Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Verlaine, Proust, Yourcenar i la colla de superrealistes els manega amb naturalitat–, admira García Lorca i és dels primers a l’Estat en parlar de l’Ulisses de Joyce. El llibre té un deix de document històric, amb falques pròpies del context. S’hi reflecteixen obres i debats de l’època, el sistema literari i artístic, la batalla global per la modernitat, amb les polèmiques socials corresponents, com la del jazz: “el jazz-band ha estat titllat d’immoral, per aquells que estan incapacitats per tenir dues idees alhora”.

Les invectives desafiadores, algunes vegades, descol·loquen (unes notes per completar la informació no hi serien sobreres), però s’imposa l’interès de molts articles, com quan parla d’autors coetanis. També sobresurten les espurnes de visionari: la defensa d’Europa o les constatacions sobre el desassossec de l’individu i la “velocitat exhauridora” amb què es “precipiten les nostres vides". Montanyà és un esperit crític descordat. Tot i ser un ferm propulsor de l’avantguarda, quan cal, estira les orelles a Gide; és crític amb Pla, amb Puig i Ferrater (premi Creixells del 1929) i implacable amb els “indotats” i els “arribistes” que s’han apuntat a la moda de la modernitat. Un volcà intel·lectual exigent massa temps apagat.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 3 de març de 2011)

Tal dia farà un any

Dubtes

Dubtava de si parlar de la nevada i el col·lapse o del Dia de la Dona. Ben mirat, com que només em vaig haver de quedar a Barcelona a dormir després de més d’una hora voltant per les apocalíptiques estacions de tren de la ciutat, com que no vaig arribar a esperar ni cinc ni sis hores un tren perquè havia de tornar a casa de totes totes -i sense rebre ni una mínima informació-, com que la neu no m’ha deixat colgada i no he estat tres i quatre dies sense llum i sense veure, per la tele, com el govern es declara satisfet per la gestió de la nevada, parlaré del Dia de la Dona.
Una de les tonteries més grans programades amb motiu d’aquest dia és un taller d’assertivitat entre homes i dones. Es veu que l’assertivitat és la capacitat de relacionar-se i comunicar-nos amb els altres des del propi respecte i respectant als altres. Penso, de primer: que no s’ensenya a casa, això? I per què es programa amb motiu del Dia de la Dona? És clar, una part o un sector de la “celebració” rau en la victimització de la dona, cosa que ni les feministes originals més feministes dels primers temps del feminisme aprovarien.
Entre les programacions pel Dia de la Dona d’ajuntaments del Vallès Oriental, hi ha activitats aconseguides, que expliquen aspectes culturals que tant poden interessar a homes com dones. Recomano, per exemple, les activitats de Cardedeu, amb un calendari de conferències el 15, 22 i 29 de març. D’altres són una pantomima de la Internacional Papanates, que només serveix per fer massatges a les consciències d’estètica més progressista. Davant situacions reals de maltractament o subjugació a dones, m’esgarrifo de pensar com de lluny els queden aquests dies de la Dona que no passen de ser una escenificació simbòlica. Penso si els diners no estarien més ben invertits en reforçar els serveis socials que han d’atendre situacions de desemparança i solitud d’aquestes dones. Demagògia? Potser sí, però més demagogs em semblen alguns discursos buits sobre la dona. Inconscientment es perpetua una diferenciació del gènere, com si d’una espècie a part es tractés: discriminació positiva i negativa són igual d’innecessàries. Exemples, a manta. Dones, com avis i nens, les primeres en evacuar. Dona, t’agrada el futbol? Cosa estranya. O dona que acabes una columna al diari? Ets una quota. Preferiria que no. Tot dit amb assertivitat.

(Article publicat a EL 9 NOU un divendres de març del 2010, després del Dia de la Dona i de la nevada)

Indignacions

D'Indignacions i provocacions, de Mirador, del seu director, Just Cabot, 50 anys després de la seva mort, d'oblits insòlits i d'explicacions a mitges

Flaixos

Una mitja marató està feta de flaixos, de sensacions íntimes que cadascú ha tingut i ha rebut. En fer la de Granollers, les meves són aquestes que telegrafio, o, per dir-ho en 2.0, tuitejo: més gent al carrer, amb un ambient extraordinari al centre de Granollers i la Garriga; el tram de les Franqueses, més estireganyat, també va guanyar caliu. El contrapunt d’endarrerir l’hora va ser la calor que, amb el super anticicló que manté els límits de velocitat, va fer escàs l’avituallament en els darrers quilòmetres. Coses que et diuen en córrer amb la samarra del Barça: “vinga Iniesta!” (el meu color de cames és de llet). Gràcies per tots els ànims.

El tram de sortida de la Garriga és costerut. Allà hi havia una llebre a punt, abillada amb pantalons, jersei i sabates: en Vicenç Relats, habitual de la Mitja que diumenge no la va poder fer per problemes estomacals. El llebrer de Lliçà em va portar uns tres quilòmetres amunt, amunt. Una tasca que trufava d’indicacions: “a les baixades, fes la gambada més llarga, saps qui m’ho va ensenyar això? El gran Joan Bretcha”. I sí, un àngel ens allargava la gambada. A l’entrada a Granollers, una olor prohibitiva, temptació d’aturar-se: del pati d’una casa sortia una flaire colossal de carn a la brasa... Ah! I bona la sortida amb els trets dels trabucaires. Sort que la Guàrdia Civil no va poder tocar el botet perquè aquell dia ja ho feia per allà a la Gleva.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 11 de febrer de 2011)

Aprendre i desaprendre

New York, Nabokov & Bicicletes

Autora: Àngels Gregori

Premi Alfons el Magnànim

Editorial: Bromera, València, 2010
Pàgines: 64
Preu: 14,50 euros

El darrer premi Alfons el Magnànim traça el viatge d’anada i tornada, etern, que és l’exercici vital d’aprendre i desaprendre, recordar i oblidar, anar, venir i fugir. El signa la jove poeta Àngels Gregori (Oliva, 1985), que amb aquest Nova York, Nabokov & Bicicletes suma el tercer llibre en la seva trajectòria poètica. La ciutat de Nova York, que pren força en la tercera part del llibre, Nabokov com a evocació de les giragonses de la memòria, i les bicicletes símbol d’un món ensorrat (element central d’un poema), són els tres punts cardinals que li serveixen d’ancoratge. Dividit en tres parts molt diferenciades i amb vaivens ostensibles al llarg d’aquest viatge, Gregori obre foc amb referències directes, senzilles però imponents, al record i l’oblit, premsant el fil que prové del món dels avis. De l’aprenentatge dels avis i amb els avis i de l’oblit i la innocència forçosos, causats per la pèrdua de memòria.

La poètica de l’autora sovint bascula entre la narrativitat, allò que en diuen poemes riu, i versos curts que esdevenen gadgets enginyosos, d’un halo enigmàtic i belluguet. Dins aquesta fluctuació, en general els seus versos més potents i eficaços es troben en la segona modalitat. “Si al nostre cos quasi tot és aigua, / quants gots ocuparà el record?”, diu un breu poema d’aquesta primera part. Aquí també s’hi congreguen algunes imatges eficaces, com ara la mudança del significat d’un instant, d’observar una peixera: “I ara, quan m’acoste als aquaris / ja no mire la festa dels seus cossos; / només veig la pèrdua a l’altra banda del cristall”. El sarcasme salva, d’altres vegades, alguns poemes que, si no, podrien córrer el risc de discórrer plans: “als vint ja se sap que sempre / s’ha de tenir un trankimazin a sobre”.

Gregori juga amb els elements quotidians d’avui i els carrega d’un nou sentit. De vegades, però, la tria de referències massa immediates o evidents fa que no s’acabin d’enlairar. A la segona part, en què es produeix un salt interessant, cap a l’aprenentatge vital i sentimental propi, sembla que es produeixi, però, una baixada de la intensitat. El viatge reprèn embranzida en la tercera i darrera part, New York, New York, on hi ha un viatge de fugida i retrobament intern. El Central Park, l’Empire States o l’aeroport JFK són emprats per donar-los una nova vida, per sobreposar-hi significats, records, amors i generacions. L’Avís d’inici d’aquesta part en dóna una idea precisa: “per molt que viatges lluny, / el centre mai es troba al mig. / No és el mateix dir lluna a València / que dir moon a Nova York”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 17 de febrer del 2011)