La Primavera Poètica ja és aquí!

El Festival Primavera Poètica de la Garriga ja està en dansa. Avui, a dos quarts de vuit del vespre, la Dolors Miquel, poeta sempre contundent, i l'historiador Stefano M. Cingolani porten poesia medieval catalana a l'església de la Doma. Una oportunitat per sentir ben propers els nostres poetes medievals i per apropar-se a un petit tresor de la Garriga com és la Doma.

Ahir vam estar amb Verdaguer al Canigó, de la mà d'un extraordinari Martí Peraferrer.

Tota la programació del festival la podeu trobar aquí.

Totes les cròniques fabulofantàstiques dels esdeveniments poètics -encetats, per la porta gran, amb una exposició al voltant de l'obra de Núria Albó-, aquí

PS.- El cartell de la Primavera Poètica és obra, un any més, de l'artista internacional Jordi Musquera. Premi per a qui desentrelli el poema que hi ha al darrere de les lletres aplegades, barrejades i aparentment confuses, a un extrem del cartell, expulsades per l'oreneta.

Mitja cervesa

Dies abans vaig tenir un somni en certa manera premonitori. Feia la Mitja de Montornès (Montmeló, Vilanova i la Roca, al final del nom ja arribes cansada) i al quilòmetre 10 em parava a fer una cervesa. Ja en tenia prou i per què seguir corrent. Com que el dia de la Mitja es va llevar plovent, la cervesa del somni feia l’efecte que es convertiria en un cafè amb llet ja al quilòmetre cinc. La Mitja de Montornès l’havia fet diverses vegades de periodista: és menys cansat, però també trempes menys. Sí que permet, en canvi, veure de prop el que costa organitzar un esdeveniment d’aquesta mena, magnitud i responsabilitat. Quan la feia de periodista era una cursa petita amb voluntat de créixer. Traient algunes aglomeracions, propiciades, en part, per la pluja, ara és una de les grans.

Cinc dies després de la cursa em van trucar de l’organització: “has quedat la primera dona de Montmeló”. Em vaig posar a riure. Per si hi havia algun error, vaig recordar a l’interlocutor el meu temps discret que, en tot cas, estimo carament com a rècord personal que és. “És que em sembla que no hi havia cap més dona de Montmeló”. En cursa, volia dir. Vaig riure de nou, vaig pensar que ho escriuria i que ara sí que faria una cervesa de gust. A la salut d’aquesta Mitja i de totes les valentes que la vam córrer, què caram.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 15 d'abril de 2011)

Als Versos Lliures

Aquest dijous 28 d'abril,

anem a recitar a l'Esquerda de Granollers, amb en Roc Casagran.

A les 20.30, al carrer Prat de la Riba, 31.

Dins el cicle Versos Lliures
Sou convidats a venir-hi, a veure i a beure!

Com la mongeta del ganxet

Sempre és curiós mirar enrere i recuperar articles que ja tenen un temps. Aquí va un article sobre Sant Jordi, que vaig publicar a EL 9 NOU del Vallès Oriental, a les envistes del Sant Jordi del 2008. Fa justament tres anys. Hi surten relligades algunes novetats literàries del moment. Si no sabeu què regalar o encara no l'heu descobert, agafeu algun llibre d'en Lluís Oliván, aquí esmentat. No us decebrà. Bon Sant Jordi!

COM LA MONGETA DEL GANXET

Quan estic per Barcelona i anuncio que me’n torno a la meva comarca, hi ha qui em diu que semblo un personatge d’El senyor dels anells. Per la menció de comarca. Per aquest algú, la “comarca” és un concepte d'absoluta ciència ficció. Per mi, serveix encara de marc referencial on toco de peus a terra o faig equilibris. Traspassada al mapa literari, l'anècdota fútil explica l’interès per l’escriptor del poble veí o de l’altre o de més enllà, creadors que tenim a prop de casa, que ens fan sobrevolar nous paisatges emocionals, poètics, desconeguts o sorprenents. I per si de cas a algú li semblés, diria que això no és provincianisme.

A les envistes de Sant Jordi, si repassem aquest any literari pel visor del mapa vallesà i de tota l'allau de novetats destriem el gra de la palla, trobem un Julià ultraproductiu, en assaig i en poesia; assistim a l'eclosió literària i mediàtica de Najat El Hachmi (futurible fenomen de Sant Jordi) i un nou impacte d’un relat historiogràfic d’Assumpta Montellà; veiem com Oliván, amb el darrer llibre de narracions i l’obtenció d’un nou premi literari, es consolida com un valor ferm de la narrativa catalana actual. Són només alguns exemples notables de les novetats editorials dels darrers mesos.

Destaquen, també, projectes editorials que al llarg d’aquest darrer any han pres cos, com, des de la Garriga, El Roure de can Roca (Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado al capdavant), o Edicions El Garbell, que ja ens assegura l’arribada de nous llibres, i vinculats al poble; editorials que s'afegeixen a la tasca de Malhivern. I editorials especialitzades, com la Proteus, de Cànoves i Samalús, que publica temes d'ètica. Una firma no vallesana, Símbol Editors, treu a relluir l'èpica d'una figura com el granollerí Miquel Joseph, clau en l'exili dels intel.lectuals catalans. Quin és el valor de tot plegat? Tenir aquestes lletres a prop, allò que el llenguatge buit diria lletres de proximitat. Pel que fa al cas, aquí el nom sí que té sentit. Més enllà de la delimitació territorial, física, hi ha aquesta pell -bateig improvisat, pell de camell, per la forma de la comarca- que és també la nostra, la pell sobre la que vivim i fem saltirons, i som el que som o mirem de ser. I hi ha els escriptors que l'expliquen i s'expliquen al seu damunt. Tenim a quatre passes autors que fan molt bona literatura i que ens parlen de coses especialment properes (em ve al cap el poble carregat d'urbanitzacions que descriu Oliván) on podem projectar-nos: aprofitem-los, parlem-hi i convidem-los a clubs de lectura. Canviem un Murakami per qualsevol d'ells.

Oi que tenim la mongeta del ganxet? Producte propi, gustós, suculent, delectable amb una gran varietat de companys gastronòmics, presentable a totes les taules...Oi que ens recordem -ho hem de fer- que hem tingut Xammars, Garrells, Sindreus? Ara posem-hi Parcel.les habitades, amb Arts de poeta, històries d'El Bibliobús i El setè camió...Productes propis, com la mongeta del ganxet, lluny de cap irrealitat de Tolkien, amb tota la força, impacte i seducció de la ficció i la literatura.

(Publicat a EL 9 NOU del Vallès Oriental, en les pàgines del suplement del Sant Jordi del 2008)

Deconstruint Ben-Hur

Algunes escenes de Divendres Sant:

- Ben-Hur deconstruït. Es veu que la història de cada Setmana Santa ve d'una novel·la escrita per un general americà l'any 1880. La novel·la, obra, doncs, de Lewis Wallace, va ser un best-seller del XIX. A la novel·la, l'incident de la teula caiguda el provoca, involutàriament també, el propi Ben-Hur i no l'Esther. I hi ha diverses diferències més. Lewis Wallace hi va abocar, diuen, alguns fantasmes propis. Quan són les 7 i 10 de la tarda, s'acaba la pel·lícula.

- Passeig avall: un home gran que fa de mirador del paisatge, li diu a una noia que fuma una cigarreta, i amb qui no es coneixen de res (segur): "nena, que fumar mata". En pujant, el passeig, ja sense la cigarreta, l'avi hi torna: "molt bé, nena".

- Baixant el Passeig, una família amb una troupe de nens que aprenen a anar en bicicleta. Al capdavant, pare i fill, fent el burro amb la bici i alçant roda. Al darrere, la mare dóna indicacions a la més petita, que sembla que acaba d'estrenar les dues rodes. S'estampa, sense més conseqüències, contra un arbre. Il·lesa, segueix avall.

- Camí del Passeig. Un pare, modernet, mitjana edat, li confessa al seu fill: "doncs a mi m'agradaria anar a un restaurant siri o libanès".

Fum

El Circuit ha estat una de les xocolates del lloro més venudes i escoltades en els últims dos decennis al Vallès Oriental. S'han fet passos -lents, costosos, però avenços- cap a la implicació del Circuit amb Montmeló i comarca. Ara, però, no deixa de sorprendre que 21 anys després de la seva posada en marxa i abans no arribi una nova contesa electoral, els tres alcaldes -de Montmeló, Granollers i Parets- hagin creat una associació per influir en el Circuit. Vint-i-un anys després.
La meva àvia Maria, de Montmeló, confessava al doctor Cantarell la seva por de no veure el Circuit acabat. I el va veure. Això era a finals dels 80, en plena construcció, quan semblava que, amb el Circuit, podríem lligar els gossos amb llonganisses, un mecanisme que, com se sap, té la seva complexitat. L'únic problema és que si anem a aquest pas, encara seré jo qui no arribi a veure un veritable, ple i culminant arrelament del Circuit a la comarca. I mirin que n'espero viure d'anys. L'altra cosa és que quan es va inaugurar, se'n va vendre tant de fum, que tampoc se sap què es vol ni què s'espera ni en què cal exactament influir-hi. Vet aquí la dificultat epistemològica de la qüestió. El fum es va solidificar i ha arribat als nostres dies convertit en una formosa xocolata del lloro. Ara, si l'intent municipal de guanyar empenta i entesa -no diré velocitat- amb el Circuit, va de debò, si rutlla, ja ens prendrem de gust la xocolata.

 

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 8 d'abril de 2011)

A la seva

"Al hijo de mi prima le dieron la alternativa el domingo, con el Fandi. Cortó un rabo (i no sé què més), fue un éxito, que nadie se lo esperaba. Dieron la corrida por el Plus, mañana te lo explico."

Sentit al tren, un vespre recent, poc després de passar Torre Baró, en direcció cap a Vic.
Estarem atents.

Potser se'ns acabi...

...el fetge, no per excés d'alcohol sinó per l'excés de bestieses cíniques que hem d'escoltar. Abans, però, una mica de recordar la festa.

Inaugura

Fa una mica de riure aquesta febrada d’inauguracions que pren, tot d’un plegat, alguns governs municipals just abans d’acabar el mandat i just abans de l’alerta roja per campanya electoral. Aquesta febrada té alguna cosa d’antic, d’analògic, i patirà la seva corresponent apagada a la força, tant si vols com si no ho vols. Hi ha alguns símptomes palmaris de l’anacronisme d’aquest desfici: els objectes inaugurats han de ser grans i nous –com més grans i més nous millor–, palpables, vistosos i que vesteixin, prou com per esdevenir, després, la targeta de presentació del partit en el govern.

Per una fabulosa conjugació dels astres, no tot el que s’inaugura és en va. En el llistat de pantans per ensenyar que publicava aquest diari dies enrere (entre les singularitats, el vestuari d’una zona esportiva, un col•lector d’aigües, un gual, un circuit d’educació viària o l’edifici social de la petanca), hi havia obres molt valuoses. Accions que han costat Déu i ajuda i diners i paciència, però que per fi faran servei.

La crisi que agafa cap i arreu farà canviar la funció dels ajuntaments, que s’hauran d’ajustar a les necessitats veritables, als serveis imprescindibles. S’hauran de deixar estar d’invents de nous rics, de modes estrambòtiques i d’obres d’aparador. Qui vulgui xiular a una altra banda, que xiuli, però no haurà entès res. I més a la curta que a la llarga, s’imposaran les faves comptades.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 1 d'abril de 2011)

Sobre dos rails magnètics

La ressenya sobre el quart llibre de poemes d'Ernest Farrés, publicada al suplement de Cultura de l'Avui, el 7 d'abril del 2011. Aquí...

La lletra menuda prèvia

Hi ha un conte de L’heresiarca i Cia, de Guillaume Apollinaire (acabat de publicar per Adesiara) en què s’explica la història prèvia de sant Pere. És un relat inapetent, que descriu la batalla entre un dimoni i un sant que es disputen guanyar el gran titular, és a dir, guanyar-se un espai generós en els annals de la història. Ningú ho sap, només Apollinaire i el seu conte, però qui guanya és, amb les seves arts particulars que tampoc han transcendit, el dimoniet més viu. La força d’aquesta lletra menuda prèvia fa pensar –i dubtar– d’algunes històries exemplars d’avui.

Quan el lector es comença a recuperar de les reticències i escepticismes desvetllats, li arriba a les mans A butxacades (Labreu Edicions), de Joan Todó, el primer –i celebrat– llibre de relats d’aquest autor jove, de la Sénia. Separats per un segle de lapse de temps, Todó ens ofereix els prolegòmens de la història tradicionalment triomfant del cavaller que ha salvat la princesa. Abans de “salvar-la”, el cavaller gasta, justament a butxacades, sadisme i violència, per després ser rebut amb crits d’alegria en el poblat. I retorna el mateix dubte que amb Apollinaire: aquesta realitat despresa d’una veritat unívoca, que avança fent tentines fins que s’atura, mig èbria, en alguna cantonada, i cau a terra com un sac de plom. Qui sap si aquesta no és, de vegades, la realitat que ens empassem.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 8 al 14 d'abril del 2011)

Mala llet

És de burros encostipar-se fins al capdamunt amb aquesta primavera esclatant, oi?

Tita

Es veu que el rector de Sant Celoni passa uns problemes de consciència terribles, es diria, fins i tot, que acollonants. Ai, perdó, que en anomenar els picarols o, per extensió, el seu conjunt escultòric, li sobrevenen uns maldecaps d’esperit que l’incomoden quan assisteix a les reunions del patronat de l’Hospital de Sant Celoni. De petita, me’n recordo de preguntar: “què és una vasectomia”? I a casa responien, senzillament: “això és que li han lligat la tita”. Explicat així, puc entendre que al senyor rector el prenguin no només problemes de consciència, sinó uns remolins de panxa cosa de no dir. És ben cert, però, que ha estat d’allò més conseqüent.

El que no acabo d’entendre és que s’oposi a la pastilla de l’endemà. En aquell instant, la cigonya que ve de París –oi que m’agafen?– encara no ha començat el viatge cap aquí i tot just està fent un gintònic de celebració en una terrassa del Marais, no sé si comprenen on vull anar a parar. Seguint la mateixa lògica “cigonyesca”, també podrien ser motiu d’heretgia el santíssim Espidifen que ens deslliura de qualsevol maldecap en algun moment clau, o bé la nata muntada que farceix la temptació dels pastissos. És clar que, per píndoles, en un sentit espiritual però, sobretot, de seguretat personal, haurien de generar més neguit les Viagra, que, en segons quins casos, fan fer uns malabars per prendre-hi mal. Ja em disculparan, però la cosa té collons.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 25 de març de 2011)

Cançó de l'home hipermodern o astracanada d'avui al tren

Esta sol, està sol, l'home hipermodern,
ningú el vol, ningú el vol, tret del sol d'estiu,
gira i cau, gira i cau, quan creu que va bé,
i quan no i quan no, s'estimba en la nit,
i al matí i al matí, oblida el seu nom.

E la nave va

I sensibilitats ofeses i anatemes escarafalls, bang bang!, Gang bang, A serbian film, Apollinaire i altres films i anatemes i escarafalls...
I visca el Somiatruites d'en Pla i Comelade!

Moltonisme

Comença a bellugar la maquinària. En algunes cases, de tant temps que no l’han hagut de fer servir i ni ha calgut de parlar amb cap persona, personeta, animaló o cosa, la maquinària fa una mica de ranera. Ha engegat la maquinària electoral i a tot el Vallès ja se’n sent la remor. Ara és aquella època de calma fingida, de xiular a una altra banda, sobretot en els governs. Un anunci aquí per publicitar unes obres al centre que ara és de vianants (abans era de monstres? De primats?), unes obres a la perifèria que anem a veure, puntualment, fidels a la cita, cada quatre anys, unes obres al polígon industrial que havia de ser de luxe –sí, i tant, ja ho crec– però que segueix tan destarotat com sempre. Però tot, com si no fos.

Alguns d’aquests moviments estan inspirats per la més alta creença en el moltonisme: que la població és un ramat de moltons que duu llana al clatell. Seria absurd negar que, en determinats membres i determinades fembres, una mica d’esquilada no hi faria cap mal. Ara, en aquestes municipals, potser més marcadament, es dirimirà l’eterna bipolaritat, baròmetre d’arrelament: s’imposen la línia de vot general –en el mateix sac, vot endèmic que ve sol– i les últimes tendències guanyadores? O bé, pel contrari, la bona feina o els nyaps fets a cada poble, l’oposició perseverant, una llista amb un equip potent o d’arreplegats són els que decanten la balança? Pregunto massa, ja m’ho diuen.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 18 de març de 2011)