Set sous

Els catalans, i fins i tot els vallesans, ens preguntem “per quins set sous” passen certes coses. Ara, és clar, la pregunta pren més força que mai, entre ventallot econòmic, atzagaiada política i la polèmica dels sous dels alcaldes. A Mollet, l’alcalde s’hi va lluir, convenen els entesos. No sé, però, si dels alcaldes que, a rebuf del rebombori, fan publicitat de la seva baixada de sou també convindran a dir que no fan populisme. Cal, probablement, una mirada més enllà (del titular) sobre la gestió dels ajuntaments i, per tant, dels nostres diners amb què esperem rebre un seguit de serveis. Per mostra, un botonet: el degoteig d’informacions de Consistoris que se les hauran de manegar per pagar deutes i tapar sotracs.

Com que la memòria és prima, he recuperat unes notes de la tardor passada. Aleshores hi va haver una mica d’escarafalls perquè els molletans havien rebut a casa la propaganda de l’Ajuntament ensobrada amb publicitat del PSC. En aquell moment, el Consistori va puntualitzar que havia estat una decisió de l’empresa que encartava i enviava la propaganda per estalviar diners. Haguera estat pitjor que la publicitat municipal s’encartés amb propaganda d’una tarotista o d’un local de massatges amb final feliç. Tot, per estalviar dos sous. Ara em pregunto per quins set sous sempre es pot anar a pitjor. Sort, encara, que certes giragonses de les vergonyes polítiques són prou absurdes com per arrencar-nos un somriure cínic.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 21 de juliol de 2011)

Carteristes

“Jo crec que el carterista és un personatge marcadament barceloní. És clar que hi ha carteristes a París i a Madrid i a València i a Nova York, però són, al meu entendre, una altra mena de carteristes, menys hàbils, menys correctes, menys fins, menys especialitzats que els de casa nostra”. Ho deia en Domènec de Bellmunt. El faig parlar i en parlo aquí.

Una fera

D’ençà de l’incident de l’autobús que els vaig relatar fa una setmana que no m’han parat d’ocórrer rareses. O, com diria en Carles Sindreu, “coses vagues i desdibuixades”, “sense un desenllaç previst”, que s’esmunyen “temps enllà amb una cama en l’aire”. L’altre dia hi va haver un fuita d’aigua al meu carrer. Se’m va dibuixar la cara de ximple de quan no surt gota de la dutxa i la companyia respon: “No tenim constància de cap avaria” (veia els operaris des de la finestra); “està al corrent dels rebuts?” “La clau de pas està donada?”. A la nit vaig buscar tranquil·litat d’esperit amb un passeig pel Passeig. A la Garriga. A l’inici del Passeig, de rere els murs de rere el jardí d’un gran casalot, va xiular una bestiola. Shhhht. La fressa d’arbres m’apropava el seu udol i el convenciment que es tractava de la fera de Rosanes. La descriu precisament en Sindreu en un conte. “Els uns la veien ampla i peluda (...) i d’altres asseguraven que tenia un cert grau de parentiu amb els espàrrecs primerencs”. Aquell bosc de Rosanes estaria a la dreta de la C-17, a l’alçada de l’Ametlla, camí de la Garriga. I és clar, la fera devia haver pujat, talment un mosquit tigre. En Sindreu ja ho deia: “i potser passant de pares a fills no em sorprendria que els néts dels camperols d’avui es trobessin amb una fera que ja tindrà una cua única i al gust de tothom”. Parin l’orella un vespre al Passeig. Si no senten la fera, almenys oblidaran empentes i rodolons.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 15 de juliol de 2011)

L'autobús

Vaig agafar l'autobús pensant, ves quines coses, en els porcs vietnamites que es comencen a aparellar amb els senglars del Montseny, i en els senglarets vietnamitavallesans que en surten i els problemes que, pel que diuen, comporten. Rumiava en les amenaces de la fauna invasora i els dos porcs híbrids que van capturar pels rodals de la masia de l’Ullà, un marc literari. Què n'haguera dit i escrit Raimon Casellas si hagués de refer “Els sots feréstecs”, versió remasteritzada de la novel·la per al segle XXI. Entre algun mas fantasmagòric, tanta ferralla, bèstia salvatge i església esquerdada, qui seria ara l'Aleix de les Tòfones? A qui pertocaria el paper de barjaula de la Rodasoques? Hi hauria algun redimidor esqueixat com mossèn Llàtzer? Ironies de l’absurd, la zona dels sots feréstecs sembla compondre ara un panorama més desolador que el pintat per Caselles fa un segle. És potser de les àrees naturals –i culturals, per tant– més descuidades i colgades dels nostres verals. I tot plegat, bandejant, com pertoca, una obra literària que s'hi arrela i que ens ofereix un mirall possible, un estrip si cal. El mirall se’n riu de nosaltres i s’atura en sec. Just a l’entrada de la Garriga una roda de l’autobús ha rosegat alguna nosa a la carretera. Autobús espatllat. Calen 25 minuts a peu i de calor per arribar a casa. Baixen amb mi el de les Tòfones, la Rodasoques i un sant Llàtzer que mena un senglaret vietnamita. Fotetes, em fan adéu.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 8 de juliol de 2011)

A les imatges, l'església de Sant Pau de Montmany, en ruïnes. Les fotos són obra d'Albert Benzekry i Arimon

Per darrere

Els gegants de la Garriga. La geganta espera acaba de ser guarnida per sortir, amb les millors gales, a la plaça, per la festa de Corpus. La imatge és d'aquest juny passat. Faig notar el detall extraordinari que a la geganta, que es veu que es diu Xixilona, li posin sostens. Quina talla gasta? A on se'ls compra? És l'única geganta de Catalunya amb sostens? L'acompanyen en Magí i el gegantó, que és en Benet.

La terra, les eines

La quarta entrada d'Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí, va ser una sacsejada, una extraordinària obertura de teló per endinsar-se en la seva obra, el seu imaginari molsut. A l'entrada, “Pagesos de la Catalunya vella”, repassa els vuit cognoms d'on ve i fa una reflexió –precisa, serena, profunda, contundent, com sempre, marca de la casa– d'aquests orígens rurals. “Sé d'on vinc i procuro ser-hi conseqüent. Aquest principi tan simple contribueix a l'equilibri, permet mirar enrere sense vanitat i viure tocant de peus a terra”. Una fiblada. En llegir-lo, vaig pensar en els set Ballbona que van viure abans que jo al barri on vaig néixer, tots pagesos.

Unes pàgines enllà, a “La terra, les eines”, Pairolí traça un comentari extraordinari, lluminós, carregat de significat, del món de la pagesia, de les eines que fa servir. La pagesia i la relació amb la terra, que tan sovint és menystinguda per la faramalla urbanita o, ras i curt, per un pirotècnic conjunt buit. “La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l'esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos”. Ara, en rellegir aquestes línies, hi veig la millor expressió del que és la literatura, la feina de l'escriptor, l'obra que persevera i que queda. I també la millor imatge del rigor inexcusable amb què Pairolí amorosia la llengua.

Després de fer una ressenya d'aquest dietari, Pairolí em va escriure un correu electrònic on regalava, de nou, rigor i exactitud, a manera de consell. “Es tracta d'això, d'anar llegint i escrivint, d'anar polint, d'anar insistint... L'art és llarga, diuen, i és veritat”. Una altra fiblada. Acudeixin a Octubre o als anteriors dietaris o a les seves novel·les: hi trobaran un dring, una pulsió propis, singulars, que no els abandonaran ni un sol instant. Com tampoc una fondària de pensament que el país i la seva cultura no poden passar per alt. Ara més que mai, entre tanta confusió, aquesta és una obra imprescindible. Hem de seguir apreciant i gaudint d'aquestes eines, d'aquesta terra, i “trabucar-la” i “afinar-la” “a través d'uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit”. La seva obra és de les que romanen, per molt que a alguns els costi d'adonar-se'n.

(Article publicat avui, 9 de juliol del 2011, a les pàgines d'opinió del diari El Punt)

Aquí, la semblança que va fer Eva Vàzquez, periodista d'El Punt, de Pairolí, l'endemà de la seva mort. Hi trobareu enllaços amb un bon grapat d'articles d'opinió.

Aquí, més enllaços amb els articles més recents al voltant de l'autor.

Esclòfia

Poc després de les nou del matí engeguen la megafonia del Corpus de la Garriga. Dutxa i avall, a ajudar a fer la catifa del carrer. Aquesta la fem els veïns. La feina l'han començat cap a les set, quan es guixa la plantilla. En afegir-m'hi, hi ha un ampli grup de feinejadors, i molta catifa per omplir. Primer els clavells, que de seguida queden posats. Es veu que vénen de Múrcia i n'hi ha pocs. La resta, imaginació: gerbera, bruc, xiprer, esclòfia d'arròs, esclòfia de pinyó. “Esclòfia”, quina sonoritat. No la sentia de feia anys. Aquestes paraules et submergeixen en un món arran de terra, de la terra, a genollons, asseguts, esquenatorts, anem trampejant...Les catifes van dibuixant una metàfora fàcil, però metàfora al cap i a la fi, que escombra els immòbils, els “ja s'ho faran”, els de zitzània de sofà. Demanes indicacions als directors de catifa -per dir-los així- i a estones, confonem el bruc amb el xiprer o amb un altre verd. Mica en mica el carrer s'acoloreix. Mares amb nens petits, veïns de sempre, catifaires de trajectòria, curiosos i festius s'ajupen a afegir gerbera, bruc, esclòfia...I parles amb gent que no saps qui són per demanar on calen mans ara. Un exèrcit bellugadís d'infants s'afanya a posar el colofó de la catifa al començament del carrer, mentre els grans escombren. I això és només un trosset de Corpus, senyors. A la nit, dos policies locals que tanquen la processó s'hi aturen i s'hi fan una fotografia.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 1 de juliol de 2011)

Exaltació del maniqueisme

Si fem un exercici d’hemeroteca i de diccionari dels últims tres mesos del país i els condensem en tres paràgrafs, el resultat és un revolutum, que no revolució, digne d’un Sant Joan per obrir l’estiu amb focs esclatants. I a l’estiu, ja se sap que la calor repica i eleva a l’exponencial un camp ja adobat. Venim del 10-A, el 15-M, el 22-M, el 19-J... semblen coordenades per fer un tocat i enfonsat. Són, però, signes que cadascú entén com vol, palpitacions per construir o per entronitzar la queixa, depenent del vent d’on ve. Un cop definida la seva anatomia particular, sobta l’interrogant: i després, què? Si reculem un any enrere, encara, tenim un il·lusionant 10-J que gairebé sembla no haver existit.

També hi ha sorpresa –generacional?– davant d’un maniqueisme irremissible. Com és que ara, veritablement tocats per la crisi, i no abans, enfilats en la bombolla, trobem noms per la postmodernitat líquida que feia anys que planava i es diagnosticava? Potser sols en sabíem la cara amable? El diccionari parla del maniqueisme com «la convicció que totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra dolenta i rebutjable». Davant la lamentació per la lamentació, el tots són iguals –polítics, indignats, aturats, empresaris, sobiranistes– rebenta, a més no poder, aquesta victòria comunitària del maniqueisme. No construeix res.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'1 al 7 de juliol del 2011)

A la foto, un model de proteïna (CPD) amb els extrems Nt i Ct identificats, a partir d'un estudi d'investigadors de la Universitat de Gant i de la UAB. Els investigadors van crear un nou mètode per identificar els dos extrems de les proteïnes

Qui sóc?

Va ser l’estiu passat, tarda fresca d’agost, a Sant Quirze Safaja, quan vaig conèixer en Víctor Torres. De la mà de l’estudiosa Margarida Prats, vam resseguir les darreres petges del poeta Màrius Torres, germà d’en Víctor, que va morir, tuberculós, al sanatori de Puig d’Olena. La visita feia estremir. La fermesa i claredat d’en Víctor, d’aleshores 95 anys, també. La visita, fa de bon dir, l’organitzaven la Institució de les Lletres Catalanes –que no ens la toquin, si us plau- i l’Ajuntament, amb motiu del centenari del naixement del poeta lleidatà. Vam passar pel Mas Blanc, pel sanatori i vam acabar al cementiri on reposa en Màrius, mort als 32 anys. Allà en Víctor, lluitador incansable, militant d’ERC amb tota la profunditat d’una militància en temps adversos, va esbossar anècdotes i records. Un relat emotivament lúcid. Un supervivent que va travessar, quasi de cap a cap, les tempestes del segle XX per interpel·lar-nos, avui, per força, per la via d’un esperit combatiu impertorbable. Aquella tarda en Víctor va recitar un poema d’en Màrius, tot de memòria. És un poema que fixa la imatge de quan els dos germans eren petits i la mare els duia a dormir. Amorosament, la mare tancava els ulls dels infants i els deia, juganera, “qui sóc?”. “Ara sento als meus ulls, dòcils com dos infants, / les seves mans que tenen un tremolor d’estrella. / I somnio la mort del primer benaurat / a qui unes mans fidels tancaren les palpebres”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el dijous 23 de juny de 2011)

* A la fotografia, Víctor Torres, l'agost de l'any passat, en el cementiri de Sant Quirze Safaja, al final de la visita guiada