La carn de conill de gàbia té gust de filferro

Ara fa poc més d'un any, vam començar així. I vam continuar ben sindreuencs. Cap a on? Ja ho trobarem.
Mentrestant, com un moment estiuenc, festiu, letífic, d'autohomenatge, aquí va un poema propi, inèdit, viu, xiroi, que entronca i neix d'una radiació de Carles Sindreu:

“La carn de conill de gàbia té gust de filferro”

Carles Sindreu

Passa un conill de gàbia pel mig del carrer quan tramvies i altres bestioles es lladren i llepen cicatrius del temps. Carregat de targetes de presentació de cérvols i cangurs per empaperar el menjador i guanyar qualitat de vida de documental, la seva dent principal sent, d’imprevist, el fibló d’una nuvolada, puja el preu del pinso i furibund s’abraona sobre un taxista que el portarà finalment a banyar-se en piscines grogues acabades de segar. Oasi de blat, ronda de vida. Es diu, tu xiula i riu, és la manera.

Vides salvades

Un estudi concloïa recentment que el servei de Bicing a Barcelona arribava a salvar vides. Agafant una mostra de 25.000 abonats al servei que abans no anaven en bicicleta, la investigació dictaminava que 12 d'ells s'estalviarien de morir aquell any. La conclusió era que la mortalitat entre els clients del servei baixava un 23% gràcies al Bicing. A pesar de la grandiloqüència de la dada, no vol dir, però, que no s'acabin morint. Per continuar llegint, vés cap aquí

Capgirat

Pugen al tren a Mollet-Santa Rosa, l'estació que dóna als pisos abans coneguts pel malnom del “barrio sin madre”. Sí, per la llegenda aquella de quan hi anaven a cobrar la llum i la mare no hi era mai. Ara les coses deuen haver canviat. Baixo periòdicament a aquesta estació per rebre el massatge-rebaixa-esquenes i hi he vist moltes mares. La parella, els deia, puja a Mollet-Santa Rosa, carregada d'embalums. Són quillos, cridaners i sobradament desganats. Freguen allò desagradable: ell amb una cua plana engominada i una panxa tova, sortint; ella, amb unes  mamelles esbarriades, sembla molt més gran del que deu ser. Van amb una nena petita rossa, molt tendra, que ni crida ni molesta. La mare posa els peus sobre el seient on hi ha la nena, i la filla se'n queixa, li diu a la mare que els tregui. La mare li llança uns quants improperis, que no pensa enretirar els peus, “que no me de la gana, anda, la niña”. Exactament així, la mare a la filla. El trajecte continua amb aquesta mena d'atmosfera desballestada: ell sols murmura mots inconnexos, amb la panxa que sembla que li creix una mica a cada parada; ella mussita cançons, canvia els bolquers de la nena i parla i es mou a cop de rampell. Baixen a Sant Andreu-Arenal. Què se'n farà? No d'ells dos, no, sinó d'aquella nena que no en té cap culpa de tenir uns pares imbècils. D'aquí a 15 anys jo no la reconeixeré, fumarà al mig del vagó i li escopirà al revisor. O potser no.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 12 d'agost de 2011)

Ecos polítics

* Diu que a Sant Esteve, amb els calés de les eleccions ja han començat les obres.

 

* A l'hostal dels Ossos, el Vicentó amb els seus amics s'estava fent la copa, quan entrà en Baldiri. En Baldiri li va fer un salut molt fred. El Vicentó digué als seus amics: "Mireu quina hipocreia tan fingida!

 

* El fill d'en Noia és mort al presidi de Cartagena, per allò de les eleccions de fa set anys. La seva mare li fa dir una missa al Cellent. El senyor tenia feina a Figueres i no pogué anar-hi.

 

* El Vicentó ha tornat d'Olot, que fa dos anys que no hi havia estat. Ara diu que hi ha una llibreria on deixen endur-se'n els llibres a casa, sense pagar res. El senyor Ponsà va dir l'altre dia si serien llibres protestants.

 

Dins "Històries de les esparregueres", dins Oceanografia del tedi, Eugeni d'Ors

Notes de societat

* En ocasió de la bona i rica pluja d'ahir, sortiren a les eres a mirar-se el doble Arcs de Sant Martí que va coronar-la, moltes distingides famílies d'aquests encontorns. La Magdalena s'hi feia un tip de riure.

 

* Ha tornat a les seves possessions, després d'haver romàs a Mieres els tres de la Festa, la coneguda i celebrada "Noia de Banyoles"

 

* Corre aquests dies amb insistència el rumor que la germana de la Filomena del Molí, una d'alta i rossa, fou obsequiada dilluns passat amb un bon esmorzar de truita i vi per un dels homes que treballen a la carretera. És molt comentat  tal obsequi, compte hagut que la germana de la Filomena sembla ésser la protagonista d'aquesta cançó tan famosa, que fa:

 

Ella en té una parra

plena de raïms.

Surt per la carretera

A convidà els fadrins.

Que tothom ja ho diu!

que tothom ja ho sap!

fadrí d'aquest poble

no n'haurà pas cap

 

* Diu si els senyors de Plansamata prenen el sol, nus i conills, a la galeria de casa seva. Diu si ho fa per la salut.

 

* El gos de la teuleria de Sallana ha cridat la Mort tota la nit.

 

Dins "Històries de les esparregueres", dins Oceanografia del tedi, Eugeni d'Ors

El telèfon

El Senyor del Molí, que és un boig, hi va posar un telèfon.

Fa tres mesos que el telèfon és espatllat, però de manera ben estranya.

Als del molí poden telefonar-los els de fora; llavors tot marxa bé.

En canvi, ells, no poden telefonar, ni deixar que ningú telefoni des de la casa.

Deu ésser cosa dels fils.

Dins "Històries de les esparregueres", dins Oceanografia del tedi, Eugeni d'Ors

Zoologia

Gran emoció a la vora del foc. Present ciutadà ha vingut un faisà, ja cuit, encara amb algunes plomes pintades.

Hom discuteix. Si tal nom, si tal altre nom. La Magdalena deixa estar aquestes discussions bizantines.

- Sigui com vulgui -fa, en guisa de conclusió del debat-, sigui com vulgui, és un peix.

Dins "Històries de les esparregueres", dins Oceanografia del tedi, Eugeni d'Ors

Autor guenyeja

L'avorriment gaudeix d'una notable mala premsa. Arriben les vacances i porten, rodolant a tota velocitat, un gavadal de coses per fer. Activitat a tort i a dret i potser algun viatge transatlàntic per desconnectar de l'activitat a tort i a dret de la rutina.

Mentrestant, ja hi ha algú que compta que li falten tres caigudes de la borsa per encalçar les vacances. I es perjura, astorat, que ho desconnectarà tot quan estigui de vacances i no escoltarà més “London riots” ni “Lloret riots” ni massacres a Noruega ni res de semblant. Segueix llegint aquí

Magnètic

Parlar d’una gran nit sempre té alguna cosa de relatiu, que cadascú agafa com vol. Però, tot i així, parlarem d’una gran nit. “La Garriga té un passeig tan llarg com l’avorriment...”, diu una cançó de La Troba Kung-Fú. El seu líder, en Joan Garriga, es va desmentir amb l’actuació de diumenge passat, el concert gran de la festa major de la Garriga. Un Passeig ple i bellugós seguia al peu de la lletra rumbes i cúmbies i tot el que sortia de l’acordió majestuós i d'un grup carregat de vàlua. El Passeig ballava i cantava que “ha esclatat la ginesta a Puiggraciós...”, envolat per l’extraordinari magnetisme que transmet dalt de l’escenari l’exDusminguet. I també per la naturalitat amb què canta el seu voltant proper, clar i català o com sigui, però estalviant, sempre, empostissats.

L’altre dia una amiga barcelonina em preguntava, arran de la cançó de La Troba, on era Puiggraciós. I la veritat, em va fer adonar de la dimensió de la història. O també, en veure tanta gent al concert que se sabia les lletres de l’últim i de l’anterior disc, i sobretot, ballava, que és el principal mèrit i afany d’en Garriga. Una gent que, per cert, semblava picar-se l’ullet per retrobar-se, via el fil invisible que les uneix, a la festa major de Cardedeu, i després, a la de Granollers. Això és l’agost al Vallès! En un moment en què la moda musical cau sobre el pop català, és sorprenent comprovar que, de vegades, existeix la justícia poètica.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 5 d'agost de 2011)

La foto d'en Joan Garriga, en ple concert de festa major de la Garriga, és d'en Ramon Ferrandis. Tota la galeria fotogràfica, aquí.

Escurçons enfilats

Algun entès ha dit –i si no, ho haguera hagut de dir– que les notícies que produeix un país serveixen de radiografia de les seves palpitacions com a societat, com a tribu. Potser no en són exactament un reflex, sinó més aviat un escànner dels fils més invisibles que en trenen el teixit i el perfil. Segueix llegint aquí...

Invitació

Dies després de l’accident dels ciclistes a la carretera de la Roca –BV-5001–, vaig passar per la mateixa carretera de revolts en un bus nit. L'N-72, que va de Barcelona a la Garriga passejant els viatgers per Montmeló, Montornès, Vilanova i Granollers. Quatre adolescents, una senyora gran i jo en el passatge. Algú replè de menjar o beure no ha de patir: en aquest tram hi trobarà la invitació a bescanviar la calderilla en algun dels revolts i arribar amb la panxa neta a casa. En passar pel pont d’entrada a Montmeló –també d’historial luctuós– tot és negre, no hi ha ni un fanal encès (quarts de dues de la nit). El conductor ha d’obrir els llums de l’interior per clissar-s’hi. El bus posa un peuet a Montmeló, a un extrem del poble, i després desfà camí per anar cap a Montornès. Aquest recorregut enrevessat no ha variat –aprecio, amb sorpresa– a pesar que el centre de Montmeló, abans tallat per les obres del TAV, ja torna a ser transitable. És a dir, la volta d’ara és més incòmode que la de fa uns anys.

Una hora després de sortir de Barcelona, el comboi arriba a la Garriga, als afores, és clar, cosa que demana un quart més a peu fins al centre. Davant d’aquest panorama, no calen gaire florilegis filosòfics per entendre perquè aquest bus nit sols l’agafen uns pocs adolescents. I ja ho sé, jo, que hauria d’acceptar, d’una vegada, tantes invitacions reiterades per treure’m el carnet. A tots ens falta memòria.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 29 de juliol de 2011)

Contra l'ensopiment del diferencial

L’estiu porta de bracet una certa mandra directament lligada a les altes temperatures. I n’hi ha una altra que neix del xàfec de desastres –en diuen notícies– econòmics i una llengua nova que no haguérem imaginat. O com a mínim, no haguérem imaginat que més valdria que comencéssim a conèixer. Parlo, ja ho saben, dels sobradament coneguts ibex 35, deute exterior, inflació anual, agències de ràting, rendibilitats dels bons, escalada del diferencial... Per fugir d’aquest ensopiment, però, hi ha un anunci –cartell en els transports públics i audiovisual a la televisió– que de segur que els rescatarà (cal no confondre amb rescat econòmic) d’aquesta situació: «Cap foc al bosc, al bosc cap foc». Aquest és l’espot diferencial. La campanya d’enguany de la Generalitat i la Diputació per la prevenció d’incendis. Sentint-ne la melodia per la televisió, vénen ganes no només de preservar els boscos, sinó també de protegir-los de semblants músiques.

Als cartells vistos al metro, apareix una família increïble –que no genera cap credibilitat– d’un cert aire retro: ens retorna als anys de la infantesa, on tota la publicitat la protagonitzaven famílies que de tan emmarcables feien venir basques. Al cartell, la síndria és pintada i les estovalles ningú no les té a casa seva. Calia que es notés (així) el canvi de color a les administracions? La publicitat no hi deu entendre d’ideologies.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 29 de juliol al 4 d'agost del 2011)