Heures enfiladisses

El segon premi Jordi Pàmies de poesia planteja una efusió entre la pintura i la poesia. Tot i que el seu títol no ho denoti, i tiri per la via de la natural, que, certament, és l'altre gran element que travessa el llibre, a les Dones d'heura que signa Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) s'hi troba un esclat cromàtic exponencial. El títol –i la gènesi de l'obra, pel que té d'introspecció i autoconeixement del món femení– enllaça amb la cosmogonia de Maria–Mercè Marçal. Per seguir llegint tira cap aquí...

Allà davant

El meu pare té el costum d’expressar-se amb girs d’aspecte aproximatiu. “D’allòs” i “d’aixòs” a banda, situa accions i coses “allà davant”, “aquí al costat”, “allà baix” o “aquí sota”. A casa sempre hem sabut el lloc concret on era “allà davant” o “aquí al costat”. Tot i que són maneres de fer i de dir que entronquen amb un determinat espai rural –físic i mental–, no són, en canvi, afirmacions a ull, de final de frase difuminat. Dins el nostre context compartit, aquests girs fan referència a punts ben precisos d’una geografia quotidiana: el barri o l’interior de la casa. A petitíssima escala, compartim imaginari i, aleshores, ens entenem.

Tot això em ve al cap per la conversa entre dues adolescents que vaig sentir l’altre dia. Una diu: “Vamos a las piscinas esta noche?” L’altra, respon: “Qué piscinas?” I la primera es veu obligada a puntualitzar amb un seguit de detalls particulars: “En Lliçà, las calientes, las del paso, las que están al lado de casa”. On i com diantres deuen ser aquestes piscines? No recordo de quedar amb les amigues i haver de donar tantes explicacions. Quan dèiem “anem a les piscines” totes ens enteníem. I si anaves a les del poble del costat, anomenaves el poble del costat i ja n’hi havia prou. Aquí, al contrari, l’escena traspua un imaginari esmicolat i fragmentari, que, com correspon, no troba les paraules per definir-se. Perquè, ben mirat i ben pensat, parlaven de piscines aquestes noies, oi?

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 9 de setembre de 2011)

Natura viva amb silenci

TRAU DE LLUM

Autor: Ramon Bosch
Editorial:
Pagès Editors
Pàgines: 112
Preu: 12 euros

"Silenci" és, potser, una de les paraules més repetides en el Trau de llum, el nou poemari de Ramon Bosch i Boada (Terrassa, 1956), un autor singular, tastaolletes de les arts, la filosofia i la cultura, que comença a publicar de manera tardana, l'any 2008. El silenci, de la mà de la solitud, l'aïllament, el no-res, travessen aquesta obra, que neix directament de la terra, hi fa arrels, per retornar-nos una reflexió vital profunda i delicada. Bosch llança la seva mirada pròpia sobre la natura, que aquí pren més vida que mai. Ressegueix el pas d'estacions, els elements que l'identifiquen, per mirar-s'hi, per mirar endins i resseguir la pròpia consciència. La llengua i les paraules brollen d'aquesta natura viva (des del florir primaveral fins a l'esllanguiment del setembre, amb una àmplia paleta de colors) i alimenten versos i contundència.

Fanalet, bosc i brolles dels marges, figuera vincladissa, la quintana, l'alzina, corrals, la pleta, cascalls, l'eixida, malves purpúries, dàlies, llevant i ponent, color de canyella, casa vella pairal, figues morades, el gebre que s'irisa a l'herbei, porpra greixosa de la gespa... Són elements que s'escolen pel Trau de llum, per sempre anar a parar a la martellada final del silenci, una constatació amb què es tanca l'obra: “No es deboleix / a l'inequívoc primer cel / la llum darrera que ens perfà. / Extreta del seu trau / rehabilita / el món”.

Com demostren aquests versos, l'autor domina els estris de la natura per fer néixer correspondències dins l'experiència i recerca personal. L'escriptor David Castillo celebra, en el pròleg del llibre, “el llenguatge metafòric i evocatiu”, amb “fragments de silenci”, que ofereix el poeta, que es troba en un “territori proper al simbolisme i a l'expressionisme, però sense definició tòpica”. “Llegir el paisatge i formar-me part”, una bona definició que troba Castillo per a Trau de llum, “una parada i fonda en la trajectòria de Bosch”.

Aquesta clau la trobem, dreçada als nostres ulls, ja en el primer poema, que després d'una descripció paisatgística, es tanca amb una conclusió onírica, potent, personalíssima, com és el conjunt: “Ajaçat, / entre somnis / cap a casa, / més amunt”. En ocasions, la natura ens llança avisos més suaus: “pel pont del repòs / ve el setembre”. D'altres moments, el mer instant tel•lúric, aïllat, pren una poètica ben pròpia: “el sol badalla entre núvols al jardí regat”. I finalment, retorna, sempre, reiteratiu, fins i tot obsessiu, el buit, lluminós. “Soles / es subhasten les paraules”. O, si volen, “el silenci es capbussa al silenci”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el dijous 2 de juny de 2011)

Una casa immensa

CASA

Autora: Rosa Igartua
Editorial: Pagès Editors
Lleida, 2011
Pàgines: 96
Preu: 12 euros

El títol del nou poemari de Rosa Igartua (Llerona, les Franqueses, 1966), després de 12 anys de silenci, Casa, pot semblar innocu. Però ben lluny d'això, la Casa ens trasllada la nuesa, el treball a consciència dels versos, de la paraula, perquè comprimeixin un gavadal d'imatges i reflexions d'una grapa indefugible. Format per 33 poemes, el llibre té estances diverses i acolorides, sorprenents, on caben una bona colla de versos potentíssims. La Casa fa arrels en una força tel·lúrica, en referències al món de pagès, a les patates d'aquell any, en el paisatge de l'entorn, immediat, el cel... per aixecar un gran poemari que s'erigeix, ben dreçat, com una exploració constant i una interpel·lació a l'altre.

En el pròleg, el crític Sam Abrams destaca, amb encert, “l'alta concentració expressiva i conceptual”, que fa que l'autora digui “exactament el que volia dir”. Res no hi és sobrer. Tampoc no hi falta cap decoració. El primer poema, a la llinda d'entrada, és tota una declaració d'intencions, una invitació a recórrer les estances àmplies i alhora d'una elevada densitat. L'autora se serveix d'elements propers, quotidians, alguns rurals, que trasmuda poèticament sense fer-ne un ús tòpic, redoblant-ne el sentit i l'autenticitat. “Quan l'obscuritat no és pronunciable, / la bogeria és l'àpat dels lúcids. / El temps / madura a la boca”. En la segona part explicita aquesta recerca, el procés d'autoconsciència que travessa el poemari, mereixedor del darrer premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia: “Escriu. / Escriu allò que no pot dir”.

Un dels poemes que millor traspua la capacitat d'impacte, aquesta martellada poètica que etziba Igartua, és aquest: “Parlàvem de poesia / i vas dir-me: cava sempre. / I cavo. / Cavo / perquè no puc parar de cavar. / Cavo per viure”. Després, més endavant, trobarà un altre poema que li és paral·lel: “Voldria llevar l'àncora / i llençar-me a mar oberta / però només sé cavar”. Extraordinari. Senzill i contundent.

El jo poètic saltironeja amb enginy al llarg del poemari per entaular un diàleg amb els avis i els fills, amb els morts i els records, l'oblit i les sensacions, les fiblades de la memòria, els mots que ens han llegat. Moltes veus que s'entrellacen, lirisme d'alt voltatge el que se'ns ofereix. “Ell (l'avi), allà on sigui, cus. / Jo nedo. / En recullo el fil. / Busco la xarxa. / Una paraula”. La contemplació hi és present com a acte que mena al coneixement, sempre amb una precisió d'estilet, afinada. “Sèiem a tallar patates. / Donar polpa i temps a cada grill / feia del rebuig d'un any. Amb uns versos “cantoners” –per batejar-los així, seguint l'estructura de la casa– la poeta orquestra el pas delicat d'una part a la següent, d'una estança a l'altra.

Igartua és capaç d'aixecar imatges d'un gran força, sorgides d'una mirada personalíssima, com aquella en què “un s'ajeu / amb la sabata a l'orella / i escolta l'eco / de les seves passes”. La cruesa d'alguns versos li fa encalçar el millor Màrius Sampere, un dels grans de la poesia catalana, com mostra el poema final, entre sentenciatiu i aforístic: “La solitud / no és un indret deshabitat. / Vius i morts m'hi esperen”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el dijous 16 de juny de 2011)

Ara que s'acaben...

...les festes majors, amb els grans petards finals de les d'inici de tardor, quatre idees sobre la festa avui, en temps de crisi. Les quatre idees són escrites de ple estiu, però, com la mateixa crisi, no han canviat pas gaire. Ho podeu llegir aquí...

Villon

Com que aquests dies es representa al Teatre del Raval Villon, dirigit i musicat per Víctor Obiols, m'ha vingut al cap l'entrevista que vaig fer a l'Andreu Subirats, el gener d'aquest any. Subirats ha fet la feinada descomunal de traduir Les Balades de François Villon al català, editades per Labreu. Enllaço aquí l'entrevista amb en Subirats, que va ser interessant de bones de veres. Un tastet per agafar gana i anar al Teatre del Raval.

Tu i tothom

Diuen que quan en Pep Callau va cantar el veredicte, a la Porxada hi va haver uns segons d’estupor inusual. Era inèdit que una colla guanyés per tercer cop consecutiu la festa major de Granollers. El primer impuls va ser de preocupació pel revés cap a uns Blancs minoritzats, amb totes les dificultats de ser menys que els Blaus: temor perquè es trenqui un equilibri ja complex. Tot seguit, van aflorar teories de la conspiració i queixes diverses a les xarxes socials, de totes bandes. Més enllà d’aquest resultat, què vol dir guanyar la festa major? És organitzar, muntar actes, ser original, mobilitzar...en definitiva, fer festa. Això, en un percentatge més elevat que les proves estrictes, que són divertides, que fan identitat –expliqueu, a fora, què és el concurs de rajolers–, que farceixen la sensació de juguesca que belluga la festa. Però la festa es belluga sobretot perquè qui la fa són els granollerins –la part implicada, és clar–, i qui segueix les colles. Estaria bé no oblidar-ho. I a partir d’aquí, sense cofoismes, s’ajusten tots els cargols que es vulguin, des de relativitzar la competitivitat fins als dies de durada o noves implicacions. Si es diu que cal reblar un cargol per aquí o treure’n un altre per allà, endavant. El comportament públic dels caps de colla, impecable, ha ensenyat, almenys, la maduresa d’aquest motor festiu. Amb tanta dissensió cordial com calgui, que el motor s’adapti, cruixi o reverberi dependrà de tu, tu i tothom.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 2 de setembre de 2011)

Galeria de fotos de festa major, aquí.

300

Això cada vegada és més gran i Blancs i Blaus ho omplen tot, ho banyen tot, i “ho peten” més, com diu una etiqueta que corre pel twitter aquesta festa major. Els primers dies ja serveixen per familiaritzar-se amb el món bicolor, noms, crits i barres, gentada i places: perquè hi ha la gent que et trobes cada festa major, no saps gairebé ni com se diuen; com també hi ha la que prefereix no trobar-te, tot com la vida mateixa. I un devessall de noms de grups i subgrups i grupuscles que donarien per un diccionari granollerí–català: Blauchirris, Dames, Foteu-li Canya, La Vella, Blautufarra, Caviar blanc, Fòssils Blaus, Tarats, la Clave de Fro, la Cresta blanca...Fins i tot, el fenomen, en conjunt, donaria per una anàlisi política estratègica sociològica a fons de la ciutat, però és clar, ara no tocaria, que sempre hi ha alguna susceptibilitat per embutllofar-se. Dimarts a la nit, la Porxada i rodals estan ben plens i un pare exclama: “quanta gent que hi ha i només estem a dimarts! I no ho sembla. A la barra d’un bar, que fan l’agost, canten, admirats: “hem fet 300 entrepans en una hora!” Un altre pitja una calculadora. 300! Una mena de batalla de les Termòpiles –com la pel·li, coi! – per abastir un bastió festiu –i organitzatiu, no ho oblidem– que aquests dies s’apropia del cap i casal vallesà. I penses, al final, caram, per què Granollers sols és capital una setmana? Què ho fa? I ja et sembla ensumar la pols del desert, a l’horitzó de la tardor.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 26 d'agost de 2011)

Mirar-s'ho o posar-s'hi

Aquests dies de festa major a Cardedeu, a la plaça ocupada pel Polvorí, la plaça de Sant Joan, hi havia una pancarta que proclamava alguna cosa així com: “davant la crisi, festa major autogestionada”. No poden tenir més raó. Al Polvorí, dissabte al vespre hi havia un sopar i després, un concert de Naraina –rumba-ska, em va semblar. Però és que pels mateixos volts horaris, a la plaça del Garitu, també promoguda –si ho prefereixen, “gestionada”– per entitats i gent del poble, hi passava una animadíssima banda, i després concerts de rumba, amb el colofó dels garriguencs Gertrudis. Tot ben atapeït de gent, al pic de l'agost.

La còpia mimètica de la festa major de colles, d’una dimensió i seguiment extraordinaris a Granollers, ha tingut, de vegades, en altres pobles, una trampeta. La gràcia dels Blancs i Blaus no és tant la competició de les proves sinó que la festa la tiren endavant els mateixos granollerins, que compleixen a ulls clucs un gran embolcall de litúrgia pròpia, arrelada. Quan la cosa es limita a estirar la corda, a fer una cursa de sacs i quatre proves més, l’invent resulta pobre. Via colles, via comissió de festes, o via entitats i un teixit social potent com és el cas de Cardedeu, cada cop resulta més important que la gent ja no sols hi vagi i s’ho miri, sinó que s’hi posi. En lloc de consumidors asèptics i escarafallístics, gent que es belluga i fa possible la festa que vol i prefereix. La seva festa.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 19 d'agost de 2011)