Shhht! Parla Cabot!

“Escric perquè m’agrada escriure i perquè m’agrada fer una mica d’agitació: indignar alguns i provocar la satisfacció d’altres”

“Tothom que s’acaba de morir és, per definició, o un gran poeta, o un prosista immortal, o un artista de record inesborrable. I quan algú, amb tota independència, gosa discutir, des del seu punt de vista individual, una qualificació hiperbòlica, tota una allau espontània i generosa se li tira damunt, en escomesa desproporcionada. Cal evidentment fixar el temps que ha de transcórrer entre la mort d’una persona qualsevulla i la data de poder parlar-ne amb llibertat.”

“Per un catalanisme mal entès, no era possible de fer reserves a res català, per atrotinat que fos. Per exemple, calia creure en certes glòries, sota perill de ser titllat de mal patriota; era mal vist malparlar dels Pomells de Joventut o de l’arquitectura del senyor Puig i Cadafalch, etc. (...) Els qui no hem cregut en l’obligació de moltonejar darrera interessos que els interessats volien fer passar per patriòtics, hem estat –devem estar-ho encara- mal conceptuats pel catalanista primari (i el catalanista primari, com la filla de la portera àvida de fulletons, pertany a totes les classes socials).”

“En rigor, podria dir-se que el radicalisme és una concepció política, la del partit radical; en canvi, el lerrouxisme és una cosa molt més vasta, ja que és, a més a més d’una concepció política, una moral, una conducta, un concepte total del món, allò que els filòsofs alemanys i Xènius quan pedanteja –que és sempre- en diuen Weltanschauung.”

Fragments d'articles del llibre "Indignacions i provocacions de Just Cabot", biografia i recull d'articles del periodista català, a cura de Valentí Soler

Barbes

En Joan Cañellas deu ser un bon paio, per guanyar la medalla de bronze d'un Mundial d'handbol lluint una bona barba, en solidaritat amb el club on es va formar, amb els excompanys del BM Granollers. El jugador vallesà va guanyar el bronze a Mälmoe, que confirmaria la teoria que els mundials d'handbol tendeixen a fer-se en seus de noms inusuals. Ja hauran sentit a dir que a Granollers s'està allargant de manera inusitada la setmana del barbuts. És la forma fina i divertida que han trobat els jugadors d'handbol per fer conèixer la falta de liquiditat del club, amb campanya al facebook inclosa.
Aquest diumenge la ciutat pot mostrar el millor d'això que els científics -i prohoms- anomenen granollerisme. Potser no cal que tothom s'embarbi per córrer o per animar la Mitja. Però sí que estaria bé que tothom corregués a comprar el calendari del BM. Fóra una mínima ajuda al club i una confirmació que hi ha qui s'ha sentit una mica interpel•lat. Totes dues coses podrien fer bo el refrany, que aquí prendria un aire de clam col•lectiu: “a perdiu per barba i peti qui peti”. Si aquesta Mitja és tinguda per una de les millors és per la gran quantitat de gent que la segueix al carrer. Si ho pregunten a qualsevol que hagi corregut una cursa d'aquesta mena en una altra ciutat del país, els destacarà, per davant de les altres, l'ambient de Granollers, les Franqueses i la Garriga. Tot un potencial, que diuen. Com exorcitzant dimonis i fantasmes, només cal dir-li una cosa a aquest potencial: manifesta't.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 4 de febrer de 2011)

Parlarem de Cabot

"Just Cabot, efectivament, va morir el 25 de febrer de 1961, a quarts de quatre de la tarda, al seu domicili parisenc del boulevard de Montparnasse, un piset al costat mateix de la Librairie Artistique, aquella llibreria especialitzada que ell regentava i que fou durant molts anys punt de reunió i tertúlia de nombrosos exiliats.

Amb la seva mort es produïa una paradoxa que ell hauria trobat del tot sarcàstica: mentre a la inscripció del decés al Registre Civil de París s'hi recordava la seva professió d'homme de lettres, a Catalunya el ressò de la seva obra i de la seva actuació pública s'havia anat escolant cap a l'oblit més absolut. I si aquest fet trist i lamentable podia tenir l'explicació dels foscos anys que el franquisme representà per a la cultura catalana, a hores d'ara la persistència d'aquesta situació ja no podia trobar cap justificació."

Indignacions i provocacions de Just Cabot.

A cura de Valentí Soler

(Edicions 62, 1992)

El 25 de febrer, divendres que ve, farà 50 anys de la mort del periodista Just Cabot, mestre de periodistes dels anys 30, director de la prestigiosa revista Mirador. I demà en parlarem, al Col·legi de Periodistes, amb Valentí Soler, Agustí Pons, Marta Pessarrodona i Josep Maria Casasús. A les set de la tarda, a la Rambla de Catalunya, 10, principal.

Humor i gales

Dels Premis Gaudí, dels Goya, dels accents, de poble i de ciutat i un grapadet de paraules...

Maquinistes

La R3, la línia del Nord, que es passeja, sumptuosa, per Parets, Granollers-Canovelles, les Franqueses i la Garriga, és potser el servei de rodalies més atrotinat de Catalunya, amb competència directa amb la línia de Manresa. Diria, però, que en el concurs de línies de tren desastroses, la del Nord s’imposaria amb cum laude. Això té alguns beneficis. Aquesta setmana en què els maquinistes –una figura que, procedent de l’imaginari infantil, semblava que aguantava el desgast del servei– s’han plantat al seu aire, utilitzar habitualment una línia ja de costum pèssima fa que el caos no sembli tan greu. Tan greu fins a uns certs límits: el dia que els maquinistes deixen de pujar a dos trens seguits, en un servei amb una escassa freqüència de pas, deixen una hora penjats els usuaris, una hora sols per poder agafar un comboi per tornar a casa.

Aquests dies de plantada fatxenda –això que ara se’n diu, ximplement, vaga encoberta– els revisors de la línia del nord han tingut la delicadesa de no passar a demanar els bitllets. Aquests revisors, dels últims que queden a rodalies, fan honor al caràcter prehistòric de la R3: n'hi ha algun que encara gasta formes preconstitucionals, cosa que els acosta a la qualitat ja no franquista, si no primoriverista, d’aquesta línia. Als néts explicarem que cada dia fèiem un viatge en el temps quan agafàvem el tren i que tardàvem fins a dues hores per anar de la Garriga a Barcelona. I els néts se’ns en riuran de perquè anàvem en transport públic i no en cotxe.

(Article de la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, publicat el divendres 28 de gener de 2011)

Salvat indispensable

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Autors: Ferran Aisa i Mei Vidal
Editorial: Base
Barcelona, 2010
Pàgines: 504
Preu: 22 euros

Salvat-Papasseit poetavanguardistacatalà
Autor: Diversos
Editorial: Arts Santa Mònica,
Institució de les Lletres Catalanes i Edicions 62
Barcelona, 2010
Pàgines: 191
Preu: 19,95 euros

La feliç coincidència de la sortida de la biografia definitiva i l’exposició a l’Arts Santa Mònica dedicades a Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) no fan més que confirmar dues coses: ara i aquí la figura i el llegat del “poetaavanguardistacatalà” ha de ser tinguda per imprescindible dins la literatura catalana; i a qui li hagi passat per alt o no n’estigui convençut, cal que s’encamini necessàriament cap a aquests dos materials fonamentals –biografia i exposició– que s’han abraçat en el temps.

La biografia la signen dos destacats especialistes en Salvat –Ferran Aisa i Mei Vidal– que ara han volgut abocar en aquest immens volum –no només en sentit físic– nous documents al voltant del poeta. La feina que s’hi presenta és acurada i exhaustiva. Amb nombrosos articles de Salvat, d’altres autors, de cartes, de poemes, els autors aconsegueixen dibuixar afinadament el perfil polièdric i la trajectòria vital, política i literària de l’“home entusiasta”. És molt interessant el traç precís que fan de l’evolució de Salvat: des de l’infant pobre autodidacte, el rebel que signa Gorkiano i fa d’agitador socialista i de les masses, l’anarquista, el llibertari i el militant de la “divina acràcia” fins al ”poetaavanguardista”, l’editor, l’independentista, l’enamorat de la vida, el pare entregat i el malalt que continua cridant la llum.

Dins el viure vertiginós i fulgurant de Salvat, la biografia aporta les dades necessàries per entendre els diferents graons d’aquesta evolució, de la mà de la descripció justa del context remogut de cada moment. Sobresurt el paper que tenen amistats literàries i mentors clau. És el cas d’Eugeni d’Ors –que el recomana a les Galeries Laietanes, on s’encarregarà de la secció de llibreria, i després de l’editorial–, Santiago Segura –propietari d’aquestes galeries–, els escriptors Tomàs Garcés, J.V. Foix, Josep M. Junoy i Joaquim Folguera, els pintors Torres-García i Barradas i el benefactor Lluís Plandiura, que costejarà bona part dels sanatoris on ha d’anar a causa de la tuberculosi que el portarà a la tomba amb només 30 anys.

Les úniques objeccions al llibre anirien per alguns errors d’edició i lingüístics, algunes repeticions innecessàries i la falta d’un índex de noms que arrodoniria una obra de referència com aquesta. El volum, però, demostra fins a resultar veritablement impactant el caràcter, o millor, militància subversiva i trencadora de Salvat, l’autoexigència artística d’anar sempre més enllà, però trepitjant sempre contingut i molla, l’embranzida que el belluga i el sentit de l’humor, en part soterrats probablement per la seva mort primerenca. En són prova la gran quantitat de manifestos que llança, però també una obra poètica escrita sucant la ploma al cor: el seu darrer llibre, Óssa menor, és trobat sota el coixí del llit de mort i editat pòstumament.

A l’Arts Santa Mònica l’exposició repassa d’una manera atractiva aquests grans trets del traç de Salvat, i alhora, ensenya la petja que deixa després de la seva mort, durant dècades, en els artistes ulteriors. El catàleg de la mostra recull la interessant documentació que s’hi reuneix i també els tres projectes artístics al voltant del poeta que s’hi exhibeixen. Es completa amb textos d’especialistes que posen el focus sobre les diferents facetes de Salvat. Facetes que inviten a llegir-lo com cadascú prefereixi, i encara més: a tornar-lo a llegir i recollir-ne la torxa.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 3 de febrer del 2011)

"Cloc els ulls i me'l fot"

Vicent Andrés Estellés és el més gran poeta que ha «parit» el País Valencià des d’Ausiàs March. És també un dels poetes que més clarament i més injustament han patit un doble bandeig: al seu país, per motivacions polítiques –fóra més acurat dir-ne ràtzies viscerals– persecutòries que es perpetuen fins avui; i en la nostra literatura, perquè roman encara apartat del cànon, sota el pretext buit –a pesar que faci fi– de massa popular.

L’espectacle Poseu-me les ulleres, dedicat a la vida i obra de l’escriptor de Burjassot, que s’ha pogut veure aquest gener al Romea, transmet de forma acurada aquesta convivència d’agror i dolcesa. Dos elements que creuen les peripècies vitals d’Estellés i l’amplíssima obra que ens va deixar: directe, senzill, irònic, esmolat, èpic, cívic, amorós, eròtic, dramàtic, terrible… Són adjectius que escauen al poeta. Plena de senzillesa, l’obra dirigida per Pep Tosar, un veritable especialista a signar muntatges delicats al voltant d’escriptors, emociona. Enric Juezas, l’actor que encarna Estellés, és una invitació fascinant a endinsar-se en la seva obra i fer, ras i curt, com amb el mític pimentó: “Agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, / eucarísticament / me’l mire en l’aire, / de vegades arribe l’èxtasi, a l’orgasme / cloc els ulls i me’l fot”. El muntatge ja ha acabat l’estada al Romea. Esperem que teatres d’arreu en prenguin nota.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de febrer del 2011)

Fer ballar el cap i ballar-la

Reconforta una mica estendre el relat de l'escena.
I en tot cas, sigui quina sigui la direcció exacta, el comboi o la penúltima parada, de tant en tant, guanyen els bons! Visca!

Animals

L'altre dia vaig llegir la notícia colpidora d'una investigació feta amb unes rates a les quals es va sotmetre a un exercici diari d'una hora durant 15 setmanes. La cosa, és clar, va acabar amb les rates extenuades. La conclusió va ser que un exercici continuat d'aquesta mena, si no es vigila una mica, pot ser perjudicial per als humans. No sé si als animalistes que es manifestaran el 5 de febrer a Sant Feliu de Codines els va passar per alt la informació i van abstenir-se d’anar a salvar les rates maratonianes en lloc dels gossos que estaven en una empresa privada. Desconec les condicions d’aquests gossos destinats a experiments científics i la idea, de pensar-la, fa angúnia. Ara, si el que fan fos il•legal, potser Mossos o Medi Ambient ja els haurien fet tancar –dic jo– sense rescats moralitzants.

Potser un xic massa humana, prefereixo que determinats experiments els facin amb animals abans que amb persones, i si és perquè les persones visquin millor, fins i tot els trobo raonables. Els discursos animalistes són un signe que la societat ha avançat, indiscutiblement, en el pla material i a vegades, fins i tot, en el pla moral. Un signe d'aquest avenç és, per exemple, que no calgui menjar-se els gossos i gats com va passar durant la guerra o la postguerra. I un altre signe també és poder menjar-se una vedella amb bolets, un conill de gàbia o un porc ben engreixat sense haver de demanar perdó.

(Article de la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, publicat el divendres 21 de gener de 2011)

El Chichi

Alguna vegada m'havien dut a veure el Cacaolat Granollers, després Grupo Ifa Granollers, i després, encara, BFI Granollers. Al capdavant d'aquell equip de bàsquet hi havia un dels ídols esportius de la meva infantesa, el Joan “Chichi” Creus. Un dels bases més baixets de la lliga ACB d'aleshores, una mena d'antiheroi. La seva alçada i picardia donaven coratge als qui jugàvem a bàsquet sense haver nascut, precisament, unes torres. La desaparició del Granollers com a equip de l'ACB, l'any 1993, va ser un drama, per a la ciutat i per a la meva alineació d'ídols predilectes.

Hi he pensat arran de la delicada situació econòmica del BM Granollers. En fer aquest article, el primer impuls era fer una crida a Ajuntament, empreses, massa social i crítica a fer pinya. Una pinya que sembla que ja es cou. I una obvietat que porta una altra realitat més crua: Ajuntament i empreses feina tenen, a dia d'avui, a anar tirant i cobrir l'expedient bàsic. Pot ser més constructiu clamar per solucions imaginatives, canvis de model -el president del BM ho apuntava- que assegurin l'endavant del club, amb possibilitats ajustades a les circumstàncies. Deixant-nos d'una vegada de nostàlgies del passat -per un altre dia aparquem la normalització del nom-, l'handbol, avui i aquí és cultura i teixit social, esport de base i bressol d'esportistes d'elit. La ciutat, si és capital, ha d'evitar que això quedi esventrat.

(Article de la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental, publicat el divendres 14 de gener de 2011)

Nota: La imatge és del Chichi Creus en l'època al Barça. Impossible trobar a Internet alguna fotografia amb la samarreta del Granollers

Portal de delicadeses

On no sabem

Autora: Cèlia Sànchez-Mústich

Premi Octubre

Editorial: 3 i 4

València, 2010

Pàgines: 48

Preu: 12 euros

De les petites coses a les grans coses, del microcosmos al macrocosmos, de l’element ínfim o gest quotidià a la reflexió vital, metafísica, a l’instant universal. Sobre aquests dos rails, sempre en equilibri i a velocitat sostinguda, avança On no sabem, el darrer llibre de Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) i setè de poesia que publica. El volum confirma –si calia– la trajectòria poètica d’una autora que ha encavalcat dos anys pletòrics: On no sabem va ser guardonat amb l’últim Vicent Andrés Estellés, i l’anterior, A la taula del mig, va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia.

On no sabem, integrat per 35 poemes abocats a doll, sense divisions formals, s’obre amb un poema amb el mateix títol. I es tanca amb un darrer vers –“per on s’hi entra”– que enllaça amb aquest encetament i amb la idea locomotora que sobrevola el conjunt del volum: una reflexió al voltant de les entrades i sortides, portes, viaranys i incerteses arrelades a la vida i a les relacions humanes. És, aquesta, una idea molt Màrius Sampere, un poeta que Sànchez-Mústich coneix prou bé.

A On no sabem, la idea es formula no a la manera punyent de Sampere, sinó a la manera delicada i suau, d’un fort lirisme, marca de la casa de l’autora, que obre aquí una portalada de diferents ressons. El caràcter juganer i enigmàtic creua aquest “on no sabem per on s’hi entra”: Sànchez-Mústich, autora també prolífica de narrativa, és una mestra servint-se del món quotidià i dotant-lo de significat i força. L’inaudit d’aquests camins, les constatacions desesperançades i alhora serenes, les reaccions de fermesa, la interrogació, els dubtes, l’intent de definició del jo i de l’altre són unes constants de l’aposta poètica que estén: “Hi ets tu que em tradueixes a tu. / Hi sóc jo que t’interpreto en mi”.

El jo poètic fa camí, s’interroga i es busca. De vegades, per massa reiteratiu, embafa, junt amb alguna repetició innecessària o algun vers de ferum romàntica (“jo hi veuré la rotllana de foc / per on salta l’amor, indomable”). Però l’autora és capaç de girar la perspectiva, com qui gira el mitjó, i emocionar, per exemple, amb les “rèpliques” de “tantes vides simultànies”.

El jurat va destacar d’aquest llibre les seves “qualitats imaginatives”. I és precisament aquesta originalitat general de les imatges la que s’imposa i enlaira poemes: “però també sé que t’agraden / els pobles abandonats / (i no goso preguntar-te / si abandonats pels altres / o abandonats per tu...)”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui el dijous 20 de gener del 2011)