Wembley, abans i ara

Gol de Koeman, gol de Koeman, gol de Koeman, gol de Koeman, gol de Koeman, gol de...

Onze titular

L’editor i escriptor Quim Torra, que ha estudiat Eugeni Xammar i Manuel Fontdevila, i que ha estat en contacte directe amb Carles Sindreu, defensa que hi ha un sentit de l’humor pròpiament vallesà. Els tres esmentats són periodistes d’estil afuat: Xammar, de l’Ametlla del Vallès; Sindreu, de l’Ametlla i la Garriga; i Fontdevila, de Granollers. En un exercici de sociologia de quincalla, em proposo demostrar la força i fonament d’aquesta teoria. La prova? Senzilla i fàcil. Heus aquí un onze titular de l’humor, de la ironia, del sarcasme o del cinisme, expressades en variants diverses. Són els fornidors de la nostra tradició.

A la porteria, el fondista Ramon Parellada, que, com Víctor Valdés, mai saps quina sortida tindrà. Defensa de centrals garriguencs de solvència: l’escriptor Martí Sunyol i l’historiador Joan Garriga. Als laterals, un toc esbojarrat, el pallasso Tortell Poltrona i el romancer Jaume Arnella, de Sant Esteve de Palautordera i la Vall del Tenes, respectivament. Al mig del camp, tot finor: el dibuixant Amador Garrell aportant contundència granollerina; i dues peces més de toc suau, de la pedrera de la Vall del Tenes, el periodista Jaume Maspons –empeltat de granollerisme- i l’escriptor Jaume Farriol, adoctrinant amb el Diccionari de butxacó. Al davant, trident ofensiu de luxe: Xammar, Fontdevila i Sindreu. Amb aquest onze no hi ha rival ni rialla o ganyota que es resisteixi.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 6 de maig de 2011)

Pebrots

En aquestes eleccions singulars els partits ja no poden tirar d'obres mastodòntiques i dir que faran una piscina coberta o un sumptuós teatre municipal. Hi ha, però, qui tira encara de vella política, i promet per demà equipaments que sap perfectament que no tindrà fins d’aquí a tres anys, posem per cas. Com pot ser que en aquesta campanya diversos partits a la comarca puguin prometre i, de fet, prometin que crearan tants llocs de treball? La pregunta coincideix amb les acampades dels indignats -que en diuen- que ben bé podrien pixar-se sobre el sistema financer i reclamar un pati millor, contra “els polítics” i no sé qui més. Tiren de vella utopia. Que cal canviar la llei electoral ja? Sí, és clar. Que cal capgirar la llei d'hipoteques? Sí, també. Ara, el moviment es demostra caminant. De la mateixa manera que el maig del 68 ja és passat, que no hem d'empassar-nos promeses vàcues dels polítics, l'emprenyada s'ha de bellugar, no ha d'ancorar-se en eslògans que fan fi(ga). Costa poc fer volar coloms. No tots els polítics són iguals, i aquí, el que hi tenim en joc, és ben aprop. Vagin un dia al plenari del seu poble i entendran moltes més coses. Però abans, diumenge, votin. Mirin del dret i del revés els candidats, què ha passat aquests quatre anys, què volen mirar de propiciar. Cal seguir caminant i frenar opcions bolet, de risc, aïllades, que no saben o no proposen res. Ni que sigui un vot de pebrots inflats.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 20 de maig de 2011)

Estranyes

Aquestes municipals són estranyes. Un PSC que, després de la patacada a les eleccions a la Generalitat, quasi amaga les sigles i fa guerra de guerrilles a cada poble amb lemes al gust del candidat. Una ERC que es presenta en molts llocs amb més sigles que mai, reconstruint ponts sobiranistes en alguns casos, apedaçant llistes en d’altres. CiU que es fa l’orni quan li anomenen la paraula “retallades”, és a mi? Entremig, una crisi al galop que serà camp de conreu del vot més populista. Tot plegat fa difícil el pronòstic, en uns pobles més que d’altres. Em ve al cap, per exemple, les Franqueses. S’hi perpetuarà la fragmentació i crispació hiperbòliques d’aquests darrers quatre anys? L’exalcalde Torné, que és un viu, es presenta sota el nom de “Convergència per les Franqueses”. La maniobra li resultarà –“Torné és molt Torné”, diuen els analistes–, portarà a confusió o CiU sabrà contrarrestar-ho? Ribalta (PSC) sortirà enfortit de l’acció de govern, malgrat la muntanya russa de mandat? La llista de Les Franqueses Imagina sabrà transmetre la voluntat constructiva –també flower power, veient els cartells– amb què sembla que neix? I allà, passavolant, un senyor amb el lema “Primer els de casa”. Qui són i d’on són els de casa? Un feix d’incògnites tan ample que aquí ja no hi ha espai per respondre-les. Només un desig: governs forts, perquè si alguna cosa necessitarem, a partir del 23 de maig més que mai, és fortalesa.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 13 de maig de 2011)

Els Folch i Torres

Entre tant de brogit, parem una estona i escoltem la nissaga Folch i Torres...

Autèntics

El llistat de candidatures a les municipals és tabac de regalia. Sobretot si fem un concurs per als noms de grups independents o de partits petits –sortosament petits, en algun cas– que concorren el 22 de maig. Un corol·lari de bons desitjos, alguns moviments cívics ferms i valuosos, d’altres de freaks i unes quantes idees obsessives. A Mollet es presenta el Partit Antitaurí, per si a la ciutat de la nena de cal Pinyonaire es fa una corrida o algun animal corre perill. Allà també hi haurà els Pirates de Catalunya que, a pesar del nom, diuen que volen “preservar la presumpció d’innocència, la privacitat i la llibertat d’expressió, dintre i fora d’Internet”. I del vaixell, suposo. El Partit Família i Vida aterra a Granollers per “fomentar” (?) el bé que fa “la família estable formada per un home i una dona, units en matrimoni, els seus fills i els avis”. Quan de tothom és sabut que “família”+”vida” poden ser un oxímoron flagrant. En les gradacions de nomenclàtor hi ha un altre entreteniment: els que volen Més Acció per Martorelles, els Políticament Diferents de l’Ametlla o els que es declaren els Autèntics Independents per Vilamajor. I d’altres que apel·len al tros, com el Partit de les Urbanitzacions de Sant Antoni de Vilamajor. Veient el pati, algun arreplegarà vot desencantat, i aleshores farà aflorar Els Més Autèntics que els Autèntics Alternatius Progressistes Totalment Diferents Pirates Antitaurins Units i Entesos.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 29 d'abril de 2011)

Can Tripeta

El Clascar

De petita, una, que era llepafils, havia sentit moltes vegades de boca de l’àvia Amàlia: «T’haurem de dir el que deia la meva mare, ‘hauràs de passar vuit dies a can Tripeta’». I què és can Tripeta? –preguntava jo. «No ho sé, devia ser una casa on passaven gana». L’àvia Amàlia és d’Òrrius (Maresme) i la seva mare havia viscut a Sant Pere de Bertí. Una excursió recent ens porta als cingles de Bertí, un paratge espectacular, espadats increïbles, enclavat entre l’Ametlla del Vallès, Figaró, Bigues i Riells i Sant Quirze Safaja. És un espai a l’ombra del Montseny, desconegut i poc conegut pels mateixos vallesans. Deixat enrere el santuari de Puiggraciós, on hi ha tres monges venerables, enfilem el coll de can Tripeta, camí de la masia del Clascar, ara en ruïnes, en quatre dies no en quedarà res.

L’Albert, veí de l’Ametlla, fill de l’agutzil Arimon, també ho havia sentit a dir. Explica que era una casa al camí de la masia de l’Ullar i de l’església de Sant Pau de Montmany, escenaris de la novel·la Els sots feréstecs, si l’una desballestada, l’altra encara més. «I es veu que hi passaven molta gana, que ni forquilles tenien per menjar». Als cingles va agafar fama la dita, i can Tripeta, avui quatre pedres, va saltar, comarca enllà, seguint les trajectòries vitals, a Òrrius, Montmeló, l’Ametlla... Avui l’escric aquí –can Tripeta, quin nom més curiós, quantes ressonàncies– i es tanca un cercle.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 6 al 12 de maig del 2011)

Elements

La imatge d’aquests dies de tunisians expulsats en tren d’Itàlia per repartir-los per Europa és digne d’una Unió Europea, que deu voler dir una Europa unida. Llenya perquè les fàbriques d’ultradreta de cada país enviïn trens al del costat. Tot fa pensar que Plataforma per Catalunya, el partit racista d’Anglada –cada cop que se’ls anomena, cal dir-los pel nom, no fos que ens confonguéssim– estaria encantat de jugar a trens. Els racistes d’Anglada presenten a Canovelles un candidat, el senyor Buñuel, que viu a l’Ametlla i atresora un consolidat currículum en la ultradreta. Qualsevol diria que l’Ametlla i Canovelles tenen realitats socials molt similars. És clar que per l’”ideari” que proposen, tant és la Barriada Nova de Canovelles com la urbanització La Miranda de l’Ametlla. I més en un camp on els ajuntaments poden fer-hi poc, però tant és, fot-li pel broc gros que el terreny és abonat. En canvi, els ajuntaments sí que poden adoptar mesures serioses –i reals, prou d’amagar el fardell– per afavorir la convivència i la integració, de tu i de tothom. Només cal advertir que si elements com aquest obtenen prou representació al Consistori com per fer la punyeta a l’equip de govern de torn, els problemes seran pels canovellins i no els ametllatans. Ara, que no es trobi el senyor Buñuel que expulsin immigrants de Canovelles i se’n vagin a l’Ametlla. Què hauria de fer aleshores? Presentar-se a l’Ametlla, és clar.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el dijous 21 d'abril de 2011)