Detalls

El ple i solidesa de la nit de divendres passat al teatre auditori de Granollers es resumia en la consistència de les permanents que florien pel pati de butaques. Aquella nit de gospel em va semblar distingir un altre detall significatiu. Les decisions municipals estan fetes de petits gestos que marquen una direcció o una altra. Els teatres vallesans, que ja patien abans de la crisi, s’haurà de veure, ara, quines vies troben, per on tapen les fuites: com es regiren sobre sí mateixos i afinen la tria.
El detall que els deia: com a cap de cartell, actuava el grup nord-americà Followers of Christ Upholding Standards (FOCUS), en la primera gira que fa, en versió quintet de gospel, per Europa. Van fer vibrar espectadors i permanents amb clàssics del gospel, un recull de nadales (a mi encara se’m fa estrany que em diguin bon Nadal tant d’hora) i una traca final molt marxosa. De teloners i fent molt bé la feina d’escalfar motors, va cantar el grup Gospel Joy la Garriga, que s’uniria, al final de la nit, amb els nord-americans. Aquest és el detall senzill: que algú hagi tingut la pensada de convidar un grup de gent nostra perquè actuï en una de les places fortes, que ho faci al costat d’uns grans i que apropi, alhora, públic potser nou o diferent al teatre de la capital. Si algú hagués tingut la pensada de dir-li al capitost del quintet dels Estats Units que aquí, a banda de poder dir “feliz Navidad”, diem “bon Nadal”, la felicitat ja haguera estat completa.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 16 de desembre de 2011)

Enfarfoll

Cada notícia política que surt de les Franqueses demana un esforç al lector. L’embolic ha arribat a una quantitat de voltes que costa de clissar-s’hi una mica. L’últim episodi és el de les factures pendents de pagar des de fa sis anys i compromeses, pel que explicava aquest diari, una mica d’aquella manera, herència de l’època Torné (ara a Convergència per les Franqueses). Una, que de tant en tant encara es veu sobtada per brots d’innocència, es pregunta com pot haver estat. Aquesta mena de revoltim, galimaties i fins i tot enfarfoll del govern de les Franqueses durant anys, com és que ha anat filant i desfilant i no passava res? Com un ajuntament pot ser conduït a situacions límit com aquell qui un dia es dóna el gust de prémer l’accelerador a l’autopista, aliè a radars ni romanços, i tant panxos? Afegeix gràcia al tema que en l’anterior mandat, el del govern de Ribalta (PSC), no van poder pagar aquestes factures, quan ho va intentar, a causa de la seva minoria absoluta, i el vot contrari d’alguns que ara són al govern, com ja han admès. L’actual alcalde Colomé (CiU), que a les fotos sol aparèixer amb un posat sofert, i el seu acolorit govern, seran capaços de desfer aquest garbuix, empatoll, caos o senzillament, bullit? Es pot dir de moltes maneres, però totes, carretera amunt o carretera avall, per anar a petar allà mateix. Falta saber si es podrà fer marxa enrere de tot el temps perdut, de tot el que s’ha cremat.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 9 de desembre de 2011)

Pilar

“Pensa: i tu, que te’n recordes de la primera guerra mundial?” La pregunta em va deixar glaçada. Hi estic feta a preguntar pertot -de vegades diuen que sembla un tercer grau- com per generar moltes respostes que d’alguna manera facin el miratge d’omplir tants de dubtes, tants equilibris. Però quan t’interroguen a tu, en sec, un ganxo com aquest que em va llançar la Pilar, quedes sense saber què dir. Jo li havia demanat a la Pilar Molins, filla d’un deportat de Mollet assassinat a Mauthausen, lluitadora tenaç i ferma per fer conèixer aquesta història soterrada, si creia que això de la memòria (històrica) s’anava engrunant. Si creia que a les generacions d’endavant els arribaria, si romandria, a mesura que els testimonis o fills d’aquests ja no hi fossin. “I tu, que te’n recordes de la primera guerra mundial?” Aquesta setmana que TV3 ha passat aquest serial història d’amor de Barcelona, ciutat neutral, amb alguns escenaris de Granollers i Caldes, i amb el rerefons de la primera guerra mundial, he tornat a establir una relació mental amb aquesta frase. Un ganxo que et situa en la dimensió de les coses, de la història, del que som i hi signifiquem. Dels que et fan venir fred. És clar que la resposta val a mitges i ella ho sap: sense el seu testimoni i perseverança, com un bon grapat més, no haguérem pogut trenar el fil de memòria que ens connecta, que ens fa reconèixer els nostres llocs i escenaris. Que ens fa, al capdavall, saber-nos una mica més.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 2 de desembre de 2011)

Espartero

Voldrien que el seu carrer es digués Peces-Barba? Doncs no entenc perquè un carrer s'ha de dir Espartero, el general que va afirmar que Barcelona s'havia de bombardejar almenys un cop cada 50 anys i que ho va aplicar sempre que va poder. Ara Caldes de Montbui ha decidit sotmetre a votació el nom d'un carrer: si mantenir-lo a mans d'Espartero o si canviar-lo per dues altres opcions de nomenclàtor (la d'Esparters no l'acabo d'agafar). Les consultes, en general, gaudeixen automàticament de bona premsa. Tinc dubtes, però, que aquest cas concret calgui que el decideixin els veïns, que poden moure's per una certa nostàlgia del temps, de "sempre li hem dit així i ara perquè s'ha de canviar"? Ha d'imperar el sentit comú o bé el consens per sobre de totes les coses?

A Barcelona, un carrer que es deia Duc de la Victòria, que era l'altra manera d'anomenar al general Espartero, la comissió municipal del nomenclàtor va decidir canviar-lo per carrer del Duc, que és, certament, com no dir res. Buidar de contingut i tothom content. Almenys al passatge Duc de la Victòria li van posar Francesc Pujols. El debat dels noms de carrers és inacabable i al carrer, ja ho sé. Però els fets són els que són i n'hi ha de palmaris. I no m'agradaria que d'aquí a 200 anys, quan els cucs ja haguessin fet xixines una certa idea de memòria del país, un carrer de Caldes portés el nom de Peces-Barba. I algú tornés a dir que potser ara ja no calia bombardejar-nos cada 50 anys.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 25 de novembre de 2011)

Tres fulles

Tres fulles de tardor cauen
sobre un rostre esbalaït.
L’escombriaire arracona
els darrers vestigis grocs i somorts.
Crepita el tros de vida de novembre
que s’ha empassat núvols i bolets.
L’última piga de lluentor primaveral
ja s’ha fos: esperarà la sort
d’un altre conte del cosmos rondant.

Del llibre La mare que et renyava era un robot (Galerada, 2008)

PS.- M'ha semblat escaient l'autocita, pel temps que estem, pels temps que corren

Nord Stream

He buscat per Internet “Merkel + línia del Nord”, que mai se sap. La unió del nom de la cancellera alemanya i de l’atrotinada línia ferroviària no produeix cap resultat correcte. El que més s’hi acosta és una notícia sobre la posada en marxa de la primera línia del gasoducte transbàltic Nord Stream, fa poc més d’una setmana. Diumenge no hi haurà papereta per votar la cancellera que mana i embrida –o ho prova– el monstre dels mercats financers, sempre amb un budell buit. Diumenge cal anar a votar, és clar, oi, però costarà tant només el gest d’enfundar el sobre! Enmig de la crisi mastodòntica, de mítings encara de cartró pedra i dels ajuntaments collats, els diputats d’aquí a allà podran parlar de prioritats veritables més enllà de quadrar números i caixes peti qui peti? Posaran prima de risc sobre els nostres somnis? Abans de l’inici de la campanya, una experta en comunicació política em deia que seria la campanya electoral més inútil de la democràcia espanyola. Ho deia per l’anunciat tsunami del PP, quan encara no havia passat el tsunami dels mercats que ha escombrat un parell de governs europeus. L’especulació dels mercats internacionals gasta el mateix vestit que la promoció de xalets de Vilalba, ara empantanegada, l’únic que a gran escala, pel broc gros. Fa l’efecte que la línia del Nord –com molts altres projectes i contingències vallesans– o l’anomenem Nord Stream o no hi haurà, segur, qui se’n recordi.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 18 de novembre de 2011)