Plou sobre la desafecció

De l’àmbit municipal a l’estatal, els canvis de govern dels últims temps posen al descobert un seguit de vergonyes poc subtils. El pas de l’oposició al govern o a l’inrevés genera aquesta mena de grinyol que, a banda de fer esmussar les dents, fa ploure sobre mullat, és a dir, sobre la desafecció que és com una barcassa amb fuites d’aigua per tots cantons.

Veuran que n’hi ha de tots colors. A Barcelona, quan era a l’oposició, CiU reclamava amb vehemència que les motos poguessin circular pel carril bus i, un cop al govern, ho ha hagut de deixar al calaix, arran de multitud d’estudis (alguns, ja existents quan eren a l’oposició) que ho desaconsellen. Encara a Barcelona, ICV-EUiA, amb el suport del PSC, demana al govern de CiU que faci la pacificació del trànsit de la Via Laietana, cosa que, quan governaven, no van arribar a fer. I un altre exemple, acabat de sortir del forn: ara que és al govern espanyol, el PP diu que no pagarà el fons de competitivitat a Catalunya, quan, abans, l’havia exigit a Zapatero. És allò del fi i els mitjans. On és la frontera entre l’estratègia política i la integritat necessària? El problema és que aquestes vergonyes que queden a l’aire cada cop s’identifiquen menys com a vergonyes, sinó que queden situats com a gags naturals de l’escaquer polític. I tal com està el pati, no sembla que estiguem per massa gags que, a sobre, no fan riure.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 16 al 22 de desembre del 2011)

Vida la de sempre

S’acaba un any, en comença l’altre i el diari s’atapeeix de noves i variades notícies de constriccions: que si Santa Eulàlia i la Roca apaguen fanals, que si s’amplia a tota la setmana el tancament rotatori dels ambulatoris de Montornès i Montmeló, que si l’autobús urbà de Mollet no circularà els diumenges...No li quedarà sivella al cinturó! Entremig, la nostra mongeta del ganxet obté la reverència de Brussel·les i neix el primer nadó, fidel a la tradició de cada any. El primer català del 2012 ha nascut a Mollet i es diu Diana i ha pesat...Quina ciutat i país coneixerà la Diana? Els seus pares deuen haver estat dels pocs vallesans que han començat l’any de debò per la porta gran i no amb els gots mig buits i les reticències que han amenitzat el canvi de número. “Any nou, vida la de sempre”, és el títol que dóna Josep Pla a un capítol de Les hores. Acudir a aquest llibre, repàs del cicle vital, produeix aquell distanciament just, quasi tranquil·litzador, ironia i escepticisme a pessics: “Personalment tinc la vaga idea que ni jo mateix no crec que pugui produir-se el que al meu entendre convindria. El que hauria de recular avançarà; el que hauria de baixar creixerà com una carbassera”. “El món avança però no progressa”. La lectura de l’home d’ordre que va passar part de “les hores” a la Fonda Europa i ara se’n riu, “sorneguer i taujanot”, dels passavolants que hi fan cap, resulta, tal dia com avui, tal dia farà un any, reparadora.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 5 de gener de 2012)

Trontollaire de mena

Una vegada que vaig parlar amb la Maria Salvo, una Dona del 36, una dona que es va passar 16 anys en presons franquistes, em va dir una frase que em va deixar garratibada. «És clar que va valer la pena el sacrifici, perquè si no, tu i jo ara no estaríem parlant.» Hi va haver un boom de la memòria històrica –la institucionalització del terme fa com angúnia, per bé que de feina se’n va fer– i ara sembla que vivim engolits per les contingències econòmiques, les primes de risc i els mercats que s’empassen governs. I la democràcia es va fent més caricatura. I tant hi és un nap com una col al capdavant d’un executiu.

Fa uns dies va morir la Trini Gallego, una altra dona ferma, lluitadora, que va patir les represàlies franquistes. A poc a poc ens queden menys testimonis vius d’aquells anys terribles i això provoca un cert vertigen. No fa gaire la Pilar Molins, una altra resistent, filla d’un deportat mort a Mauthausen (quanta feina va fer la Montserrat Roig per donar a conèixer l’espantosa història dels camps d’extermini!), m’alertava dels episodis de feixisme que troben abeurador en aquesta crisi. La memòria és, de mena, tan prima i trontollaire, que neguiteja comprovar que se’ns escolen els referents de lluita i lucidesa, la baula que ens connecta amb la nostra història immediata. I en canvi, d’immediat, sembla que sols ens quedi crisi, esglai i pànic.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 18 al 24 de novembre del 2011)

Oportunitat

El Museu Abelló de Mollet va obrir l’altre dia una exposició col·lectiva de quatre artistes joves. Tots són nascuts a la dècada del 80. Pertanyen a la truculenta generació sense futur, a les lleves que, amb l’ensulsiada de la crisi, caminem sota la mirada d’un immens mur que ens vigila i ens desdibuixa l’horitzó: a grans trets seria això. La mostra formava part de la biennal del Mollet’Art, destinada, precisament, a potenciar els joves creadors. Tres dels artistes són vallesans, l’Àlex Santafé, en Carles Azcón i en Pere Vilardebó (*). A aquests s’hi afegia l’Helena Pielias, la guanyadora de fa un parell d’anys, que explicava, tota passió, les seves intervencions fotogràfiques, fruit d’una mirada pròpia sobre el turista que, aliè a tot, mira la ciutat. Aquesta idea forma el gruix de “L’Observatori”, la seva exposició pròpia, als baixos del Museu Abelló, que s’havia guanyat en ser seleccionada al Mollet’Art de fa un parell d’anys. 

Sols en entretenir-te amb els quadres i currículums d’aquests artistes ja t’adonaves de la feina a consciència que duien al darrere. Una maleta que ara, quan tot s’esmicola, sembla que no hagi de valdre res. Ni les il·lusions ni el talent, que hi són, poden quedar així, a la intempèrie, sense que ningú en faci cabal. La generació sense futur reclama, com a mínim, l’oportunitat. Iniciatives com el Mollet’Art en donen una. Col·lectivament cal destinar-hi un pensament. I fins al 17 de març, si volen i poden i els plau l’avinentesa, una visita.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 30 de desembre de 2011)

* Aquí introdueixo una petita precisió a l'article que vaig publicar a EL 9 NOU. Un cop publicat, vaig saber que els artistes vallesans que hi havia al Mollet'Art d'enguany eren pròpiament 3 i no 2, com deia. El tercer -no esmentat en l'article d'EL 9 NOU-, és Carles Azcón, que va néixer a Austràlia però que ara resideix a Cardedeu i de fet, com Álex Santafé, té taller a la Fàbrica de les Arts de Roca Umbert, a Granollers.

Captiu de paraules

Sembla una ironia que el darrer llibre de Francesc Garriga (Sabadell, 1932), publicat per Labreu Edicions, es digui Ragtime. Una ironia que lliga, però, amb la seva poètica, que aquí estén de nou els elements marca de la casa, amb una força redoblada.

A diferència del ragtime, estil musical característic per la melodia sincopada, Garriga té un alt control del ritme dels versos. Però alhora, com en la fluctuació del ragtime, els seus poemes basculen entre el lament del passat, de la joventut perduda, dels estralls del temps, i la serenor d'avui, des de la talaia dels anys, i un acarar –a vegades sense romanços– la mort. Per seguir llegint, tira cap aquí i au

Ranquejar

L’altre dia em vaig acomiadar sentimentalment dels busos nocturns. Tornava a casa, des de Barcelona, amb la línia 72, una de les que deixarà de funcionar entre setmana a partir del gener. La nit té a vegades virtuts il·luminadores, i em va semblar que, entre els revolts de Montornès i les obagues de la Roca, s’aclarien algunes paradoxes de la mobilitat. I més quan es tracta de la mobilitat d’una comarca d’àrea metropolitana, segona corona o digues-li com vulguis. Fa quatre dies a la granollerina terra s’inflamaven els esperits sostenibles gràcies a la posada en marxa d’un Bicing, aquí Ambicia’t. El verb, que volia invitar a bicicletejar per aquí i per allà, no ha rutllat gaire, i ara hem sabut que tancaran la barraca d’aquest servei municipal, un fiasco estratosfèric. Resulta paradoxal que s’hagi perdut temps –els diners es veu que eren de l’Institut Català de l’Energia, diners públics, al capdavall– en desplegar un servei que, ja d’arrel per les seves característiques i les de la ciutat, s’intuïa que no seria universal. I ara, en canvi, pel Vallès s’estenen els exemples de línies de busos (on sí que hi pot pujar tothom) que fan tentines i ranquegen. Però, és clar, aleshores les urgències econòmiques no collaven i no venia d’un pam. “Que guai, que guai, quins extraterrestres més originals...”. La crisi fa que ja no hi hagi tant de lloc per a experiments guais però, en canvi, n’hi segueix havent per errar el tret i marejar la mobilitat.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 23 de desembre de 2011)

* La foto és d'en Ramon Ferrandis (EL 9 NOU)

2011

- Jerarquies, Màrius Sampere
- La teva terra, Cesare Pavese
- On no sabem, Cèlia Sànchez-Mústich
- Joan Salvat-Papasseit, Ferran Aisa i Mei Vidal
- New York, Nabokov & Bicicletes, Àngels Gregori
- La nit dels peixos, Francesc Garriga
- Temps en blanc, Francesc Garriga
- Ombres, Francesc Garriga
- L’heresiarca i Cia, Guillaume Apollinaire
- Defensa de l’avantguardisme, Lluís Montanyà (a cura de Joan Herrero)
- Indignacions i provocacions de Just Cabot, a cura de Valentí Soler
- Els efectes imprevisibles dels camps magnètics, Ernest Farrés
- Estimada Marta, Miquel Martí i Pol
- Dones d’heura, Marta Pérez i Sierra
- Cartes a Clara, Agustí Pons
- Temps indòcils, Agustí Pons
- Trau de llum, Ramon Bosch
- Casa, Rosa Igartua
- La mà interior, Susanna Rafart
- L’art d’enamorar, Ovidi
- Llast, Narcís Comadira
- Úsdefruit, Narcís Comadira
- L’art de la fuga, Narcís Comadira
- Oceanografia del tedi, Eugeni d’Ors
- A butxacades, Joan Todó
- Ragtime, Francesc Garriga
- L’enunciat, Josep-Ramon Bach
- El compromís, Sergei Dovlatov