Palpentes

Si el segle XVIII va ser el segle de la llum, a aquest on caminem no sé esbrinar com l'haurem d'anomenar. De petits, ens deien: “apaga el llum, que gasta” per quan t'havies deixat el llum del quarto encès sense ser-hi. Ara llegim amb atenció les notícies sobre les “apagades selectives” per estalviar en el rebut dels pobles. L'última que recollia aquest diari l'altre dia era “l'apagada selectiva” de fanals als polígons de Sant Celoni. El concepte “apagada selectiva” semblaria que recorda allò dels atacs preventius, sinó fos perquè les retallades, per ofensives que es prenguin, resulten més un replegament. Però tornem a la llum. Jesús Moncada deia que “en un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites”. Portat al món dels quilowats, en un tres i no res hem passat del regnat dels leds, de les places noves amb vestits de lluentors pels quatre cantons, a anar a les palpentes -en molts sentits- i mirar d'arreplegar un raconet més: veure clar que no calen gaire focus sobre polígons industrials i que tampoc cal esperar que l'últim que marxi apagui el llum. Per aquest motiu s'elaboren plans municipals d'estalvi energètic que s'implantaran, com a Sant Celoni, de manera progressiva. La propera parada, deia la notícia, seran els equipaments públics, on, en pro de l'estalvi, es posaran en pràctica més “plans energètics i la col·laboració ciutadana”. És a dir, sentit comú i allò que ens deien de petits, oi? Tot torna.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 27 de gener de 2012)

Una mica de 'konodimoo'

Segur que quan el senyor Carlos Dívar va comparar, l'altre dia, el català amb el mandinga tenia al cap el reportatge publicat per aquest diari fa un parell d'anys. Sota el títol de “Quan el mandinga és proper”, el reportatge parlava de la tesi doctoral de Berta Crous per la Universitat de Girona que havia estudiat els paral·lelismes entre el català i el mandinga. La llengua citada pel president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem és “una llengua comuna” –eh que m'entén– per a molts africans que viuen a Catalunya, com ara els gambians i els senegalesos. Per seguir llegint, vés cap a aquí

Carme, 55

Al número 55 del carrer del Carme de Barcelona hi he trobat llibres que no he trobat enlloc més, hi he anat a buscar discos únics per regalar –en l'època que es regalaven discos–, hi he dinat i fet cafès quan buscàvem un lloc plàcid, hi he sentit recitals de poetes admirats (en recordo vivament un del Màrius Sampere) i fins i tot hi he recitat. El número 55 d'aquest carrer eix del Raval ha estat en els darrers 13 anys i una mica més un cau on trobar-se i on trobar-nos: per l'Espai Mallorca hi han passat autors d'allà i de més enllà, d'aquí, tots barrejats, ponts d'anada i tornada (seria una mica allò d'anar amb vaixell i tornar amb barco); s'hi han fet llaços naturals entre autors i lectors d'una mateixa literatura, molt més naturals de com alguns els volen entendre. Per seguir llegint, vés cap aquí

Ironies de Sagarra

Escric aquestes ratlles mentre el país sencer es veu, es preveu o s'albira assotat per una abraçada siberiana que ens ha de deixar més colgats del que estàvem. I, és clar, és inevitable pensar què escriuria el gran Serguei Dovlàtov, entre vodka i cròniques inversemblants, si ens veiés aqueferats comptant, victoriosament, un centímetre de neu. Però com que en aquest precís instant no neva al meu damunt, em ve una altra referència més mediterrània, que també hauria rigut d'aquests nostres dies: en Josep Maria de Sagarra. Per seguir llegint, passa cap aquí...

Amàlia

Els Cingles

L'àvia Amàlia demà farà 90 anys. És filla d'Òrrius, on ha viscut tota la vida. D'aquest poblet, que fa de frontissa entre el Vallès i el Maresme, arrecerat sota la muntanya de Céllecs, us n'explicaria un capdamunt. Ara fa uns quants anys que viu a Montmeló. També us podria recitar una tirallonga de noms de cases dels cingles de Bertí, d'on venien els ancestres, els seus pares i els seus avis. Ara la família Arisa Soler, de l'Ametlla, cosins de l'àvia pel trencant que baixa dels cingles, ha publicat un llibre autoeditat que és una biografia familiar: “Els pares i onze germans, Can Peret i la casa pairal”. Una gran descoberta on he vist encaixar-hi històries que he sentit tota la vida contar a l'àvia. Hi ha estat mai ella als cingles? No, just n'ha rebut el relat de la seva mare, un relat, com els seus, que havia de ser ben apamat, precís, clarivident, sempre avançant de bracet, amb naturalitat, de l'experiència vital, d'una mirada feta pròpia i fonda: peus a terra i mirada llarga. M'he fixat, de vegades, que hi ha gent, desavesats o malacostumats en la convivència amb els avis, que tracta els grans com si fossin nens petits. No ho provin amb l'àvia, els clissarà d'una hora lluny. A casa, les converses entre tres generacions de dones són cosa màgica. Hi despleguen una llengua arrelada a la terra, d'una fermesa i dring que s'enlairen amb un múscul gruixut que ve d'elles i de més lluny, dels cingles i enllà. I el relat, fet de mil relats, s'estén.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 20 de gener de 2012)

Altres temps

A mesura que et fas gran el temps es rebrega mica en mica i cada cop més al teu darrere. Les fites, cap per amunt o cap per avall, costen de distingir, engolides pel vertigen, els obstacles rutinaris. Per això, l’altre dia, en fixar-me en la petita secció del “Fa 15 anys” i del “Fa 5 anys” d’aquest diari que recull notícies destacades d’aquesta franja temporal, un parell de notes van sorprendre’m. 15 anys enrere, el 1997 s’encetava amb canvis en els serveis; canvis, és clar, de signe ben diferent als d’ara, quan la paraula “canvi” era alegre i desfermada i no comportava, negligentment, una bufa imprevista: els taxis de Granollers passaven a gastar taxímetre i Granollers tenia una farmàcia oberta les 24 hores del dia. No ho troben curiós? Tot just és de fa 15 anys que els taxis d’aquests verals tenen el mínim que es demana en un taxi d’hàbitat urbà. I en plena reculada horària de les farmàcies -aquell establiment que era immune a les mundanals batalles-, ens adonem que sols fa 15 anys que som acostumats a disposar d’una farmàcia oberta tothora. Ara, en canvi, sembla com si ens vulguin acostumar a una retopada constant de serveis i impostos capgirats, per mor d’un deute i uns mercats dels quals fa 15 anys, ni 10, ni 5 ni 3 ningú parlava: ben lluny de les fites d’altres temps, el procés consisteix en anar-les desballestant. Però fins quant? I fins on es pot rebregar el temps? D’aquí a 15 anys, què ens sorprendrà en mirar enrere?

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 13 de gener de 2012)