Res canvia

Fa dos anys, durant l'anterior vaga, encara se sentia una mica de ferum de festa. Uns dies abans, per la Mercè, el poeta Joan Margarit va fer un pregó on va deixar uns versos seus de crida a la vaga. Ara, la mala llet –malestar, indignació, desassossec, neguit no són massa light?– tot ho amara. També els motius que han portat una part de la gent que ha pogut fer vaga a fer-ne. Teló de fons, escenari i tramoia sencera s'han capgirat. La presumpta societat líquida de la postmodernitat llargament anunciada s'ha tornat una escorredora sense límits. I una bomba directa a la línia de flotació de la classe mitjana. (Per seguir llegint, vés cap aquí)

Calma

 A vegades penso com ens veuran d’aquí 50 anys o 100 anys els qui passin per aquí. Quina impressió s’enduran dels temps pretèrits, quan facin l’exercici de fullejar diaris en una hemeroteca, suposant que tot això sigui un exercici a l’ús, encara? I en quin apartat, per quina lletra, quedarem classificats? Les notícies es creen a partir d’un cúmul de contingències, i n’hi ha que en un tres i no res passen de titulars estel·lars a ximpleries atònites. Qui se’n recorda, ara, del temut Efecte 2000? O més d’abans d’ahir i tot: què me’n diuen de la notícia (una mica de tonteria de ciència ficció) que un cable mal connectat fos la culpa que uns neutrins superveloços superessin la velocitat de la llum i les teories d’Einstein? En una mateixa plana d’EL 9 NOU de dilluns passat, coincidien dues notes que podrien fer arribar a dues conclusions d’allò més divergents: o bé que, al 2012, el Vallès anava tant adelerat i desfermat que necessitava una carretada de dòping, o bé que, precisament, ja s’havia convertit una bassa oliosa de pau i de calma. A l’antiga fàbrica de Feliubadaló, a l’Ametlla, van trobar una generosa plantació de marihuana, de 400 plantes; i a la Roca van confiscar 1.343 unitats d’un relaxant muscular que procedia de Nigèria. Sumat tot, n’hi ha per estabornir un exèrcit de cavalls i búfals bornis. Però, per si d’aquí a 100 anys algú mira aquestes ratlles, sàpiga que ni estem tan tranquils ni estem tan xalats.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 24 de febrer de 2012)

Filferro

Hi ha estampes que passen rabent, baixen en una estació i en perds el rastre. Perfils que caminen sobre un filferro i els pot fer caure a una banda o a l'altra. L'altre dia una noia que va acabar baixant a la Sagrera sortia d'un centre de menors. “Home, necessitaves un petit escarment però això que te n'hagin tret emmanillada...”, li deia la germana, que l'havia anat a buscar. I amb verb vast la sermonejava: “Però no et tornis a barallar, eh? Quan et diguin alguna cosa, te'n vas.” La noia anunciava la festa que es regalaria: “Per celebrar la meva llibertat. Però no beuré gaire, només ballar, estar amb els amics...”. (Per seguir llegint, vés cap aquí)

D'una casa

Quan consumes un trasllat, prens mesura de la quantitat de coses que acumules en una casa. De les rutines diàries que t’unien als seus racons i també de les credencials que t’hi lligaven: aquell seguit de números i consignes que Enric Sòria concentra esplèndidament en un poema mític de L’instant etern, un llibre que ara no sé en quina caixa tinc guardat. Després estrenes el camí diari cap a la casa nova, nou trajecte i carrer, altres persones amb qui et saludes, llum, sorolls i silencis diferents. En posar la clau al pany, també diferent (aquest ja gira del dret i no del revés), llances una llambregada al voltant i penses quins seran els nens del teu carrer: al voltant d’una casa, se’m fa present Salvat-Papasseit i «els nens de la seva escala».

Encara que el poeta hagués de passar llargues temporades en sanatoris, no va deixar d’apamar la realitat immediata, les quatre parets que fan una casa i relació amb el carrer, al qual s’abocava amb delit. I un cop dins la casa, començant a ordenar l’escampall de bosses, descabdelles més el fil literari amb l’hàbitat íntim. D’entre les caixes et surten dos llibres recents que hi posen els seus fonaments poètics, Com d’una casa, d’Enric Boluda, i Casa, de Rosa Igartua. I et dius que, un cop tot ordenat, si és possible el Tot ordenat, hi tornaràs a fer cap a aquests poemaris.

 
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 4 a l'11 de març del 2012)

Ni àngels

L'equívoc en l'enterrament del “fill fidel del poble estonià, director vitalici de la televisió i Heroi del Treball Soviètic”. El pessebre vivent, amb viacrucis alcohòlic i sexual inclòs, per anar a conèixer la munyidora que ha munyit més llet. O les vicissituds hilarants per trobar el nadó idoni per ser el 400.000 de Tallin. Aquestes estampes es troben a El compromís, de Sergei Dovlàtov, acabat d'editar per primer cop en català per Labreu Edicions. (Per seguir llegint, vés cap aquí)

Celebrar i llegir no són antònims

Els 25 anys de la mort de J.V. Foix, poeta a qui venero, ha arribat carregat d’unes quantes bones noves –«a cal fuster hi ha novetat!»– i prou ressò i rebombori, que sempre va bé i és d’agrair, tractant-se, com és el cas, d’un poeta dels que se’n diu de culte. És a dir, amb totes les paradoxes del poeta de culte. Perquè de fet, potser Foix és un bon exemple del poeta que, amb el pas dels anys i de les fornades literàries, va adquirint un caràcter més de ritual que no pas de lectura real. Tinc la sensació que ens hem acostumat que fa fi dir que Sol, i de dol és una fita sublim de la literatura catalana i rememorar que «és quan dormo que hi veig clar», que amb això ja en tenim prou i quedem més que retips. Quan també pot ésser –com és– que algú se senti cridat pel Foix més surrealista i descordat, des de Gertrudis fins a les rareses dels Telegrames: o caiem en la banda dels tòpics literaris –inevitable, potser, d’acord– o en el ritual d’esmentar les facècies íntimes al voltant de Foix. De tot això en sabem molt.

En qualsevol cas, ara Jaume Vallcorba, foixià fins al moll de l’os, acaba de reeditar Sol, i de dol, amb un interessant pròleg part del qual reproduïa el suplement de Cultura d’El Punt Avui recentment. Aquest és el cap del carrer: les efemèrides han de dur iniciatives com aquesta i també el lector que les sàpiga entomar i aprofitar.

 
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 10 al 16 de febrer del 2012)

Xica

Tant buscada com va la gallina dels ous d’or, una gallina que hom podria imaginar de dimensions fastuoses, i resulta que la darrera tendència per estar à la page és criar gallines menudes, les més petites del món, expliquen. És clar que aquesta espècie de gallina, que és de Malàisia i bascula entre la consideració de delicatessen –més concretament, els seus ous– i l’animal de companyia (paradoxes de l’ofici de lloca), entronca de forma directa i natural amb la nostra mitologia embarbussada (més paradoxes que ens uneixen): la gallina de Malàisia, coneguda amb el nom de “serama”, podria respondre perfectament a la descripció d’una gallina “xica, tica, mica, camacurta i ballarica”, que fa la cultura catalana universal i l’emparenta, per tant, amb la de Malàisia i la seva gota. Es veu que a Vilanova del Vallès tenim un criador d’aquesta gallina xica, en Francisco Bermúdez, que fa alguns anys va tenir la pensada de portar uns quants ous d’Alemanya i ara n’és un veritable especialista. Cloquejant  una mica per la pàgina web del club estatal dels aficionats a la gallina xica, que el mateix Francisco va fundar, s’hi troba un món meravellós, de petites curiositats. Deu ser l’eròtica del pot petit i la bona confitura. A pesar de la meva confiança cega en les bondats de la mongeta del ganxet com a valor refugi, no hauríem de menystenir les opcions de la gallina xica. I sobretot, de totes les metàfores trempades que ens recorda.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 17 de febrer de 2012)

Sabata i espardenya

Darrerament s'han produït diversos episodis en matèria de trens que no fan més que inflar els ja prou inflats ànims dels usuaris habituals de rodalies. Incidents que han tingut en comú alguna falla en els combois i alimenten la desconfiança dels viatgers. Quan ja sabíem de les sorpreses inescrutables que ens oferia l'amiga catenària (i vam sentir fins la sopa les millores en la infraestructura), ara sembla que ens hem d'avesar als capricis mecànics dels trens.

Infundada o no, apocalíptica o no la reflexió, fan ben poca gràcia les notícies de xocs de trens, de frens que fallen, algun descarrilament o alguns que es passen de frenada.  (Per continuar llegint, vés cap aquí)

Memorable

Digne de ser recordat, sí. Per difícil que hagi pogut ser la setmana posterior a la Mitja, el record de la Gran Fita ens ha fet anar endavant aquests dies de fred mesell i cru. La Gran Cursa la vam fer tots plegats, corredors populars i atletes altament preparats, els petits, els gegants, els del Quart i la Mitja, el públic que s'aplegava arreu i animava i donava color, els músics repartits al llarg del recorregut, l'organització perseverant, els voluntaris pertot...(Per cert, a un parell amb la samarra taronja els vaig entregar els guants marrons massa gruixuts que duia; si els conserven, els poden deixar a la seu d'El 9 NOU?) Tenia la temença íntima que el nou recorregut punxés, que el fred acoquinés corredors i públic, que el gran salt que es plantejava per enguany quedés a mitges. Però res de tot això va passar. Va ser com una conjunció dels astres. El traçat va ser un encert extraordinari, un gaudi immens, molt més equilibrat. L'ambient va ser més càlid que mai (com a mínim, del que jo he viscut en els darrers tres anys): tothom a punt, com preveient que calia a estar a l'alçada, ser valent, que tothom hi havia de posar una mica. Pensaran que exagero o que encara em dura l'eufòria de la Gran Cursa, potser una mica sí, però la xalada de diumenge, aquella il·lusió infantil coronada, ens recorda el que som capaços de fer i d'aixecar. Sense cap mena de dubte, si ens hi posem tots, podem fer unes quantes coses per recordar, sí, memorables.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 10 de febrer de 2012)

* La galeria de fotos d'EL 9 NOU sobre la Mitja, aquí

Coratge

Aquests dies previs a la Gran Cursa he tornat a tenir aquell formigueig de quan era petita i deien que nevaria molt i no sabies si seria bo o dolent però esperaves que passés alguna cosa que no havies vist mai. Resseguint cada dia els mapes de prediccions del temps, consultant entesos, elucubrant sobre si el presumptament pitjor seria la neu, el vent, la glaçada, el fred o l’aire siberià de tots plegats. I sempre, amb la mirada fixa en quarts d’onze del matí de diumenge, Granollers, la sortida més avançada, el que pot donar de sí el nou recorregut, més agraït, sembla, per al corredor popular. Quan he parlat de la Gran Fita amb coneguts i saludats, alguns han reaccionat mirant-me indissimuladament com si fos extraterrestre. El temps, és clar, convoca tots els tipus sociològics: apocalíptics, panxacontents, “ja t’ho deia jo”, “tu no saps què serà això”...Per a qualsevol corredor que s’hagi deixat atrapar per la Gran Fita, més enllà del temps que sigui capaç de fer, hi ha una gràcia superior: les ganes de superar qualsevol inclemència, el formigueig d’imaginar-se corrent, diumenge, travessant, si calgués, el fred i la Sibèria de la planura vallesana. Diumenge, que, efectivament, diuen que farà un fred de mil dimonis, l’èpica necessària en aquestes conteses serà més èpica que mai. I aquest sol fet, el formigueig d’un escenari inconegut, formidable i basardós alhora, com de petita, segur que serà una empenta més. O això espero, que no se'ns glaci la suor.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 3 de febrer de 2012)

"L'escudellòmetro" que volem

L'editorial Adesiara acaba de tornar a publicar Tots els monòlegs de Santiago Rusiñol. Són episodis teatrals de to agredolç, taujans o punxants quan convé, que ara fan una esgarrapada, ara propicien la rialla franca...Una d’aquestes peces és «L’escudellòmetro», en què un boig il·luminat pregona el seu gran invent. «Ja s’ha acabat la misèria, les classes i els privilegis! Ja el símbol s’ha fet carn d’olla, que és l’únic que necessita la societat que somnio! Allí, sobre la metròpoli,veig aixecar-se l’acròpoli que dedico a la humanitat». És la seva gran panacea contra la gana i la infelicitat, una mastodòntica maquinària per proveir d’escudella arreu. «Qui el refusarà, el plat de la democràcia, de la classe mitjana, de la llibertat, dels drets de l’home; el plat laic per excel·lència, el plat social, l’anivellador del ventrell, l’aliment de les vuit hores?».

Ja ens agradaria que l’invent del guillat messiànic fos corpori i les bondats de la carn d’olla –que potser, ara que filem prim, tampoc generarien consens– s’escampessin. La trompada amb la realitat mesella no ens ha de fer arraconar les possibilitats infinites de la ironia. En aquests temps d’arremangar-se en el fang, l’humor, tal com ens l’ensenya Rusiñol en temps més crus i de passar-la més magre, no és un giny per amagar la realitat. Ben al contrari, aquestes escudellades ens aporten, també, un pessic de la dignitat necessària per afrontar-la.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 13 al 19 de gener del 2012)

Altra volta, dues cares

Una altra vegada, l'obertura d'un gran equipament cultural al Raval sembla que li hagi de fer fer un salt endavant i totes les expressions recurrents que hi vulguin posar fins que aquest barri no el reconeguin ni a casa seva. Les virtuts espectralment estel·lars que es donen als grans equipaments fan una mica de riure. Pensin en algun exemple d'instal·lació que els hagin obert a prop de casa: han sentit alguna cosa de diferent? Se'n recorden de com era la seva vida abans de l'obertura del gran equipament? (Per seguir llegint, vés cap aquí)

Xocant

Quan et toquen setmanes d'hospital per l'entrada d'un familiar, de primer, sobta i espanta una mica tot: els cartells contra les retallades, uns serveis d'urgències d'aire atrotinat i revellit, la llarga espera abans de disposar d'habitació... La intranquil·litat innecessària perquè un malalt es refaci. Observes amb lupa els moviments del personal sanitari –de tota mena, de tot tipus–, per apreciar que si les coses van, malgrat tot, és gràcies al bon fer de determinats professionals. Per seguir llegint, vés cap aquí