Greatest Hits

El repic de boles de billar que sents al capdamunt de l'esquena et recorda el final de festa del Barcelona Poesia. És el ressò de la nit estratosfèrica de la plaça del Rei, no hi cabia ni una agulla per veure en Roger Mas acompanyat de la cobla i l'Albert Pla amb un desbridat Diego Cortés. Esclatant, tot plegat. Algú, per anys propers, ja deia de portar el concert traca final del BCN Poesia a plaça de la Catedral. Qui ho haguera pensat, fa un temps? El millor final, el més representatiu -a pesar d'incomoditats i estretors a plaça- de la intensitat d'aquesta setmana i mitja de recitals, espectacles, muntatges, concerts, conferències, lectures, música, teatre, garbuix de disciplines travessades per la paraula dita, per la poesia, per una poètica. Plens reiterats, plens sonors, grans sorpreses. Intensitat, fibra, sentiment, trempera. (Per seguir llegint, vés cap aquí)

En Debades va a l’Ateneu

En Debades s’havia entestat en descobrir si el gag de Polònia de Pere Gimferrer tenia res a veure amb la realitat. És prosa dura i col·loquialisme, en Debades, va anar a la pública, ve d’aquest món de pagès poligoner i a l’estiu no li van pagar cap curs de res a l’estranger. Així que va decidir anar a l’Ateneu Barcelonès, on Gimferrer participava en un “diàleg obert” –que són trempats els títols d’aquests sectors, oi? – amb Antoni Marí, un altre home cultíssim, moderat per Eduard Escoffet, codirector del festival. Molt potent tot literàriament. En Debades ens ho explica, de forma subreptícia i amb els tics que ja li coneixem, que aquests dies de BCN Poesia se li han anat disparant. No en feu cabal:

“Diverses conclusions, molt d’enunciat, que si no farem tard als Jocs Florals d’avui, al Saló de Cent. I hem quedat que hi serem i que després acabarem la festa amb l’Albert Pla i en Roger Mas i qui vulgui venir, casum l’os pedrer, que ja s’acaba el festival, que vingui, que tot això ha estat més ràpid que un somni humit d’una nit d’estiu, cagum la puta d’oros. (Per seguir llegint, tomba que gira cap aquí)

S’agraeix. “Textures”, de Mireia Calafell

Rodó, punyent, emotiu, embolcallador, creïble: cadascú fent el seu paper, tot ben travat, gairebé tot en el punt just. La Cronista de Pega va sortir així després d’haver tocat les “Textures” de Mireia Calafell, al teatre del CCCB. La sensació que quan es fan recitals ben treballats, ambiciosos des del punt de vista de la barreja d’elements que plantegen però delicadament recosits, s’agraeix. I ahir, després de sortir mig atordida de l’Ateneu Barcelonès, la Cronista de Pega va agrair la feina de Calafell (poeta de recitar nítid, sense sobreactuacions ni escarafalls sentimentals innecessaris). (Per seguir llegint, vés cap aquí)

Festival de talents. Albert Roig a la Pedrera

No pot dir que no tingui molts moments d’intensitat i de bellesa “Una música de cavalls negres”. No pot dir que no li agradin els poemes de Roig quan fa de Roig i els recita ell mateix (no tant les versions o alguns poetes estimats). No pot pas afirmar tampoc que alguns dels artistes que el poeta tortosí va congregar a la Pedrera (tal com havia fet, un temps abans, en l’estrena a la Caldera) no fossin talentosos i s’acostessin als seus poemes o a les seves versions amb extrema delicadesa. Ara, “Una música de cavalls negres”, en la versió grandiloqüent, més espectacular, de pesos pesats escènics (no només per la Maria del Mar Bonet, evidentment, sinó per Sílvia Bel, per Mònica Van Campen...) té alguna cosa d’espectacle deslligat, inconnex. El recital neix a partir dels poemes de “La tempesta” de Roig,  particular homenatge a Rilke i a Brasil. Roig va guanyar els Jocs Florals de l’any passat i alguns no dubten en qualificar-lo com una de les veus més originals del panorama literari català. (Per seguir llegint, tomba que gira cap aquí)

Que ve en Llovet! (2)

I segueix, el professor Llovet, argumentant que hi ha una certamanca de tradició: “els poetes joves d’ara no llegeixen Carner,Foix i Riba”. “A un poeta jove li diria que llegeixi Carner, Foix i Riba –d’esquitllentes, esmenta Vinyoli– i molta poesia universal”. Aprofita per no esmentar ningú més.

2on problema, paraula de Llovet. El nacionalisme aplicat a la poesia. “El nacionalisme és una ideologia, en part és una realitat, en alguna manera li ha fet mal a la literatura”. No és un tema que desenvolupi, diu que no és gaire important. Apunta que sols la poesia èpica encaixa amb el nacionalisme, que la veu poètica hi és per “elevar una visió del món personal”, “no per la cosa social ni de pàtria”. 

3er problema, paraula de Llovet. La no voluntat d’estil.“No hi ha una veritable voluntat de forma, un poema és un artefacte, és com fer  una cadira, ha de tenir una perfecció formal mínima”. I posa exemples propers, d’arran de terra, barrilaires. “La poesia és un ofici i una artesania”. “Catalunya és un país com molt naïf, que diria Schiller, que creu més en l’espontaneïtat que en el pes de la tradició”. Això –avança envalentonat–, ho considera “una herència del romanticisme més tou que agrada molt a Catalunya”. I va camí d’un altre titular-estirabot: “aquí s’han llegit coses romàntiques i tronadetes i entre això i que som sentimentals...”. I encara agafarà més embranzida amb el... (Per seguir llegint, vés cap aquí)

Que ve en Llovet! (1)

Algú va dir que l’havia trobat “pujolesc”. Un altre que havia fet una conferència “massa pobre” per ser en Llovet, que no podia sols quedar-se en la tríade Carner-Foix-Riba. En Debades, que ahir encara en parlava amb la colla dels gintònics –després de la poesia a la Moritz–, afegia que li havia detectat algunes trampes, com diagnosticar que feia falta una crítica literària més seriosa i declinar explícitament mullar-se gaire a l’hora de dir noms de la poesia catalana dels últims 30 anys. “Això és una mica l’aixeca’t i ves-hi tu tant d’aquest país, casum l’os pedrer!”, exclamava enDebades. L’Ensems li havia vist massa to de “marmanyera” –paraula reivindicada pel mateix professor Llovet– amb detalls grocs innecessaris, com la incontinència de Carner quan ja era gran. La Cronista de Pega, abassegada per tants fronts oberts, mirarà de ser una mica concisa. Per tot el que es deixi, per tot el que hi trobin a faltar, si us plau, hi ha els comentaris per fer en aquest blog i afegir tota la teca i farciment que hi calgui: (Per seguir llegint, cap aquí)

“L’amor ens omple les venes com un porronet de vi”. Sagarra i Sardà al Poliorama

Així com hi ha uns versos d’en Sagarra que diuen que “el públic es va dividir: uns xiulaven a n’en Pous i els altres a n’en Pagès”, la recepció d’en Sagarra sembla tocada per la mateixa sort bipolar, en aquests cas d’acòlits i detractors; i l’actriu que el portava a escena, la Sardà, es diria que també. Com que la Cronista de Pega se situa en el grup dels “molt a favor o molt fan” dels dos, per dir-ho en termes tuiterístics, ja hi havia cosa guanyada. L’Ensems, que l’acompanyava al Poliorama, és devot sobretot de la Sardà deL’hostal de la Glòria, uns 20 anys enrere tot just, nostàlgic de mena, ell; per això potser el que menys li va agradar del muntatge d’ahir, “Sagarra dit per Rosa M. Sardà”, va ser l’escena en què la Sardà, amb Mercè Pons i Rosa Vila, reprodueixen una estampa de L’hostal de la Glòria. “Ai, em sembla que aquí li trobo a faltar potència, força, a la Sardà”, va xiuxiuejar l’Ensems. (Per seguir llegint, tomba que gira cap aquí)

Però que bèstia!

La Cronista de Pega comença aquesta crònica amb la certesa íntima que quedarà curta, que serà pelut abastar amb paraules la immensitat, la cosa extraordinària, la poderosa poesia, els esquinços, impactes i ullades que van tenir lloc en aquell vespre memorable a la Poderosa. S’hi citaven dos poetes tan diferents com portentosos, tan especials com sorprenents, en algun moment tan antagònics: Perejaume, amb les seves Pagèsiques, aquella figura de crinera enèrgica que li dóna un aire del gall més inquiet de la terra, basculant entre les arts plàstiques, la literatura, la terra, sempre connectat a la terra; camí de la Poderosa, en Forns va llançar una de les seves frases torpede (“Perejaume és dels pocs que aguanta l’adjectiu tel·lúric”, tan gastat, tan que serveix per tot, doncs sí, tenia raó, Perejaume és tot poesia orgànica i tel·lúrica); i al seu costat, Chantal Maillard, amb Bélgica i una mica d’Hilos (vaig clissar un espectador en duia un exemplar) punyent des del primer gest, des del primer vers, fràgil i tenaç, la seducció de la ferida oberta. Perejaume, a l’inici, l’havia definit amb exactitud esfereïdora: “som dos llocs de naturalesa molt diversa, jo sóc molt allocat, ella més esllavissada de terres”. I fos com fos, va ser començar-los a sentir i que tots comencéssim a sentir un gran moviment de terres. (Per seguit llegint, gira cap aquí)

Dues generacions se saluden i s’estimen. I que no és bonic, això?

“Creuarem els desert com el creua un camell, no per una agulla, sinó pel desert”, 

Ileana Malancioiou

La cosa s’embala i la Cronista de Pega, com altre públic fidelíssim del BCN Poesia, enllaça un acte amb l’altre. De la tarda de diumenge, que va encetar amb el recital de dues poetes romaneses i va seguir amb l’acte de celebració dels 80 anys i l’obra sencera d’en Jep Gouzy, n’encercla dos elements (la recança de deixar esfilagarsats detalls valuosos és molta!). Dos elements que transmeten una comunió –argot quasi de Missa Pagesa– una cosa bonica: certs gestos i discursos que van emocionar la Cronista de Pega i que farien de bon auguri per al gran final de nit a la Poderosa. Avui, que té el dia d’acta notarial i “anem per feina”, els consignarà sense gaire meandres. (Per seguir llegint, tira cap aquí)

Casum l’os pedrer. Segona nit a la Virreina.

“Tota cortina està feta per córre’s”. Amb aquest vers acabaren la primera nit Poderosa Barcelona Poesia, i amb aquest vers L’Ensems i en Debades van encalçar la nit de dissabte, segona nit a la Virreina, cridada a ser una de les grans jornades nocturnes del festival. L’anhel d’aquest parell d'amics era contribuir a una gran nit, cremar-ho tot si calia. Tal era l’embranzida agafada, que enDebades, mixtura de feresteguisme i modernor, es va voler arrencar a parlar del recital Blues en setze de Stefano Benni, i del concert del quintet Canvis vells. No feu gaire cabal dels tics d’en Debades en tancar les frases, és un feréstec porós –porós? Coroporocoroporo...– però sense mala voluntat:  (Per seguir llegint, cap aquí)

Ser moderns, ben moderns. Primera nit a la Virreina

La veu, el to, el posat de l’Andreu Subirats sempre sembla que vulguin esquinçar. La textura és d’esquerda. I la primera nit de moderns i postmoderns al Palau de la Virreina va estar travessada per esquinços d’aquesta mena i d’altres, pelatge divers a mesura que avançava la nit, disfressa per tot. “Lo més tonto apanya arràdios” de tret de sortida. Subirats va ressonar amb força, ambDiego Burián (guitarra i trompeta) i Roger Blavia (percussió) completant “la galàxia perdiuenca”; els dos músics, esclatants, a pesar que a vegades, li menjaven el vers i la paraula. El poeta i rapsode tortosí –camisa virolada amb ganes– va barrejar Galtes de perdiu amb Villon (“som villonaris!”, “siguem aquestes llengües calumnioses!”) i alguna altra vel·leitat (potser massa vel·leitat), va fer hits (“què sap lo neci del patiment de l’altre?”, “què sap lo bou del patiment de l’altre?”), es va agradar, va anar-se enfilant, hi ha temes subiratians que van camí del clàssic (“Fucking Paradise”), l’escenari variava les gradacions de color, la Virreina s’omplia amb més gent dreta i ronroneig de fons...  (Per seguir llegint, cap aquí)

Estremidor

Francesc Orella és aquella veu fonda que retruny amb una energia que sembla que s’endugui per davant tots els dubtes, tots els pros. Joan Sales és aquella exquisidesa intel·lectual, una sornegueria elegant i una finor culte que tant ateny, amb llengua de bisturí, els debats literaris com els estats de conflicte i emotius. Els dos es van trobar, feliçment i convençuda, a la placeta de Ramon Amadeu, aquest espai a recer de tot. Un vespre que ja fa passos decidits, ara sí, cap a l’estiu.  (Per seguir llegint, cap aquí)

Anem, anem

En Joan-Lluís Lluís, trobat en una de les taules de l’Horiginal l’altre dia pel recital de poesia sèrbia, l’havia avisat: “vas a la Missa Pagesa? Doncs menjaràs conill”. La Cronista de Pega pensava que en Lluís estava de broma, ja se sap que l’escriptor nord-català és més de xocolata desfeta que no pas de conill. En qualsevol cas, la Cronista de Pega, que és molt de conill, i si és de gàbia, millor encara, estava altament motivada per assistir a la Missa Pagesa. És molt devota de Dolors Miquel, dels seus versos estridents i esquinçadors de l’estar-se d’hòsties de qualsevol mena. Amb cops de timbal potents (és per dir que domina el ritme) Miquel les etziba a tort i a dret i si queda algú encara amb cap li clava un ganxo definitiu. Qualsevol intent de portar a l’escenari els poemes de Miquel té una cosa segura, de guanyada: la fermesa i personalitat dels seus versos. La Missa Pagesa (poemari premiat amb el Gabriel Ferrater del 2006) és un espectacle de la companyia Nozomi 700 Teatre, que es va estrenar a la Kinzena Poètica de Vilafranca, i que des d’ahir i fins al 20 de maig estarà a La Seca. Unes pertorbacions de darrera hora van fer del tot impossible a la Cronista de Pega assistir-hi. Entre les seves connexions literàries, sempre n’hi ha alguna que, per molt de tort que vagi, fa efecte i arriba: el senyor Ensems Malgrat-tot i Puigquellur ha tingut a bé d’enviar per aquest blog les seves impressions sobre la Missa Pagesa, perquè quedi constància de tal esdeveniment escènic. Potser detectin un cert deix noucentista en el senyor Ensems, però malgrat tot, la seva prosa precisa se’ls endurà, envolats. Aquí la seva crònica impol·luta tal i com ens l’ha enviada: (per seguir llegint, vés cap aquí)

Expectant

Galtes de perdiu té tints de llibre singular i auguris d’un dels llibres de poemes destacats de debò del 2012. Acabat de publicar per Labreu Edicions, recull la poesia dels últims 25 anys d’Andreu Subirats, fins ara molt més oral i bregat en mil recitals que no pas fixat en paper. Avui a les nou del vespre les Galtes de perdiu i el recitar profund del tortosí pugen a l’escenari de la Virreina, acompanyats de Diego Burián (guitarra i trompeta) i Roger Blavia (percussió). Per anar fent boca, per anar ensumant les galtes i veu que gasta i el que podrem sentir aquest vespre, aquí reproduïm un fragment del pròleg, obra deJoan Todó (autor de l’Anuari Poètic d’enguany), que dóna bona idea de qui és i què cal saber de Subirats. Dels creadors d’“El Puta, Rosebud!”, arriba, gràcies a aquest pròleg todonià, “Escriu bé, el Puta!”: 
(per seguir llegint, aquí)

"Que la necessitat cremi el temps"

Es pregunta si a d’altres també els passa: que amb poemes d’una llengua que sona totalment estrafolària se’ls en va el cap, costa concentrar-s’hi i acaben bufant núvols. Anit, la Cronista de Pega (a casa vostra no ho dèieu allò del “Ciclista de Pega”?) es va posar a prova amb el recital de poesia sèrbia a l’Horinal, aquell epicentre poètic dels dimecres que ahir ho era una mica menys, no per res, sinó sols perquè la poesia aquesta setmana i mitja està escampada i va per diferents cases de Barcelona. Quan diem poesia sèrbia vol dir escrita en serbi de debò. La Cronista de Pega ho va preguntar, per si de cas, perquè desconeix els designis de l’aiguabarreig de llengües eslaves, i efectivament, era serbi. Una llengua que deu tenir uns PKSXBGTR de parlants. (Per seguir llegint, au, fent cap cap al Barcelona Poesia!)

Intervenció

“Me ha parecido muy feliz que una biblioteca escogiese el Pasolini poeta. Si Pasolini quedará es por ser poeta. (...) Todo esto lo digo con mucha ponderación, aunque somos subjetivos, no somos objetos (...). Hay personas que sólo la presencia, la geografía del rostro emanaba un aura que te congrega a ir más allá. Un poeta es alguien que su golpe de dados en la vida, lo que arriesga, (per seguir llegint, vés cap al Barcelona Poesia, aquí)

Pantalons amples (Nit al Palau, i III)

Ja els he dit que la Cronista de Pega tenia aquella nit la fixació de fixar-se en els guarniments. Tres de les quatre dones que van recitar duien pantalons amples. L’explicació? Segons el meu acompanyant al Palau, que insisteix que l’anomeni “Rosebud” però per donar-li un aire més mític li direm “El Puta, Rosebud!”, "és cosa del postfeminisme”. Té alguna importància més enllà de la tria estètica? És atribuïble a algun corrent literari? Diria que no, però en qualsevol cas, aquesta mena de nits també estan fetes de l’observació d’aquells detalls obsolets. O obsolescents. Per exemple, la Cronista de Pega va atènyer un home vestit de dona –sí, així de senzill–, i sense depil·lar, que semblava amb ganes d’entrar a la Nit del Palau. No va poder esbrinar quin era el seu poeta o la seva poeta preferit. També hi havia força gent del teatre, que, en veure’ls, sempre semblen diferents del que s’havia figurat: l’Àlex Rigola, més alt; en Pau Miró, més baix; en Roger Coma, igual... (Per seguir llegint, tira cap al blog del Barcelona Poesia, que hi és tot!)

Quan no sap què fer, la gent mira de riure (Nit al Palau II)

En saltar de l’escenari al mig del públic i fer els prolegòmens sincopats, absurds, sense sentit d’una conferència que mai començaria, Mónica Valenciano (Las Palmas de Gran Canaria,1961) va suscitar aquella mitja rialla: sorpresa, consternació, alguns que no sabien si riure, d’altres que reien com entenent més que ningú la no-conferència en forma d’improvisació xalada. “Y quién inventó la campana? Quién la inventó?”. “La anatomía de una sirena, rota, puta, de la mano de Dios, cantada”. Al capdamunt del Palau, va albirar uns espècimens disfressats com de tribu urbana (no sé quina), que reien sorollosament, com exhibint que reien sabent amb precisió i profunditat de què reien. De primer, la Cronista de Pega va tenir la impressió que la Mónica Valenciano la deixava més aviat indiferent; ara que ha repassat notes, han passat hores i ja no té a la vista la tribu urbana, sembla que li hagi fet gràcia. “Aquello que le permite estar ocupado mientras estás haciendo otra cosa”. “Itinerario de una canción laberinto”. Això sí, almenys amb Mónica Valenciano es va deixar de seguir al peu de la lletra, com alumnes aplicats tant si el poeta era d’aquí o d’allà, el llibret amb els textos. (Per seguir llegint, vés cap al Barcelona Poesia!)

"Maniputa"

L'altre dia les prostitutes de Barcelona es van manifestar per reclamar que no les multin per treballar al carrer. “Maniputa” era el hashtag que proposaven al Twitter les entitats que les atenen i que van canalitzar la protesta. Hi va haver un moment que la maniputa va passar per davant del Liceu, que feia funció al vespre. El grup estrident de les prostitutes –caretes i una cridant “Treu la puta que portes dins!”– va semblar, per un instant, fitar-se amb el grup que esperava per entrar al Liceu. I a l'inrevés. D'aquells grinyols quan dos cossos desavesats a entrar en contacte hi entren. Alguna llei de la física ho deu explicar. (Per seguir llegint, vés cap aquí)