Estrella

L'únic cop que vaig tractar en Santi Santamaria va ser en el sopar que va fer a Sant Celoni per celebrar els deu anys de les tres estrelles Michelin de Can Fabes. D'això ja en fa set anys. Hi anava amb certes reserves cap a l'alta cuina: la lletania aquella que “et quedes amb gana i els plats tenen noms estrambòtics”; i un món de pilotades enlaire, també de capelletes, que als mortals de plat fondo se'ns escapa. Aleshores em va impressionar l'estrella de Santamaria, tot entusiasme abocat al talent, a la feina, sense escatimar ni una engruna, ni un cul de got. La mateixa exquisidesa i vehemència contundents del plat, en el tracte. I un arrelament a la terra sortit de l'estómac, que oferia una possible mixtura en la baralla endèmica entre allò popular i allò culte.

Aquella nit en què Santamaria va organitzar un recital sobre Martí i Pol, en què el van acompanyar un bon grapat de cuiners, d'artistes, d'amics, en què va saltar a l'escenari -en un sentit literal- i va aplaudir tot l'equip de cuiners, aquella nit va dir: “el més important és que les persones guardeu un record del que mengeu, i que us pugui haver tocat l'ànima”. Aquella nit vam menjar col-i-flor amb ous de peix fumats, bacallà escabetxat amb verduretes i emulsió de ceps, guatlla confitada amb un estofat de llenties i ris de veau, i pastís de xocolata Valrhona i petits fours, de postres. L'ànima en va sortir tocada i plena.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 25 de febrer de 2011)