Besiers, 31 març 1939. Moral i Querol.

Ja estic ocupat! Sóc "nettoyeur" de la sala d'operacions. El doctor Ponseti ha dit que serviria per a això, i m'han ocupat. És clar que el treball no és gaire bonic: escombrar, treure la sang de terra, i,com que el treball és relativament curt, caldrà que faci de "garçon de salle", és a dir, de sanitari: netejar la sala dels malalts, buidar els cubells de porqueria, transmetre els encàrrecs dels malalts, etc. Aquest darrer treball, però, no m'agrada gens i m'espavilo perquè altres me'l facin, a canvi de tabac i d'afaitar-los sovint.

El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l'estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d'un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i els cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.

El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i amb els practicants Domínguez, Sala i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquem coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.

He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l'Hospital, afecte a la sala d'operacions. Treballo junt amb Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.

Les infermeres d'aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m'ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d'ella. Cada dia, en arribar a l'Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i "biscuits" per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m'oblida i participo també d'aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta res. Tenimde tot. Fins i tot Mlle. Bona m'ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l'Hospital m'ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure's mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d'una cançó titulada "Bum, Bum". Aquesta lletra diu:

"¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!

y cuando yo nací

yo nací con este lema.

¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!

sin tener ninguna pena. 

Siempre riendo y bailando, 

cantando y jugando, 

qué buena es la vida.

Olvidando nuestro exilio

las penas del mundo

provocan la risa.

¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!

¡pese a quien pese el Bum!

es la ironía sincera. 

(estribillo)

No tenemos ni una gorda. 

No tenemos ni tabaco. 

El que tiene un traje regular

por un Rajà se hace pasar.

¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!

¡Siempre hemos de hacer Bum!

para olvidar nuestras penas.

¡Bum!

¡Baribumbum...!

¡Ayúdenme en el Bum!

¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!

Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l'anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l'endemà havia d'ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del "cafard", o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.

Aquí a l'Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d'esterilitzador entro quan vull a la sala d'operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d'estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Besiers, 30 març 1939. Moral i Querol.

Continuo al lllit. Estic veritablement espantat. El dolor persisteix com mai. Prenc molts salicilats, però això em porta uns sorolls al cap terribles. Passo les nits sense dormir.

Al diari francès "L'Éclair" he llegit la rendició de la quasi totalitat de les capitals de província espanyoles que restaven insotmeses a Franco.

De tant en tant el dolor es calma sobtadament i ningú diria que pateixo tant. Llavors faig esforços i em llevo, em passejo i cerco relacions per llogar-me.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Besiers, 28 març 1939. Moral i Querol.

Estic assegut al llit. He passat una nit terrible. Molt dolor. El reuma m'ha reprès. No hi ha res que em calmi. Estic amoïnat. A l'Hospital tot és abandó. Els serveis marxen molt malament. 

De l'Espanya nacionalista, no hi ha notícies concretes. Es diu que les negociacions amb la Junta de Defensa de Madrid han fracassat. 

Ningú té notícies de casa seva. Tothom comença a demanar-se si l'exili serà llarg.

Contestant una postal del senyor Vernis, de París, li demano que vulgui fer arribar notícies meves als pares i que els digui que estic bé, i que procurin fer quelcom perquè jo trobi alguna cosa a França.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Besiers, 25 març 1939. Moral i Querol.

A ponseti, Huguet i Domínguez, s'hi afegeix Puig, un metge que hem trobat aquí. Hem parlat molt, ja que coneix el doctor Isern, de l'Hospitalet. Em diu que és a França.

Ponseti m'ha promès de fer quelcom per trobar-me feina a l'Hospital, ja sigui de barber o d'una altra cosa.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

24 març 1939. Moral i Querol.

Avui surt una expedició de malalts [des d'Arles] cap a l'Hospital de Besiers, Departament d'Erau. Amb els malalts hi van el doctor Ponseti i el practicant Domínguez. El doctor Huguet, també. Tots els qui restin a Arles seran destinats al Camp de Barcarès.

D'acord amb els doctors Ponseti i Huguet, aniré amb ells però com a malalt; un cop allí ja veurem què podrà fer-se per mi. A 2/4 de 2 sortim amb el tren. 

Arribem a Besiers. Un trajecte deliciós. Tot el panorama ha estat ben copsat. Em dic entre mi: aprofundeixes terra endins, t'allunyes cada vegada més dels teus. La separació és immensa. Quilòmetres i més quilòmetres desfilen davant dels teus ulls i no cal pensar ja a tornar enrera ni a executar els projectes d'entrar a Catalunya per sorpresa...

Arribats a l'Hospital, igual que els altres malalts, ocupo un llit. Ja veurem què passarà demà. Sóc a la Sala 8, pavelló 2, llit 195.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Arles, 22 març 1939. Moral i Querol.

Avui m'he escapat ben just d'anar al Camp de Barcarès. Primer gran perill. Cadja dia es fan llistes noves de gent disponible per a entrar al Camp de Barcarès.

Em fa por d'entrar a un Camp. Em sembla que allò és la negació més absoluta i que sortir-ne ha de ser molt difícil. Què cal fer?

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Arles, 21 març 1939. Moral i Querol.

Ahir a la tarda el dolor em va tornar amb molta insistència. Vaig anar al llit sense sopar. Avui m'he llevat a la una de la tarda. 

Si no fos que havia de fer l'estadística, segurament que m'hauria quedat al llit. Estic molt refredat i el dolor a les cames no em deixa caminar. He passat una nit terrible: somnis, malsons. Tot eren projectes. Arribada per sorpresa a l'Hospitalet, abraçades a tota la família, reunió de tots. Projectes, perills...

França comença a mobilitzar gent. Alemanya ocupa Txecoslovàquia. Què passarà? El panorama internacional sembla enfosquir-se.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Arles, 19 març 1939. Moral i Querol.

Escric una carta a la Pepita. Li demano que, per telegrama, em digui el seu estat. També escric al papa i li dic que parli amb el senyor Vernis de l'Abeille.

L'efecte de tot el que dic a la meva Pepita i al papa, el dia plujós i fred, tot s'ajunta, i passo unn dia terrible de mal humor. Quin calvari!

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Arles, 18 març 1939. Moral i Querol.

Avui he tornat a Perpinyà. He anat a fer-me retratar. He anat al Consolat d'Espanya, on hi ha en Gibert, amic del Prat del Llobregat, republicà però al servei de Franco. Tinc ganes de saber moltes coses, d'aclarir dubtes, i em decideixo a anar-hi.

Primer objecte: Carta de Nacionalitat. Res a fer; de moment, suspeses.

Segon: Cartes a Espanya. Tot tancat. Res a fer tampoc, però m'aconsella d'escriure, ja que un dia o altre sortiran.

Tercer: Retorn a Espanya. Repressions. Ell diu que no cal fer cas de les exageracions que es diuen. Molts es passegen tranquil·lament. Si no heu estat Comissari ni heu comès cap crim, podeu anar-hi. He comprès, i no insisteixo.

Quart: Si vaig definitivament al Camp de concentració, podreu fer quelcom? "Difícilment, però us prometo que faré tot el que estigui al meu abast per fer-vos-en sortir. Escriviu-me".

Som amics antics i promet de fer el que pugui.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Arles, 17 març 1939. Moral i Querol.

He telefonat a la família Cerqueda des d'Arles. La contesta ha estat seca. Res a fer!

Em vénen ganes de tornar a Perpinyà i quedar-me allí, incontrolat. També voldria entrar a Catalunya, procurar passar desapercebut i arribar-me fins a Olesa. Però, i els perills? La mort no m'espanta; però, i la dona, i la filleta? I el nou fill? Ah, terrible incertitud!

A la nit, abans d'adormir-me, recordo una poesia i m'aixeco per anotar-la al bloc:

Era nit, fantasiàvem...

Jo jugava amb les orelles

Tu miraves les estrelles...

i jo les veia més belles

amb tos ulls mig desmaiats

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

11 març 1939. Moral i Querol.

He aconseguit un permís, i aquest matí he anat a fer una visita de cortesia als srs. Coste Jeune i a Burch. He esmorzat i dinat a casa del mestre d'escola, el qual m'ha rebut esplèndidament, així com també la seva esposa. 

Havent esmorzat he anat a parlar amb el sr. Coste Jeune; he insistit per si em podia fer entrar en alguna casa de pagès. Però tot és inútil, ja que el Govern francès ha publicat unes ordres molt severes, amenaçant amb fortes multes, contra els qui donin feina a cap espanyol. 

Com que disposo de 200 francs i veig obstruïts els camins traçats en la meva imaginació, decideixo de canviar de tàctica, i me'n vaig a veure el barber del poble per comprar-li eines de barber, amb les quals podré treballar i guanyar-me uns quants francs... No ho faig gaire de gust, però faig el cor fort, perquè veig que serà l'única cosa que em permetrà sortir del pas. Ah, aquest ofici de barber que odio tant i que, en canvi, sempre ha estat el que m'ha permès de sortir dels pitjors passos!

Una pinta, una màquina de tallar cabells, un passador, una navalla, tisores i una brotxa. Tot plegat, i donada la circumstància que jo era espanyol refugiat i que el barber era simpatitzant dels republicans, m'ha costat només 70 francs. 

Quan baixava cap a casa del mestre, a la plaça de la vila hi havia un marxant. He vist unes nines molt boniques. Sense pensar-m'hi gens, n'he comprada una. El meu pensament era la meva Montserrateta, a l'Hospitalet. Estrenyent-la contra el pit i volent deturar els batecs del cor, he pujat dalt la casa del sr. Bruch i he cridat Andrea, la filla dels mestres. Quan li he donat la nina, no veia ni la nena ni la joguina: tenia els ulls completament cegats per les llàgrimes i el plor contingut. Madam Bruch volia pagar-me l'import. Sanglotant, li he respost que ho havia fet com si fos per a la meva filleta. Sense dir res més, sense tenir el coratge d'acomiadar-me, he baixat les escales amb rapidesa i, quan he arribat al carrer, m'he amagat de tothom i he plorat com mai no haiva pogut fer-ho encara... Una veu,  dolça veu, petita veu, em deia a cau d'orella: "Papa maco, gràcies, papa meu".

Al vespre, quan he arribat a Arles, he trobat dues lletres. Eren d'en Martí Feced i d'en Ramon Frontera, que m'escrivien des de Perpinyà. Em deien que no podien fer res per mi. Que m'acontentés en quedar-me on era, ja que d'altre,s els més, eren als Camps. I ells? A l'Hotel! Pagant qui? Ah! Política. Algun dia sortirà tot això!

Els dies se succeeixen. El treball de la infermeria va molt bé. Amb les eines faig alguns serveis als metges de la infermeria, i això em reporta unes economies importants. Els dos-cents rancs de Coste Jeune els tinc a part, ben guardats. Un altre centenar de francs es passegen per les meves butxaques, esperant d'ésser destinats a quelcom d'utilitat. M'he comprat una bufanda de seda illana. Que n'és de bonic poder comprar pel teu compte sense que ningú tingui res a dir-hi! I poder comprar cigarrets! I anar al cine!

La primera vegada que he anat al cine no ha estat sense una sensació de dolor i de pena; en pensar que vaig sol, mal vestit i sense la meva Pepita, em sembla que faig un sacrilegi. Però em dic que la distracció és quelcom de necessari en aquestes circumstàncies, i me n'hi vaig. Però per castigar-me a mi mateix, agafo el bitllet més barat i m'he de situar, per tant, al davant mateix de la pantalla. Les figures em semblen gegantines, la música m'eixorda, i en surto amb un cap com un timbal. A la nit, a l'habitació, ens retrobem amb el company Domínguez, ens comuniquem les impressions i coincidim en els mateixos fenòmens, és a dir, dolor i pena; l'argument de la pel·lícula ni tant sols el recordem. Quan apaguem els llums de la sala, comprenc que ell plora. Jo tenia els ulls inflats i molls. L'endemà al matí tenia un cap inconegut, una cara desfeta; el mirall em va dir que jo no era jo...

Els malalts greus desfilen pel Dispensari l'un darrera l'altre. Peus gelats, mans gelades; ferides de 5 i 6 mesos enrera mal curades, començos de gangrena; infeccions; alguns casos de tifus; febres exagerades; i algun trastocat del cap...

Avui han portat a la taula d'operacions de la infermeria un home completament gelat, inanimat, sense coneixement. Ponseti li ha pres el pols; tot seguit han començat de punxar-lo amb injeccions. El seu fill, comissari de la Brigada, resta immòbil, els ulls fits a la figura venerable del pare; no diu res, contesta sec a les preguntes que li fa el Dr. Ponseti.

- Quants dies fa que el vostre pare està així?

- Dos

- I abans?

- Feia dies que es queixava de frisors generals i a penes menjava.

- Per què no l'heu portat abans?

- Perquè els serveis sanitaris del Camp deien que calia esperar.

- Esperar què?

- Jo no sé res.

Els quarts d'hora passen i la reacció que hom espera no arriba. L'home no reacciona gens. No té pols. El cor s'ha parat. Ponseti diu: "És mort", "massa tard", "terriblement tard". El fill mira el Dr. Ponseti i comprèn el moment i les seves preguntes. Sense dir res s'acosta al cadàver del seu pare i el besa al front. Un petó llarg... Dues llàgrimes, dues grosses llàgrimes, s'escolen de la figura del fill i cauen sobre la igura venerable del pare. Dues llàgrimes calentes del fill seran l'únic record que el pare s'emportarà d'aquests últims moments de la seva existència.

Tots tenim el cor trencat. Ponseti diu: "Unes hores més aviat, i aquest home era salvat..." i, agafant la porta, surt precipitadament al carrer. Crec que la ràbia i les llàgrimes li impedien de continuar allí... L'ambulància s'ha emportat l'home cap al cementiri. El fill, el cap baix, sense dir res, els punys closos, amb pas insegur, s'ha allunyat. Jo no podia més. He hagut de sortir a cercar l'aire i el sol. Necessitava distreure'm i no podia...

Les autoritats franceses, posades al corrent del greu incident d'ahir, prometen donar ordres severíssimes als Camps per tal que no es trigui tant a evacuar els homes que tinguin necessitat de cures especials.

Les infermeres de la Creu Roja avui ens han portat moltes més coses que de costum. Fins i tot roba interior i exterior. Hom diria que l'espectacle d'ahir les ha commogudes i que s'adonen una mica més de les misèries humanes. Hom diria que amb aquest acte volen provar de fer quelcom per demostrar que senten el nostre cas.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

7 març 1939. Moral i Querol.

Avui en el meu petit llibre-blog de notes hi faig aquesta anotació en francès -en francès mal escrit, perquè no sé encara prou bé aquest idioma per escriure'l correctament-: "Us demano, Srta. (era dirigida a la infermera francesa del Dispensari, que em dirigia), que procureu fer el necessari per tal que sigui dels últims de sortir d'ací on sóc empleat, atès que espero un d'aquests dies tenir noves de casa meva, de la meva dona a Barcelona, i que ha d'haver tingut un nou fill meu..."

A l'Hospici no hi estic gens malament. L'ambient és força simpàtic. Amb palla i amb no sé quina altra classe d'herbes m'he fet una pallissa, i tinc un llit que ni un reiet... El vespre, quan hem sopat, abans d'anar a dormir, els empleats i els metges anem a casa de la Conserge de l'Hospici, una vídua amb dues filles grans. Hi escoltem la ràdio. Així els fem companyia i, asseguts al voltant d'una gran taufla rodona de menjador, fullegem la premsa diària del Departament i escoltem música. Quin canvi per a mi!

Començo de tenir una preocupació: el meu vestit. Em dono vergonya de la manera que vaig vestit i vull mirar de fer diners per poder comprar quelcom que m'arrregli un xic. És un fet ben provat que compta molt als ulls dels altres anar ben vestit o no...

El grup del vespre el formem el Dr. Ponseti, el practicant Domínguez, el dibuixant Bofarull, un altre dibuixant madrileny i jo.

Els dos artistes són molt ben considerats per les autoritats ja que es dediquen a fer els retrats de tota la família.

En la conversa d'avui una nova preocupació ve a omplir les nostres penes: es diu que les autoritats franceses pensen liquidar els Camps d'aquí. Per tant, l'Hospital haurà de desaparèixer i tothom serà destinat als Camps definitius construïts per a això. Com que una mala notícia no ve sola, avui he rebut una carta d'Andorra en la qual el meu amic em diu la impossibilitat de fer-m'hi anar.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

5 març 1939. Moral i Querol.

Avui, després d'una nit terrible d'insomni i malsons, amb un dolor sense límits, he agafat el meu petit bloc i he escrit: "Avui és el dia més trist de la meva vida. Abandonat de tothom, sense poder-me agombolar, ple d'enyorança i un demà ple d'incertitud". Les llàgrimes m'han impedit de continuar l'escriptura i, posant-me el mocador sobre la cara per amagar el plor, he plorat llargament i sense parar. El company de la dreta ho ha comprès i, tot acostant-se, m'ha dit a cau d'orella: "Cálmate, amigo; esto no durará".

Ha arribat l'hora de visitar el metge. El Dr. Huguet, amb el qual havia de fer una llarga coneixença i del qual havia de rebre grans serveis, s'acosta i em demana tots els antecedents de les meves sofrences. Em recepta uns catxets -no eren altra cosa que salicilats- per calmar-me el dolor. Dos dies després de prendre'n ja em trobava un xic millorat, però lluny de guarir definitivament, ja que l'abús de catxes em produïa atordiments generals.

El Dr. Huguet vingué un dia a parlar-me de la necessitat de reorganitzar un fitxer dels malalts. No sé per què es dirigí a mi precisament, però vull creure que era perquè era català i li inspirava una franquesa particular. Vaig acceptar, encantat.

Em va instal·lar en una taula dins la infermeria. Tot i que sofria molt, això no m'impedia de treballar. Cada dia havia de fer la llista dels malalts que passaven per guarir-se, establint-ne una estadística per especialitats: ferides, malalties febroses, sarna, altres malalties de la pell, etc, etc. Cada setmana havia de completar les estadístiques i fer-les arribar a mans del Director-Cap principal de l'hospital, un comandant metge francès. Aquest director va agafar-me força franquesa en veure que sempre tenia una gramàtica i un petit diccionari espanyol-francès. Va veure en mi un interès que no veia en els altres, i això va fer que m'agafés estima.

En les hores de solitud plorava de no poder tenir el consol de disposar de cap fotografia de la família. Ni de la meva Pepita ni de la meva filleta Montserrat.

A la sala de cures hi havia dues infermeres franceses de la Creu Roja, que feien les cures segons les indicacions dels metges. Hi havia dos metges catalans: el Dr. Huguet, com he dit abans, que era de medicina, i el Dr. Ponseti, cirurgià, amb el qual vam fer molt bona amistat.

Quan vaig veure que el dolor disminuïa i que estar empleat m'anava bastant bé, de seguida vaig oferir els meus serveis com a barber al comandant francès. Em va fer portar una capsa on hi havia una navalla, estisores, pinta i una màquina de tallar cabells, amb la condició que només seria per a serveis mèdics, és a dir, per a tallar o afaitar tot allò que seria necessari dels malalts: ferides del cap, sobretot. Un treball bonic. Em va força bé. Em faig algunes propines i això em dóna la possibilitat de poder comprar alguna coseta pel meu compte, com és el tabac.

Les dues senyoretes empleades a la infermeria sovint porten llaminadures: xocolata, algun pot de llet condensada i pa blanc. Ordinàriament vaig a buscar el menjar a la cuina, però per a dormir m'han destinat a una sala de l'hospici d'Arles on tindré llit amb molles i estaré entre els companys de treball, els metges i un practicant anomenat Domínguez, molt simpàtic i de sentiments i gustos semblants als meus.

Tots els empleats de la barraca es feliciten que estigui empleat, i em demanen que procuri d'ajudar-los en quelcom. Què puc fer per ells? No són pas exigents. Saben que a la sortida de l'hospital aniran a un camp de concentració. Així doncs, volen benes, gases, cotó, esparadrap, llet condensada, xocolata... tot el que allà, al camp, pugui ésser una solució momentània. Ho faig dintre les meves possibilitats. Ells estan contents i jo també.

Avui he tingut una sorpresa força agradable: en Campana, company de l'Hospitalet, jove d'uns 18 anys, està empleat en una ambulància al servei de l'hospital. Parlem de l'Hospitalet, de les nostres famílies. Em diu que pensa tornar-se'n cap allà baix. Convenim que, si ho fa, vagi a casa a parlar-los de mi... Jo vull quedar-me. Voldria poder dir com ell; vull anar allà baix, però tinc por de la meva vida...

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Desembre de 1938: en un racó de terra catalana

Anem a la reunió. Només hi ha oficials. Presideix un tinent coronel anomenat B. Abans ens ha obsequiat amb un cafè fort, pastes seques i un cigar. Tota aquesta preparació ens xoca una mica. Quelcom de greu o de molt bo ens espera. No triguem a saber-ho: els republicans de l'Ebre estan en una situació desesperada. Cal ajudar-los i, per això, el Comandament creu necessari obrir una nova bretxa a l'enemic, tot passant el Segre. No ho ha de saber ningú, llevat de nosaltres. La tropa ha de saber únicament que demà al matí ens trobarem en un nou front de batalla i que la lluita serà segurament seriosa, però plena de bon resultat positiu per la causa. Tots ens responsabilitzem de les ordres dels superiors i, en sortir, ens donem les mans els uns als altres tots desitjant-nos sort en la nova i difícil empresa.

En ésser al campament reunim la gent. Poques paraules, però concretes. Havent sopat comencem a preparar-nos per a una llarga caminada.

Tota la nit que caminem. Portem ja unes nou hores de marxa i arribem als primers llocs on cal ésser molt extremats. Silenci absolut; prohibició de fumar. Les primeres clarors del nou dia no són encara dibuixades, que ens trobem a la riba del riu Segre. Ordres d'arremangar-se els pantalons o treure-se'ls, llençar tot el que sigui inútil, emmotxillar menjar per a quatre dies. Ajudats per uns guies, comencem el pas del riu Segre fent ziga-zagues. Em trobo al davant de tot de la Unitat. Cal anar de pressa, cal evitar tot soroll inútil, crits i exclamacions, car això podria esdevenir fatal per a tots. Si l'enemic s'adona de l'empresa, obrirà foc, deixarà anar les comportes i l'aigua se'ns emportarà a tots.

(...)

Recordo un soldat gran, fort, però poruc. Va començar de cridar que tenia fred i les cames enrampades, que no podia caminar. Ningú no en feia cas; quedava enrera, cridava més fort. Quan jo retrocedia vers ell per calmar-lo i demanar-li que avancés sense por, algú, segurament obeint ordres i emportat per l'instint de conservació general, li va donar un fort al cap, i el soldat, desplomant-se, caigué amb tot l'equipament. Em sembla veure encara aquella forma humana voltejant a la força de l'aigua corrent i anant vers un destií inconegut sense poder-se valer dels braços, sense sentits... Després d'alguns dies vaig saber que, en el curs de la llarga caravana, d'aquests casos desgraciadament va haver-n'hi més d'un.

(...)

Arribo al lloc de Comandament davant l'astorament de tothom. Més tard es confirmava que la 4a Companyia, que cobria el poble de Seròs, havia estat feta presonera i un gran nombre dels qui la componien eren morts. El nostre batalló, doncs, quedava amputat d'una companyia. Les altres estaven molt desfetes per les baixes d'aquests darrers dies. Vàrem demanar reforços. El flanc dret estava sense protecció. Els reforços no venien. Les altres unitats estaven tan malament com nosaltres. A més, el Comandament donava per acabat el cop de mà i el cap de pont establert.

A la nit arribava l'ordre de procedir a l'evacuació general del cap de pont del Segre. S'havia de fer amb gran rapidesa. Només quedava un sol pont intacte i calia aprofitar-lo abans que l'aviació enemiga no el fes saltar l'endemà, la qual cosa hauria representat quedar tots sense sortida possible. 

(...)

A l'hora convinguda, doncs, tots els homes havien ja passat el pont i ens trobàvem altra vegada al costat d'on havíem vingut. Una forta detonació darrera nostre. Era la dinamita que feia saltar el pont per impedir que els feixistes l'utilitzessin contra nostre. Vam emprar totes les hores que quedaven abans de la claror del dia per allunyar-nos tant com fos possible, cercant refugi al bosc per passar desapercebuts de l'aviació alemanya.

(...)

Va durar uns dies que quan entre nosaltres, oficials i soldats, parlàvem d'aquesta aventura, els ulls se'ns omplien de llàgrimes. Manca d'homes, manca de material bèl·lic, manca d'organització, manca de tot; menys de coratge i de fe: d'això en teníem tots una font inesgotable. Per què, doncs, aquest resultat? D'homes a la rereguarda, n'hi havia massa; de material, uns dies més tard havíem de constatar que n'hi havia de nou, intacte, embalat i guardat en magatzems... Per què, doncs, això? Ah! Secrets de la guerra...

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Desembre de 1938: en un racó de terra catalana

Pluja i vent, seguits d'una forta nevada. Recollits al resguard d'unes roques, esperem noves ordres. Des de fa uns dies, les ordres i les contraordres se succeeixen. Tot surt malament. Les noves que tenim del front són pessimistes. Cada dia l'enemic, ajudat per l'estranger, ens pren viles i quilòmetres de terreny. La consigna de "resistir" comença a caure en el buit del més gran pessimisme. Al govern republicà s'introdueixen massa sovint modificacions que proven, si no una altra cosa, que la moral a les altes esferes també comença a decaure. Amb tot, la gent encara vol confiar. L'ideal és fort, però les penes són superiors.

És Nadal. Per avui ens han promès un extraordinari, tal com era costum en els anteriors. Ha passat Nadal i l'extraordinari no ha arribat encara. Abans d'acabar el mes, però, Intendència ens comunica que podem anar a cercar-lo: tenim vi, rom, pastes seques i cigarrets. Fem la distribució de tot i trobem que manquen lots. Què fer? L'Intendent no ha rebut la nota dels nous ingressats a files i dóna només allò que correspon segons les llistes oficials. Entre els oficials i responsables de la Unitat convenim que cal sacrificar-nos per tal que la tropa tingui allò que li pertany. Així, doncs, nosaltres, sis o set, ens quedem sense vi, ni rom, ni pastes, ni cigarrets. Alguns saben del nostre sacrifici, la majoria l'ignoren. Uns i altres, però, viuen unes hores de felicitat, i això fa que els responsables també estiguem contents.

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945), 

Ramon Moral i Querol 

(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)