Carta d'Albert Roig a Salvador Armendares

Docteur Roig

Médecin - Chirurgien

Spécialiste

Maladies des Yeux

Casablanca, le 23-3-39

Dr. En Salvador Armendares

Perpignan

Benvolgut amic: m'he assabentat de qui és la persona que té de concedir-vos l'autorització per a treballar al Marroc francès:

Monsieur Morize

Ministre Plénipotentiaire

Délégué à la Résidence

Rabat

Aquest senyor depèn del Ministère des Affaires Etrangères i segons m'han assegurat pertany a la Masoveria i està recolzat i ben vist per les Esquerres franceses. 

No he pogut esbrinar amb certitud a quin partit polític pertany, però crec que milita al radical-socialista.

En Joan i Maria, així com la resta de la nostra família a Barcelona, estan bé.

Hem tramès les vostres noves a n'en Joan i Maria.

Celebrem tots nosaltres que estigueu bé i tots reunits. Molts records de tota la família.

No cal que us digui com celebraria que les vostres gestions arribessin a bon fi i podeu ben creure que estic a la vostra disposició per a donar-vos totes les dades que us puguin ésser necessàries.

Ben vostre

Albert

Carta extreta del llibre Salvador Armendares i Torrent. 

(Malgrat de Mar, 1893-Mèxic DF, 1964). Metge i polític, 

Jaume Torrent i Oriol

(Parlament de Catalunya, Viena Edicions, 2006)

París, 23 març 1939. L'exiliada.

Mentre les tropes alemanyes entraven ahir a Memel ("diplomàticament", val a dir-ho, i amb tot, pobra Lituània!), gairebé a la mateixa hora jo entrava a la famosa Bibliothèque Nationale. Però mentre els alemanys van tirar pel dret, jo vaig vacil·lar una bona estona abans de traspassar el llindar de la magna institució, orgull, justificadíssim, de la capital francesa.

La meva indumentària (aquestes botes, sobretot) m'avergonyeix. Deu haver-hi una relació entre l'aspecte exterior i l'estat d'esperit. Vaig entrar, a desgrat del meu "complex", al gran edifici de la rue de Richelieu, batejada així en l'honor del magnífic i astut cardenal que va fundar la biblioteca. En un ample encatifat i encristallat vestíbul, un home vestit d'uniforme i una gorra amb galons, em va preguntar què se m'oferia. I no em va costar gaire comprendre que jo no passaria del vestíbul. Per a poder entrar al sancta sanctorum havia de mostrar uns papers que no tinc. 

"Les papiers!" Heus ací una altra de les obsessions franceses. Penso en una caricatura (reproduïda d'una revista parisenca) que va publicar, ja fa molts anys, una publicació catalana.

- Els papers! -diu un gendarme a un clochard, llarg de camins i de barbes.

- Papers? No en gasto. fumo amb pipa, jo! -respon el vagabund que porta, en efecte, la pipa a la boca.

L'exiliada

(Dietari de l'exili 1939-1940),

Artur Bladé i Desumvila

(Pòrtic, 1976)