Lleis de fum

Es veu que la llei Wert d'educació és una regressió en molts aspectes cap als anys setanta. Es veu que tot torna. Dir-li llei Wert d'educació, tot junt, ja fa una mica d'angúnia, perquè més aviat sembla un oxímoron. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va qualificar-la com la pitjor ofensiva contra el català des del 1978. Entre això i les retallades que amenacen de convertir en estructural la fotografia d'avui a les aules, n'hi ha per llogar-hi cadires: l'altre dia un amic professor em deia que al seu institut tenia classes que vorejaven els 40 alumnes. Què es pot fer amb 40 alumnes adolescents dins d'una aula? Si quan jo anava a escola, als vuitanta, n'érem 30 i pocs i ja era considerada una barbaritat que s'havia de rebaixar.

En les meves etapes d'escola, institut i universitat públiques he passat per no sé quantes reformes educatives. I sense que les pugui recordar fil per randa, es pot afirmar que cap va millorar gran cosa. És malgrat totes aquestes reformes que sóc i som aquí. Som aquí també gràcies a algunes professores excel·lents –en el meu cas, són professores, l'Anna, la Montse, l'Eugènia– que van salvar les tortuositats del sistema, els obstacles d'unes lleis de fum, unes lleis de merda. Sóc una de les primeres generacions que van fer ESO, en un nou institut provisional amb barracons i una estructura per muntar. Gràcies a aquella ESO i a una universitat pública massa calcificada, avui encara he d'apedaçar el meu anglès, per posar un exemple. Aleshores surts a fora i per wertgonya teva comproves que mig Europa –nord i est enllà– es comunica en anglès i comparteix una tradició cultural sòlida, que fins i tot es troba a les llibreries. Aquí ni l'ensumem. A les noves lleis d'educació ni els passa pel cap que haguem d'ensumar cap tradició cultural sòlida perquè ens prefereixen capcots i provincians, només capaços de donar la benvinguda a Mr. Marshalls que ens salvin la vida amb casinos i putiferis. Així tot és més fàcil. Aquesta és la seva reforma educativa.

(Article publicat el divendres 11 d'octubre del 2013 al diari El Punt Avui)

Problemes matemàtics

L'any nou porta una carretada de percentatges. Tant si indiquen puges com baixes, no n’hi sol haver gaires de bons. Un grup del percentatge enfoca amb llums de neó lletjos els augments generalitzats de preus: dels trens, del metro, de l’aigua, del Bicing (un xic), de la llum, el gas, els peatges, la benzina... Hi ha alguna cosa que se’n salvi? Els túnels del Cadí s’han abaixat un 7%, així que si es volen donar el gust d’aprofitar un descompte, ja ho saben. A la majoria de cases és temps de fer quadrar problemes matemàtics: equacions on la x ni és cosa clara ni acaba de desvelar-se. Això si no són operacions d’àlgebra mai vistes. Hi ha una afirmació que es repeteix sovint per mirar d’aclarir aquesta mena de matemàtica caòtica: «Són faves comptades». I tant! Si el sac de percentatges a l’alça es posa al costat de l’altre sac (a la baixa), es produeix un grinyol imperfecte que els deixa foradats tots dos. I tot seguit algú recorda aquella frase de Josep Pla: «Any nou, vida la de sempre.» I tot seguit, aquest clam escèptic que dóna títol a un capítol de Les hores rep una postil·la-clatellot que encara ressona: «Ja serà prou que puguem anar tirant.» Un informe internacional del desembre deia, entre d’altres coses, que l’educació a l’Estat suspèn en matemàtiques. I ja saben quines són les prioritats de la nova llei d’Educació del govern espanyol, oi? Tot són grans auguris i romanços. 

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de gener del 2013)

Sense llana

El 1973 Eugeni Xammar va retornar un “prospecte” d'un homenatge a Xavier Regàs perquè era escrit en català i castellà. Una invitació bilingüe a un periodista i traductor, cosmopolita, vallesà i català fins al moll de l'os, que parlava correctament set llengües. “N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa.” Ho escrivia fa 40 anys en una carta que poden trobar en l'altar xammarià que l'editor Quim Torra, el seu biògraf i redescobridor, va penjar al bloc de l'editorial Acontravent. L'editorial que va salpar per portar-nos figures i literatura d'aquesta Catalunya furtada a la qual pertany Xammar.

“Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes dels enemics de Catalunya.” No em diguin que no pagarien per assistir a un combat cos a cos Xammar-Wert o algun altre paladí de la universalitat espanyola. Sols i sempre espanyola, és clar. Aquest escèptic, bon vivant, irònic, estilet agut, cul d'en Jaumet, mirada enllà, continua: “Del que es tracta és precisament d'això: fer de la nació catalana una región bilingüe amb un idioma oficial único. (...) Fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d'anyell i veu (bilingüe) de cabrit.” Ni les mitges tintes ni l'èpica de camp de cols van ser mai territori que trepitgés. Sense llana al clatell, fermesa i coherència, així de senzill: antixaiets i antitietes. Algú veu en Xammar o la reivindicació de la seva personalitat una mirada enrere de nostàlgia rabejant? I un be negre! Ja la voldrien molts finolis bufats la seva actitud moderníssima. Aquest 17 de gener farà 125 anys del seu naixement. Al desembre, 40 de la seva mort. Any Xammar per tots cantons. Tant de bo el celebrem –un whisky amb botifarra a la seva salut– i ens sigui recer i guia per aquest 2013. El necessitarem.

(Publicat el divendres 11 de gener del 2013 al diari El Punt Avui)

Alguns links xammarians, en el 125è aniversari del seu naixement:

- Mirador xammarià (Acontravent)

- L'home que explica el món, Francesc Canosa (Lletra)

- Josep Pla recorda Xammar

- Un article d'Agustí Pons

- Retorn a Eugeni Xammar, Quim Torra (article al Singular Digital)

- Eugeni Xammar, catalanisme i cosmopolitisme, Quim Torra (14 retrats republicans a El Punt Avui)