Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 10 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 10 de febrer de 1939. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de febrer del 2014

10 de febrer de 1939

Al matí vaig cap a cal ferrer amb l'Albert. Rellegeixo Modern Prose Style, de Bonamy Dobrée: és un llibre molt interessant per als crítics i una antologia de prosa contemporània. A la tarda vaig a Vilarmau i al Pujolar. Cap al tard, entre els boscos, se sent una mica de basarda. Hi ha qui diu que encara queden soldats i carrabiners en aquestes muntanyes; avui m'han assegurat que abans d'ahir disparava una metralladora republicana més amunt d'Espinelves. El cert és que aquest paisatge té alguna cosa d'hanté: el pas de la guerra hi ha deixat flotant un aire de basarda i de tragèdia. Que diferent del Viladrau d'Emília, i de Marta Teschendorff, del "croquet" i de les llargues converses sota els cedres!

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939)
(Edicions Destino, 1975)
Escrit des de Viladrau.

10 de febrer de 1939 (Diari de la caiguda de Catalunya. Final)

El comunicat de guerra franquista d'aquesta nit és concís: "Nuestras fuerzas han alcanzado victoriosamente en el día de hoy todos los pasos de la frontera francesa, desde Puigcerdà hasta Portbou. La guerra en Cataluña ha terminado." La notícia ha desplaçat en segon terme la de la mort del papa Pius XI.

A les tres de la tarda, la bandera bicolor s'ha hissat al coll de la Serra, entre Portbou i la població francesa de Cervera, i mitja hora abans les tropes franquistes han arribat al pont internacional de Bourg-Madame, després d'ocupar Puigcerdà, ciutat que ha hagut de ser abandonada perquè se n'ha minat la meitat.

Per cert que aquí ha passat un fet curiós. Un oficial falangista que devia tenir marcat al mapa l'enclau de Llívia, frisós de conquestes i al cadpavant d'un grup de correligionaris, ha intentat el pas per la carretera internacional. Però les seves pretensions s'han vist frenades pel comandant Zwilling, de l'exèrcit francès, qui amb el Tractat dels Pirineus a la mà ha recordat que mai poden passar per la zona neutral més de tres homes armats. A aquestes hores, l'Estat Major franquista deu estar consultant el tractat firmat fa tres segles. Al cronista li consta que l'enclau franquista serà ocupat demà, sense que els tres soldats armats trobin cap resistència.

Diari de la caiguda de Catalunya,
Josep Pernau (Edicions B, 1989).
(Un relat periodístic dels últims 49 dies
de la Catalunya republicana)

10 febrer 1939. L'exiliada.

Avui hem deixat l'ermita que ha estat dos dies molt llargs el nostre refugi, a la vista encara de la terra perduda. Voldria pensar-hi a l'hora d'un comiat potser definitiu.

Altres elements del Cos de Sanitat de l'Exèrcit de l'estat ens han substituït (al capità metge Pi-Sunyer i a mi) en la missió d'atendre els ferits que continuen arribant al Coll d'Ares. Hem vist passar nombrosos amics i coneguts. Ara veig que són molts els qui han sabut complir llur deure fins al darrer moment. I mai no han mancat voluntaris -entre els mateixos soldats ja sense comandament ni obligació- per a baixar les lliteres fins a la masia-hospital -la "Casa Vermella", en diuen. Després, famèlics, esgotats, cansats de patir, fan cap, automàticament, a Prats de Molló, a desgrat de saber que allí els enxamparan i els portaran al camp de concentració. Però saben també que els donaran alguna cosa per a menjar i un jaç de palla.

En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la "nostra" ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners desl que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamenjar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafà l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamenjaven i els canons formaven una estrella...

De sobte, pel caminal (traçat sobre la neu pel trepig) que baixava del Coll d'Ares, van veure avançar un comandant de carrabiners seguit d'un escamot de subordinats. Era un home alt, amb la tempa grisa. En veure'l, els cinc de la foguera es redreçaren i mecànicament, van saludar. El comandant alçà el braç per correspondre, però aleshores va veure el foc amb els fusells ja mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Què hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat. L'home de la tempa grisa va mirar, amb tristesa, els homes que tenia al davant i els que portava al seu darrera, saludà, ara sí, d'una manera completa, va desfer amb un gest expressiu la petita formació rerassagada i, sense dir res, reprengué tot sol el pas, camí de Prats de Molló.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

10 de febrer de 1939

La guerra en Cataluña ha terminado.

¡Viva España! - ¡Viva Franco! ¡Arriba España!


Avance del parte de operaciones correspondiente al día de hoy, 10 de febrero de 1039, III Año Triunfal.


Nuestras tropes continúan sin descanso la liberación de la pequeña parte de Cataluña, pròxima a la frontera francesa, que aún no ha sido rescatada por los soldados españoles. 

Durante la noche pasada fue ocupado Camprodón, de gran importancia militar; y en el día de hoy se ha llevado a cabo la ocupación de Planes y Planoles, y otros pueblos y posiciones próximos a Tosa.
También ha sido alcanzada la frontera en otro punto importante, con la ocupación de la ciutad de Puigcerdá.
El enorme desastre de las tropas rojas siguie acusándose en todas las carreteras y caminos, donde se encuentran abandonados grandes cantidades de armas, municiones, efectos y material de todas clases, imposibles de detallar por su número y diversidad.

Salamanca, 10 de febrero de 1939, III Año Triunfal

De orden de S.E., el general jefe de Estado Mayor, Francisco Martín Moreno.

AMPLIACIÓN DEL PARTE ANTICIPADO

Nuestras fuerzas han alcanzado victoriosamente en el día de hoy, todos los pasos de la frontera francesa, desde Puigcerdá hasta Portbou.
La guerra, en Cataluña, ha terminado.

Salamanca, 10 de febrero de 1939, III Año Triunfal.

De orden de S.E., el general jefe de Estado Mayor, Francisco Martín Moreno.


La concisión magnífica del comunicado oficial traslada a los españoles la noticia jubilosa que estaba en todos los anhelos y en todas las seguridades: la guerra en  Cataluña ha terminado. Tan sólo 49 días hace que otro parte del Cuartel general del Generalísimo anunciaba la novedad histórica y trascendente. Había comenzado la batalla catalana. Jamás ha registrado la historia militar del mundo una conjunción semejante de rapidez, de tecnicismo, de brillante concepción de un plan y de exacta interpretación de unas órdenes de maniobra y marcha.

El territorio catalán, que quizo convertirse en el baluarte de la negación de España y en la pétrea barrera que detuviera el ímpetu nacional, ha sido íntegramente rescatado. España vib ra, entera, compacta, de emocionado y patriótico júbilo. Se ha cerrado, en gloria, una de las mejores páginas de su guerra de liberación. Con ella se alcanzan ya las atalayas históricas que permiten ver, con precisión plena, los episodios finales, las acciones de feliz clausura. Del mismo modo, con igual esplendor de ejecución, con idéntica asistencia de fervor colectivo, en derredor todos de la figura genial del Caudillo, se completará el cicle abierto el 18 de julio para la ventura y la restitución de España.
En la alegría inefable de los españoles, en estas horas de intensa y total satisfacción nacional, LA VANGUARDIA ESPAÑOLA se incorpora, con sus mejores entusiasmos, al orgullo legítimo de España y renueva, con ardimiento y fe redoblada, su admiración y su devoción respetuosa para S.E. el Jefe del Estado, conductor de las ilusiones de su pueblo y creador certero de la aurora que ya alumbra gloriosamente los triunfos definitivos e imperecederos.  


Del diari La Vanguardia Española
que va sortir l'11 de febrer de 1939.