El llop i el ramat

La FIFA, que és qui atorga els mundials de futbol, ha posat la FIFA a dirimir si ho ha fet bé. Començant per aquí, tot fa baixada. La setmana passada, el comitè d'ètica de la FIFA –un oxímoron com una casa de pagès– va presentar l'informe que certifica que no s'han de reobrir els processos d'elecció de les seus dels mundials del 2018 i el 2022, que van recaure en Rússia i Qatar. L'informe l'havia encarregat fa dos anys el president de la FIFA, Joseph Blatter, a Michael J. Garcia, un fiscal federal nord-americà amb una llarga trajectòria en l'antiterrorisme i la lluita contra la criminalitat financera.

Dos anys després, la FIFA, concretament el seu comitè d'ètica i el president d'aquest (Hans-Joachim Eckert), ha fet públiques les conclusions de l'informe. De fet, el que difonen a través del lloc web de la FIFA és una nota de síntesi de les conclusions de l'informe, i la signa Eckert, i no Garcia. El llop que guarda les ovelles surt a explicar-se. I això té molta gràcia: tot i que l'elaborador de l'informe, el senyor Garcia, havia demanat que es fes públic íntegrament, només fan una nota. Per justificar aquesta “aparent falta de transparència”, Blatter havia argumentat que la publicació podria comprometre la confidencialitat dels testimonis. És la història del pretext de la pròpia seguretat per garantir l'opacitat de sempre. De fet, és la història que es repeteix per aquí i per allà, com un homenatge fastuós a la impunitat.

Algunes conclusions de l'informe difoses pel mandatari de la FIFA aconsegueixen ser d'allò més surrealistes. Sembla que es tracti més d'un informe polític que no pas d'un informe tècnic, que ja devia haver de ser això. La nota diu que hi ha “elements dubtosos”, però no “corrupció”; diu que hi ha hagut “certes indicacions de potencial conducta problemàtica d'individus específics a la llum de les regles ètiques de la FIFA”, però que aquestes no van comprometre l'elecció: si hi va haver alguna cosa, va ser peccata minuta. I es queden tan tranquils. En fi, uns equilibris eufemístics que serveixen per arribar a dues conclusions palmàries: no s'ha de reobrir el procés de tria del mundial del 2018 i el 20122 i “clarament” Blatter no va violar cap norma ètica. Copieu-me aquestes conclusions cent vegades, deu afegir la nota de la FIFA. El millor arriba tres hores més tard, quan Garcia denuncia una presentació “errònia i incompleta” del seu informe per part de la FIFA i que recorrerà a la comissió d'apel·lació de l'organisme del joc d'ous.

Resum: que un informe que havia de servir per netejar la imatge de la FIFA posa en evidència, una vegada més, la foscor que forma part de les entranyes del màxim organisme del futbol. El llop i el ramat, marrans o xaiets, tant és, pasturen ara una mica revoltats, en un camp de patates sense llum. Fa temps que ha saltat l'automàtic i no sembla que ningú vulgui posar-hi remei.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 17 de novembre del 2014)

* Il·lustració d'Angela Wesselman)

Honors al petrodòlar

Jaber Saeed Salem és l'aixecador de pesos més llorejat de Qatar. Acumula una medalla d'or i dues de bronze en campionats mundials d'halterofília. En els Jocs Olímpics no ha acabat de tenir sort, a causa de diverses contingències. Salem va néixer sent Iani Martxokov. I búlgar. Així va ser fins al 1999, quan va ser un dels vuit aixecadors de pesos que el Comitè Olímpic de Qatar va comprar per un milió de dòlars. Els van comprar per aconseguir alguna medalla en els Jocs de Sidney, però només un d'ells se'n va sortir. Salem va quedar 14è i els altres van quedar fora de joc: havien donat positiu per un diürètic prohibit pel COI. Segons un periodista peruà, César Torres, havien sucumbit a la potència dels condiments de la cuina àrab. Les últimes notícies esportives de Salem són del 2008, quan ja tenia 33 anys. El Washington Post deia que Salem no semblava que se sentís gaire arrelat a Qatar: declarava que la caça era el seu principalhobby, i en els papers de la federació internacional figurava com el seu lloc de residència Asenovgrad, que, ara per ara, segueix sent una ciutat de Bulgària.

Tot això és una fantàstica història de la gran comèdia que és l'esperit olímpic i, en general, l'esport d'avui. I ve a tomb ara que, a finals d'aquest mes, farà un any que la revista France Football va revelar el Qatargate amb un extens reportatge en què destapava totes les foscors sobre la tria de Qatar com a seu del mundial del 2022. Tan fosc com que Qatar, o el que és el mateix, la família Al Thani, que mana, compra o patrocina mig món, de can Barça i més enllà, “hauria” comprat vots i favors per obtenir el mundial del 2022. De fet, sembla que hi ha prou evidències per canviar el verb condicional. Segons la revista francesa, Qatar va comprar els vots dels delegats del Camerun, la Costa d'Ivori i Espanya, va oferir diners al de l'Argentina i va tancar un fabulós pacte amb França, untat de molts diners: vot a favor del president de la UEFA (Platini), compra del club favorit de Sarkozy (París Saint-Germain) i creació d'una plataforma televisiva que fes nosa al canal crític amb Sarkozy. Ho troben exagerat? Tot això ha acabat passant, com explica Mon Sanromà al seu llibre Qatar. El país més ric del món, que torno a recomanar. Hi diu una frase antològica que resumeix aquest absurd: “Qatar no té cap tipus de tradició esportiva més enllà de les curses de camells.”

Aquests dies els grans clubs de futbol del món van a Qatar a retre honors al petrodòlar i, sense cap vergonya, eixamplen aquesta gran comèdia llastimosa. Tot això sense poder parlar de l'esclavatge laboral i el paupèrrim estat dels drets humans a Qatar, perquè ens ocuparia deu articles més i encara faríem curt. Amb una mica de sort, i gràcies als 50 graus de temperatura que fa a l'estiu a Qatar, tot aquest embalum els esclatarà als morros. Platini ja ha començat a dir que el mundial es podria fer a l'hivern.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 6 de gener del 2014)

Més que un club i Qatarunya

El partit contra el Granada al Camp Nou va ser el primer en què els socis matiners van veure la inscripció “Qatar Airways” al gol nord. El nom del flamant patrocinador blaugrana al costat del “Més que un club”, que segueix allà. El patrocini de Qatar Airways, continuació natural del de Qatar Foundation, ha portat molta cua. Les crítiques esgrimien que Qatar era una dictadura que discriminava, entre d'altres, dones i homosexuals. Vaja, el que se sap a primer cop d'ull. Els favorables a l'acord la presentaven com una fundació educativa i quasi humanitària. De l'acord de patrocini se n'han sabut després més coses, com si la poca transparència del patrocinador s'encomanés. “A Qatar tot està relacionat, sigui l'Estat o la Qatar Foundation, els Al Thani –la família de l'emir que governa– són darrere tot.” Ho diu el periodista Món Sanromà en el llibre Qatar. El país més ric del món (Edicions de 1984). Si és el més ric vol dir que pot comprar-ho tot. Sanromà va treballar tres anys en una línia aèria a Qatar, s'ha documentat i sap de què parla.

La Qatar Foundation “per l'educació, la ciència i el desenvolupament comunitari” capitaneja tota cosa important que passi al país, com ara l'organització del mundial de futbol del 2022. Guardiola va ser ambaixador de la candidatura de Qatar i va cobrar una xifra astronòmica, segons France Football. Però no es pensin que sóc antiguardiolista. Explica el llibre que Rosell va tenir una empresa de màrqueting que, abans de ser president, va estar al darrere de molts esdeveniments esportius de Qatar i d'una acadèmia esportiva, cercapromeses de tot l'Àfrica. Ara creuen que sóc anti-Barça? Cap problema, Qatar és també propietari del port esportiu Marina Port Tarraco i va estar a punt de comprar Spanair. Ah, que vaig contra Catalunya? No es pensin, l'emir de Qatar té excel·lents relacions amb el rei Joan Carles, i la candidatura qatariana al mundial, acusada de compra de vots, va rebre el suport espanyol. Hi ha molts estadis per construir a Qatar... Ben mirat, una casa d'apostes sembla un negoci més clar.

El llibre de Sanromà permet entendre, també, les intricades relacions del Barça i Catalunya amb un món global on tot es confon, la dictadura econòmica, la política... Qatar ha creat la influent televisió del món àrab Al Jazeera, Qatar té una de les primeres companyies aèries mundials, Qatar ha mogut fils en el paper dels Germans Musulmans a les primaveres àrabs, Qatar apuja el sou dels funcionaris i militars (un 60% i un 120%, respectivament) per evitar cap revolta interna i l'endemà convoca pseudoeleccions... Qatar ho compra tot, ho paga tot. Qatar inverteix els seus multimilionaris ingressos del petroli i el gas en “empreses estrangeres que li puguin assegurar beneficis a llarg termini”, com ara Barclays, Iberdrola, Porsche, Harrods, Valentino i el París Saint-Germain. I el Barça.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 25 de novembre del 2013)