Sort que no és matemàtic

És una afirmació repetida dir que el futbol, com molts altres esports, no és matemàtic. Per si ens n'havíem descuidat, el partit entre el Barça i el Còrdova ho va voler recordar. Sobretot per passar-ho pels morros a tots aquells que ja veien Pedro jubilat, Piqué perdut i Montoya inservible. Les matemàtiques s'expressen en uns termes absoluts que tot sovint s'apliquen en les lectures del futbol. Així, a còpia de fílies i fòbies, accentuades quan un equip té dubtes i marejos, com és el cas, es va veient i explicant el futbol.

Després del partit de copa del Rei contra l'Osca –sí, un 2a B, però els vuits gols s'han de marcar– em va cridar l'atenció que no s'obrís cap debat sobre la titularitat de Montoya. Bé, dir-ne debat és una caricaturització de la paraula mateixa. No obstant això, era com si es donés per fet que Montoya marxa i mira, va jugar perquè algú ho havia de fer. El fet era destacable, perquè la titularitat no va ser per a Douglas, com sí que havia ocorregut en el partit d'anada. Quan vaig veure que Luis Enrique convocava Montoya per dissabte vaig pensar: serà titular. I allà el tens, jugant els noranta minuts i, diuen els entesos, correctament. Ara no sé si s'obrirà cap debat. Sabem, però, que el Barça no ho tindrà gens fàcil per guanyar un títol aquesta temporada. Aquest equip té molts paral·lelismes amb el Barça post-dream team –quan ja tornava a estar arregladet, amb Robson o Van Gaal, i amb Luis Enrique de jugador, curiosament. Coneixem la maregassa que corre en l'entorn blaugrana, sabem que el moment actual fa ferum d'època voluble i gestió fràgil, i que l'entrenador tant pot ser el salvador com la víctima propiciatòria. Ho sabem perquè hem apreciat moltes vegades aquesta finíssima i crua ratlla al Camp Nou.

Tanmateix, bo i sabut tot això, em diverteix una cosa de no dir la capacitat de sorpresa de Luis Enrique a la banqueta i fins a quin punt descol·loca i desmunta alguns analistes pontificadors. El mateix coratge que gasta per asseure tres mesos Montoya, l'aplica per posar-lo de titular en la lliga quan ningú hi pensava. Quina mania d'aplicar estructures pètries, inamovibles a les coses, per explicar la realitat. I també el futbol. Etiquetem un futbolista –Montoya, inservible; Piqué, perdut; Pedro, jubilat– i ja no cal pensar-hi més. Per sort, la realitat, caparruda i mesella, troba esquerdes per on escolar-se.

La falta d'imaginació tant condueix a la inacció com a no esperar res de la realitat. Només porta a veure una foto finish idèntica i eterna. Hi ha tàctica, combinacions, dibuixos, quadres de rendiment... Però, per sort, el futbol no són matemàtiques. Potser perquè qui hi juga no és encara un robot. I gràcies a això, tampoc en el futbol existeix el sostre, perquè poden aparèixer, molt de tant en tant, portents creatius com Messi. L'últim gol del partit és una delícia i n'és l'enèsima demostració.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 22 de desembre del 2014)

Despietat país de les meravelles

Hi ha un llibre d'Haruki Murakami que es diu Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, publicat per Empúries fa tres anys. El títol m'ha semblat un excel·lent encapçalament pel que m'agradaria explicar. Els mastegots a Luis Enrique després del partit contra el PSG em van semblar desmesurats i incomprensibles. Ara, després que l'equip quedés sec al camp del Getafe, ningú critica els invents sinó, una altra vegada, el mal resultat. Però al capdavall, tant el partit de dimecres com el d'abans-d'ahir demostren que l'equip està en construcció. I a partir d'aquí, l'actitud davant els intents de construcció és reveladora. Del partit contra els parisencs-qatarians, a més del resultat i de l'efectivitat del trident ofensiu –malgrat el fiasco de dissabte, quina joia, Luis Suárez!– em va agradar molt el canvi tàctic de Luis Enrique. Aquest equip, a la recerca desesperada de noves fórmules, necessita innovació, risc, una sacsejada, en definitiva. L'immobilisme no porta enlloc, arrapar-se a la fórmula antiga de l'equip estratosfèric de Guardiola no té, avui, cap sentit. Allò va ser meravellós, un dels millors equips de la història, però el seu cicle es va acabar. Entre altres coses, perquè els altres també juguen, perquè els futbolistes es fan grans, canvien, evolucionen, perquè el futbol i els equips li prenen la mida.

A veure si ho entenem, despietat país, club i entorn de les meravelles: si es pogués teletransportar l'equip que va guanyar la primera o segona Champions de Guardiola i fer-lo jugar de nou contra l'equip més fort d'avui, segurament sortiria derrotat. Per què? Perquè el futbol ha canviat i calen noves adaptacions d'una mateixa fórmula: no és en va que els dos equips que més possessió tenen en la Champions siguin el Bayern de Guardiola i el Barça de Luis Enrique. Johan Cruyff, amb sortides d'il·luminat incloses, va implantar un model. Van Gaal i Rijkaard el van fer evolucionar i Guardiola li va fer fer un salt extraordinari. Ara tot això estava estancat. Hi ha nous problemes, calen noves eines. Vull dir amb tot això que cal rebre cofois qualsevol invent de Luis Enrique? No, és clar. Vull dir potser que aquest equip acabarà arrasant? Tampoc. Ni abans ni després del Getafe era gaire optimista en aquest sentit, però avui no parlo específicament de resultats.

Els dubtes són evidents i la mala gestió de fitxatges evidencia les peces que falten. Però em fa l'efecte que alguns confonen les maneres abruptes de Luis Enrique en les rodes de premsa amb estar a mata-degolla amb cada decisió que pren. Alguns confonen el clima preelectoral amb el cremem-ho tot. La sacsejada i el coratge contra el PSG feia trempar. Bo i amb errors, només l'assumpció de noves idees, d'un intent creatiu, permet fer un salt. Només et pots equivocar si t'arrisques, i aquest país sembla que de vegades vulgui viure a la vitrina d'una nostàlgia momificada.

(Article publicat al diari L'Esportiu el dilluns 15 de desembre del 2014)