dimarts, 14 de juny de 2016

L'estètica de la precarietat


Que tornen els tics dels 70 ens n'adonem fins i tot els que hem nascut després dels 70. Els tics tenen molt d'estètica, de cara a la galeria; i molt poc de contingut profund. Ara ha tornat a passar amb l'espiral generada pel desallotjament i aldarulls del Banc Expropiat de Gràcia. Un parell d'anys després del desallotjament de Can Vies, a Sants, s'han reproduït –o vomitat– etiquetes distintives de les opinions alineades, que tenen poc a veure amb el pensament propi.

Enmig del batibull de la polèmica cíclica, s'han tret a assolellar les contradiccions habituals (o tan habituals com ho eren als anys 70). Les contradiccions han aparegut en el govern d'Ada Colau però també en l'oposició que abans governava. Aquests maremàgnums solen fer surar falsos debats al voltant, per exemple, de la propietat. I aquí ja hi som pel tros. Alguns dogmes i alliçonaments queden entortolligats en la pròpia contradicció. Però com que un dels tics més forts de sempre és el de l'estètica, i als 70 i ara tira fort l'estètica de la precarietat, sembla que en aquest país ningú sigui propietari de res. Per no ser propietari, n'hi ha que semblen no voler ser propietaris ni del seu pensament i prefereixen adoptar la cuirassa tan en voga d'allò col·lectiu. N'hi ha que renuncien a tota propietat privada menys la seva. O són solidaris fins que els toquen la butxaca. I no cal anar a buscar polítics per trobar botons de mostra. A l'estètica de la precarietat imperant –no confondre amb la precarietat en si mateixa– li interessa que sistemàticament es demonitzi la propietat i que, per contra, s'erri el tret quan es parla de la qüestió de l'habitatge: el problema és ocupar segones residències? El desallotjament del Banc Expropiat? O els desnonaments a gent sense recursos ni xarxes d'ajut que tornen gràcies a la voladura de la llei d'emergència social? El problema són els 900 euros d'hipoteca –ep, però 900 euros de lloguer– o el decalatge entre el que costa un pis i els sous en aquest país. El pitjor no és que tornin els 70 sinó els tics totalitaris i totalitzadors d'una altra època. Segurament en realitat mai han marxat.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 3 de juny del 2016)

diumenge, 5 de juny de 2016

Tarannàs i tarambanes


Hi ha un tarannà, una manera de fer, que és molt difícil que canviï. Traspassa distàncies ideològiques, projectes polítics i nous objectius siderals, és una manera de manar, de dirigir, d'influir, de tenir poder. Una mica la de sempre. Traspassa generacions. És autonomisme, pujolisme, socialisme a Barcelona, l'ordre establert de tu a la Generalitat i jo a l'Ajuntament... Una particular endreça del món: que tothom girés sobre la sínia triada i au. Potser encara no som conscients de com n'és, d'arrelat, aquest model i de totes les seves reminiscències. Des de la dècada dels 80 –i d'abans– n'hi ha exemples oficials i documentats, que s'ajunten amb molts altres, d'oficiosos i vigents. Els tentacles d'unes formes que durant anys van ser no només acceptades sinó venerades encara belluguen la cua i el cap. I no cal anar gaire lluny ni buscar rivals polítics. Segurament això no s'acaba en quatre dies. Segurament depèn, més del que pensem, de la posició de cadascú.
També passa que, des de fora, d'oïdes tot és o molt maco o molt terrible. Aquests dies hi ha maneres de fer de tota la vida que s'han guanyat uns quants titulars. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha pactat amb el PSC, de qui fins com a mínim abans d'arribar al govern deia pestes. És que potser un govern amb una minoria asfixiant, el dia a dia d'un transatlàntic com Barcelona, és més complex que les proclames electorals? És possible. Capítol a part és la gestió socialista dels resultats paupèrrims (comparant-ho amb el que havien estat) a les municipals: és al govern de les quatre capitals de província del país, amb quasi totes les parelles de ball possibles. I un altre exemple “de tota la vida”, ara que tornem a època electoral (si és que l'hem deixat mai): la picabaralla de l'IRPF i els globus sonda convergents, amb un ull a la presumible patacada del 26-J, criticant ERC i les revisions d'impostos (mode “ep, que vindrà el papus”). El que no ha canviat gaire són les batalles per manar i els neguits per si es deixa de fer-ho.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 20 de maig del 2016)

dijous, 2 de juny de 2016

Els “aixeca't i vés-hi”


Un amic meu gasta un concepte fantàstic aplicat a una mena de persones i fenòmens: els “aixeca't i vés-hi”. Són els que arreglen el món amb filípiques alliçonadores i crítiques ferotges, que s'ho miren tot des del sofà, ben repapats, ben lluny de tot: com menys els esquitxa una cosa, més clara la veuen, més contundent i unívoca és la solució que hi posen. És allò que s'anomena l'activisme –o el criticisme– de sofà. Al Twitter és a l'ordre del dia. El problema no són les xarxes socials en si, desproveïdes de cap condició més que ser el mitjà, encara que sovint es confon contingut amb continent.
Els “aixeca't i vés-hi” han trobat al Twitter una eina per desplegar, com un paó estarrufat, el seu cinisme. Polèmiques i personatges públics són, per sistema (amb raó o sense), objecte d'acarnissament. Com que els “aixeca't i vés-hi” són impol·luts, perquè des de l'immobilisme, la passivitat, la llunyania i la seguretat de les amplíssimes coordenades del sofà tot es veu més clar, solen degotejar doble moral. L'esport de rastrejar per on trontolla qualsevol personatge públic –un tuit que s'ensumi contradictori, ni que sigui fora de context, una arruga, una imperfecció...– sembla activar un exèrcit de censors, moralitzadors i dictadors de menjador que no en deixen passar ni una. I això sí, sempre a punt per riure de l'ensopegada de l'altre. Una cosa és la crítica, assenyalar l'engany, la mentida o la injustícia; l'altra, l'escarni, el judici sumaríssim. Segurament no deu ser casualitat que a l'era dels “aixeca't i vés-hi” més flagrants, es produeixi una evident onada d'intolerància i xenofòbia. Davant d'això, s'engeguen els vídeos virals. Ahir mateix en vaig veure un del canal TyC Sports, un anunci que confrontava divertidament el missatge de Donald Trump d'aixecar murs a les fronteres amb el futbol de la selecció argentina. O aquesta setmana ha corregut com la pólvora la foto d'una dona negra alçant el puny davant una manifestació feixista a Suècia. I potser, d'altra banda, la cadena viral fa d'efectiu neteja-consciències i no sortim d'allà mateix. 

Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de maig del 2016)

diumenge, 22 de maig de 2016

Mare de Déu de l'Empenta


Hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció després de l'eliminació del Barça a la Champions i la derrota a la lliga que tornava a ajustar el campionat. Van tornar a activar-se els mantres d'algú d'una certa edat per treure ferro a aquestes derrotes. El problema no era treure-hi ferro sinó la via triada per fer-ho. Tornar a recordar que el Barça “abans” sempre perdia i que ara estem massa ben acostumats. Aquest argument s'ha fet servir després del Dream Team de Cruyff, després del Barça excels de Guardiola i després del triplet de Luis Enrique. Aleshores, em pregunto: fins quan l'argument servirà? Fins quan, davant de cada derrota, caurà l'actitud infantil de recordar que “abans” el Barça sempre perdia? Com si l'estat natural fos el de fer el ploricó, el de “qui-dia-passa-any-empeny”. Amb això, és clar, no vull dir, perquè no ho sé, que el Barça hagi de guanyar la lliga i la copa del rei. Només que el substrat d'aquesta actitud és, paradoxalment, de no voler tenir perspectiva històrica, de voler viure agafat a les faldilles d'un passat fatalista. També sabem que arrepapats en un fatalisme dramàtic es viu millor que imaginant, llegint, escrivint alguna possibilitat de canvi, una via diferent, fins i tot un petit somni. A casa meva, d'aquesta actitud de fer el ploricó sempre se n'ha dit ser “Mare de Déu de l'Empenta” (aplicable, no caldria dir-ho, a tots els gèneres).

Després del 0 a 8 del Barça al Dépor (visca l'uruguaisho!), ara els brams de “Mare de Déu de l'Empenta” deuen haver-se calmat. Però sempre estan a punt per tornar-se a despertar. Hi ha, aquí sí que es pot fer la translació, una ciclotímia molt del país que, en lloc de somiar, ja pensa en la patacada que es donarà si fa el següent pas, si tria un camí dels molts possibles, si “decideix ser feliç” (parafrasejant la Troba Kung-Fú). Perquè en la crítica buida i la mirada de biaix cap al del costat, en preferir que l'altre s'entrebanqui com a succedani a la teva pròpia incapacitat hi ha tot un esport desenvolupat. Quan és cap amunt que cal mirar.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 22 d'abril del 2016)

dijous, 19 de maig de 2016

Els que hi creuen


La mort de Johan Cruyff i l'allau de reconeixements posteriors absolutament merescuts ha posat en evidència alguns grinyols socials. Més enllà dels dropos que no van respectar el minut de silenci al Camp Nou, les dificultats de guardar una mínima cortesia es perceben a tot arreu (tren, converses, dinars, conferències, reunions...). Al costat de tot això queda el costum de multiplicar hiperbòlicament les lloances un cop algú s'ha mort. Només quan s'ha mort. La figura iconoclasta i contestatària que va ser Cruyff portava de bracet un dir el que li passava pel barret. Agradés o no. I això, que en certa manera és un no seguir el ramat, sovint incomoda.

A banda del petit detall que el vídeo del Camp Nou podria haver repassat el seu pas com a jugador –i haver-se agermanat amb l'Ajax–, els homenatges, bo i sent merescuts, sembla que han de ser a partir de mort. Quina gràcia té? De manera molt diferent, diria que una mena d'esperit d'això –i també de doble moral– es va repetir amb la mort de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals.
Fa l'efecte que en aquest mecanisme postmortem hi actua, també, alguna cosa que es dóna en una altra circumstància: la necessitat d'un títol, d'una etiqueta, d'una targeta de presentació com més pública i notòria millor perquè s'estengui el reconeixement com una taca d'oli. Un efecte de mimetisme. Fins que no esdevé el màxim dirigent del partit o del govern, el polític local o comarcal no rep les abraçades i l'interès d'aquells que sempre l'havien conegut. Aquesta societat parla molt del talent, però en massa ocasions en parla només per aplaudir-lo quan ja ha fet el cim. I no per donar-li la mà i fer-lo créixer. Les oportunitats no es pot dir que es regalin a cada cantonada i, en canvi, quan el cel ja és net i clar, el copet a l'esquena és gratis. El mèrit és d'aquells que, molt abans dels fastos, animen, ajuden i agombolen una aptitud, una disposició, una possibilitat, portats per la pròpia percepció de les coses. La diferència entre els que hi creuen i els que no.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 8 d'abril del 2016)

dimecres, 18 de maig de 2016

Les hores d'oci

Aficionats del PSV Eindhoven van humiliar l'altre dia unes captaires, a Madrid, llançant-los monedes i fent-les córrer per ajupir-se a recollir les engrunes. Uns hooligans de l'Arsenal van fer una cosa semblant a un pidolaire a la plaça Reial de Barcelona. Uns i altres van repetir aquest gest, com un luxe capriciós que es permet el ric per omplir les hores d'oci. Aficionats que agafen un avió per anar a veure un dels grans espectacles de masses d'aquesta Europa, el futbol de Champions, necessiten farcir d'escarni i menysteniment la seva experiència. Com si no en tinguessin prou. Potser el fet que siguin aficionats estrangers dins d'aquesta Europa que trenca xarxes i suports fa que, des d'aquí, els puguem assenyalar amb més fruïció. Però les dues escenes me n'han recordat una altra: una vegada, al tren, un home cadavèric intentava vendre els seus mocadors de paper. Uns xavals n'hi van agafar un i li van engegar, com qui ha obtingut un trofeu de caça: “Ha guanyat vuitanta cèntims!” Quan el motiu de la indignació queda lluny la consciència s'espolsa amb més alegria les contradiccions, les mateixes que avui travessen Europa de punta a punta, fins a dibuixar una geografia de la infàmia: Lesbos, Lampedusa, Ceuta, Calais, Idomeni...
No fa gaire el diari Libération va dedicar un especial duríssim sobre els camps de refugiats de Calais i la mirada a un costat que estava tenint França. I aquí, com que Calais queda prou lluny, com tants d'altres llocs, es repeteix la mirada a una altra banda. La reacció a aquesta crisi humanitària és, pel que fa a les maneres, cosina germana de la reacció al daltabaix econòmic de la Unió Europea els anys precedents: pegats i fugides endavant. Per això, malgrat totes les contradiccions i les dificultats de les solucions, cal alçar la veu, cal seguir buscant possibilitats d'esperança. N'hi ha d'haver: més que res per no acabar impertèrrit davant el drama i un dia, trobar-te matant el temps llançant molles de pa a aquells que no tenen res, com si fossin coloms.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 18 de març del 2016)

dimarts, 17 de maig de 2016

Xarop de bastó

El ple d'investidura al Congrés viurà avui un segon episodi que servirà –si no hi ha una sorpresa majúscula– per sortir sense president del govern espanyol. El dubte és si els partits es repartiran el xarop de bastó del qual van fer gala dimecres. Del xarop de bastó també se'n pot dir de gaiato o de reblanir –apunt per a senyories amants dels diccionaris. El ple de dimecres va ser una enorme escenificació amb vista a dos possibles quadres que ara semblen plausibles: o una fórmula encara deforme, amb flaire de títol de pel·lícula ostentós, tipus La gran coalición; o bé anar de dret a una noves eleccions, amb l'eco dels petards i les fogueres de Sant Joan, purificadores o no.

Parlant de xarops, és com si el Congrés aquesta setmana hagués tastat el xarop de la pluralitat i l'olla de grills, dels quals els partits d'àmbit estatal tant havien fet befa quan eren els partits parlamentaris catalans els que donaven voltes sobre si mateixos, com un gos que es mossega la cua. El to, el color, la representació i el vodevil al Congrés van tenir una sulfuració i una efervescència molt diferents dels del Parlament. Té gràcia. Tres partits que, a priori, no semblarien tan lluny en l'eix ideològic, que són molt propers en l'eix nacional (PP, PSOE i C's) tenen dificultats glorioses per posar-se d'acord. Segurament això posa en relleu fins a quin punt el bipartidisme no marxa ni amb sabó i que, per a la seva supervivència, està disposat a utilitzar totes les pegues possibles. I tant és si aquesta pega es diu C's i es disfressa de partit d'Estat –citar cada dos per tres Adolfo Suárez és el cànon. Si La gran coalición avança, apartant els que ells en diuen “radicals”, caldrà veure quins caps s'emporta per davant. Potser és una ironia que la pluralitat del país que tant els costa de reconèixer en els discursos i les polítiques oficials sigui, precisament, la realitat que emergeix i la que impossibilita un pacte fàcil i a raig, com els que s'havien fet tota la vida, en la vida constitucional.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 4 de març del 2016)

dilluns, 16 de maig de 2016

El zel de la mare nostra


Trobo que és una llàstima que el regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, es perdés la representació de la Missa pagesa que es va fer el 2012 al Barcelona Poesia, el festival que organitza l'Ajuntament de la ciutat. El 2012 els barcelonins que s'hi van acostar van poder escoltar els versos estripats, incisius i de santa hòstia de Dolors Miquel. El 2006 va sortir aquest llibre on hi ha el poema que va ofendre el regidor que era convidat a l'acte institucional dels premis Ciutat de Barcelona. El volum va ser guardonat amb el premi Gabriel Ferrater de poesia, un dels més destacats en llengua catalana.

Miquel és una de les grans recitadores del país, de les més contundents i sorprenents, que ha portat els seus poemes arreu. Per tot plegat, l'esceneta de fer-se l'ofès i marxar dels premis Ciutat de Barcelona, quan la va sentir recitar Mare nostra, un cant a la dona i la maternitat (“mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony...”), va resultar extravagant, increïble i extemporani. Però què pensa, que tot ha d'anar pel carril únic –el seu– com si encara visquéssim a l'època del rei Pepet? El seu germà, el ministre de l'Interior, membre de l'Opus Dei, que en una entrevista va declarar que tenia un àngel de la guarda, en Marcelo, que l'ajudava a aparcar, hi va posar el colofó. Per si a algú li va quedar recança, va afegir que aquests versos podien estar punits pel Codi Penal. Ser devot de santa Teresa de Jesús no hauria de voler dir creure que no hem deixat enrere l'època a la qual va pertànyer.
Hi ha una gran onada d'allò políticament correcte que, de forma paradoxal, agermana l'extrema dreta amb una determinada esquerra refistolada i d'aparador buit. L'onada sectària i reaccionària, disfressada com vulguin, comença a no tenir fronteres i a voler-les posar a qualsevol indici de pensament propi i no gregari. Davant de tots els possibles ofesos del món, sembla que calgui demanar permís fins i tot abans de començar, per si de cas.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 19 de febrer del 2016)

divendres, 26 de febrer de 2016

Calais


L'artista de carrer que amaga la seva identitat i que té de fa anys un impacte mundial, Bansky, ha tornat a ser notícia pel mural que va fer davant de l'ambaixada francesa a Londres. S'hi veia la nena d'Els Miserables, tota una icona francesa, plorant. Al costat, un codi QR permetia descarregar les imatges d'un atac amb gasos lacrimògens al camp de refugiats de Calais. Abans, ja havia fet una acció amb diverses pintades al mateix camp, on s'amunteguen ciutadans que fugen dels conflictes de Síria, l'Afganistan, l'Iraq, Darfur (una regió del Sudan) i Eritrea, entre d'altres. A més, a Calais l'artista de Bristol va portar-hi les fustes desmantellades de la macroexposició que va fer a l'estiu, Dismaland, el Parc del Desconcert. La mostra mastodòntica va voler aixecar un antiparc temàtic temporal, que es reia de la imatgeria de Disneyland. “Benvinguts a Dismaland. La vida mai és un conte de fades”, feia el lema d'entrada. Banksy tornava a donar un cop amb la seva barreja d'irreverència, originalitat, joc i esmolet social.

L'esdeveniment banksià va acumular expectació, però també un gavell de crítiques sagnants. El Business Insider va qualificar l'exposició de “dolenta i avorrida”. “Que terrible veure la societat com abraça un art que no et fa sentir res; un art que et fa pensar només en el vast abisme entre tu i tota la resta”, deia el New York Times. Li censuraven el desplegament d'un sarcasme buit de contingut, el gust pel menyspreu i la mala educació, el seu caràcter massiu... Ja el tractaven d'“artista de carrer milionari”. Amb tot, sobrevenia l'interrogant: el fenomen Banksy podia tenir data de caducitat? Però si alguna cosa el caracteritza és la capacitat d'esmunyir-se de l'etiqueta i del cànon. Amb precisió quirúrgica, arriba a connectar amb una realitat crua que necessita qui la denunciï i etziba un ganxo sorprenent. Salvat el perill deDismaland, Banksy és, també, un geni a mantenir el difícil equilibri de l'autenticitat i no caure, per ara, en les urpes de la pròpia caricatura.

(Article publicat el 5 de febrer del 2016 al diari El Punt Avui)

dissabte, 16 de gener de 2016

Facin joc

És possible que des del 9-N el procés independentista hagi anat fent tentines i batzegades. Ara no ens en recordem, però fa just un any CiU –aleshores encara CiU– i ERC protagonitzaven un foc encreuat d'empipades, filtracions i malfiances per fixar les eleccions plebiscitàries. Setmanes abans, responent a la conferència del president Mas, tots els partits catalans s'havien abonat al concurs de les conferències, que van servir de ben poca cosa. Si fa no fa com el 27-S. Tres mesos d'especulació i espectacle per no arribar enlloc i qui sap si recular una casella. Hi ha hagut una repartida immaduresa política, una incapacitat d'ampliar el focus i un deixar-se portar per debats menuts, rivalitats de partit de regional. Així, dit a l'engròs. Tampoc ens en recordem, però al juliol, quan l'independentisme va pactar in extremis una llista conjunta, se'n van bandejar suaument els interrogants: el principal, s'ha vist, eren les condicions de relació amb la CUP. Junts pel Sí va ser un intent a mitges, pel resultat i la gestió posterior, però se n'ha de valorar l'esperit: només amb voluntat de suma l'independentisme arribarà a algun lloc. Les divisions de la CUP i la seva decisió final fan emergir un escull endèmic en la història del país: l'entestament a voler contraposar el camí nacional amb el social, com si un hagués d'impossibilitar, per força, l'altre.

Ara toca obrir la baralla i repartir joc. En poden sortir centrifugats líders i partits, també els nivells de participació política que s'havien assolit. Potser s'ha de cremar una etapa més per sargir forats. Qui sap si això passi perquè el catalanisme tasti un lideratge diferent per agafar distància amb el pujolisme i certes rèmores; perquè l'esquerra anticapitalista gosi sortir de la puresa d'arcàngel; perquè s'enretiri el partidisme calculat... Es dóna la ironia que unes eleccions catalanes al març poden ser les més espanyoles de la història. El perill és trobar sempre excuses; l'esperança, que la centrifugada apagui fogaines de sectarisme.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 8 de gener del 2016)

dimecres, 23 de desembre de 2015

Avorriment


Podia haver estat la campanya de la nova política, d'unes noves formes, de desplegar una veritable il·lusió cap a un projecte de futur o la construcció d'alguna cosa similar a una creïble segona transició espanyola. Això, si ho mirem en clau estrictament estatal. Des de la perspectiva nacional catalana, podia haver estat la campanya per reforçar la fortalesa de l'independentisme, el seu múscul públic, la solidesa de les raons. Ara ja sabem que cap d'aquestes coses haurà estat, a falta d'alguna sorpresa inesperada d'avui. Ara mateix no se m'acut, per bé que hi ha hagut intents de personatges no convidats a la festa per fer-s'hi un forat. L'agressió que va patir el candidat del PP, Mariano Rajoy, abans-d'ahir, va afegir sordidesa a una campanya insulsa, simple, de perfil baix i de cops baixos, portada al fangar. Ni les candidatures de suposada nova política han estat capaces d'arriscar gaire (traient el referèndum que Podem ha afegit a darrera hora com un as estratègic). Tothom quiet, esperant la fallada de l'altre. Sembla que guanyarà les eleccions aquell partit que hagi matat d'avorriment el rival: s'és vist que la competència és aferrissada.

El fangar és també el terreny que han trepitjat els partits independentistes catalans, que arriben al 20-D més fragmentats que mai. El no-acord entre Junts pel Sí i la CUP, la tradicional falta de sentit pràctic de l'articulació política d'un projecte de país ambiciós han fet escampar el desànim. I el perill d'una abstenció que sonarà absurda i inexplicable. Això sí, n'hi ha que el concurs dels més purs i puritans el guanyaran segur. Justament aquesta setmana el Gremi d'Editors donava, entremig del seu balanç, una xifra espaordidora: a tot l'Estat hi ha set milions d'analfabets funcionals, que vol dir que no entenen allò que llegeixen. Set milions de persones perfectament manipulables o alienes al debat polític. Ja podem anar fent crides a no votar per poder estar més segurs que tot segueixi igual. Enmig del tedi, el més graciós pot ser que el divertiment vingui després, amb uns resultats trencaclosques que necessitin, per fi, l'acció política.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 18 de desembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

diumenge, 6 de desembre de 2015

La Catalunya Pous i Pagès


L'altre dia, quan l'exdiputat de la CUP David Fernàndez encara no havia fet públic l'article en què apostava per investir Mas, vaig assistir, d'imprevist, a una interessantíssima conversa de tren. Una conversa que em va semblar un bon resum de la Catalunya Pous i Pagès, que en les últimes setmanes ha tornat a ensenyar les orelles, ufanosa, davant l'empantanegament del procés sobiranista (ara queda per esbrinar el temps que durarà el fangueig i l'abast de les conseqüències). La Catalunya Pous i Pagès ja s'havia posat de manifest després del procés participatiu del 9-N, després de l'anunci de l'acord per convocar eleccions per al 27-S, durant les discussions sobre la “llista única”...
–En David Fernàndez, que era un home tan educat al Parlament, l'altre dia feia uns crits amb uns ulls esverats... –una senyora osonenca amb posat apocat, d'“hem vingut a aquest món a patir”, es referia a la seva intervenció en l'assemblea de diumenge passat a Manresa–. Tu els tens molta devoció, però Déu nos guard que ens governessin. No sé com hi ha caigut, en Mas, amb aquesta gent...
L'altra senyora, sense perdre el somriure, no és que sembli de la CUP, però sí una independentista que entén que l'espectre és ampli i que cal ser flexible:
–Però els necessitem –assenyala, buscant l'avinença.
La primera contraataca:
–Tu els deus necessitar. Jo no els necessito. S'ha de dir la veritat. Són una colla de destralers. Ho volen desmuntar tot. Són els que es van ficar amb el seminari...
Hi ha estones de silenci, fins que la senyora apocada hi torna:
–Deus pensar que sóc una carca, oi?
La riallera vol afavorir la concòrdia: “Jo penso que volen una societat millor, però és molt lògic que tinguem punts de vista diferents; ara, per això, no pateixis pas per mi.” A la conversa, hi faltaria una tercera senyora que fes el paper de radical del sector immobilista i pur de la CUP, guardià de les essències, per arrodonir la festa i completar el fris de l'independentisme polític en aquests dos últims mesos. L'esperit d'aquest fris queda condensat en uns versos de Sagarra que al seu moment es fumien de l'escriptor Josep Pous i Pagès: “En acabar la funció, es van dividir els parers: uns xiulaven a n'en Pous i els altres a n'en Pagès.”

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 4 de desembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

* La foto és extreta del blog El plaer de viatjar (Òscar Marín), a Descobrir.cat.

dijous, 3 de desembre de 2015

Gimnàstica

Les eleccions espanyoles segurament seran les més catalanes de la història. Quina ironia, oi? El procés sobiranista, sumit ara en un pantà granític i dens on cadascú fa els seus exercicis gimnàstics d'estètica –d'estètica buida–, ocupa la majoria dels discursos dels partits espanyols. És al centre dels discursos i de les mesures insuflades pel govern de Madrid per frenar els “secessionistes”. La maniobra forma part d'un calculat procés recentralitzador. Com a exemple, el finançament: donar la imatge que la Generalitat malbarata els diners en l'independentisme i presentar el govern espanyol com el bon gestor que pagarà el que calgui. La recentralització va arrelant. I mentrestant, d'altres, encaterinats amb els exercicis gimnàstics.

(Apunt a la secció de Política d'El Punt Avui. Publicat el 26 de novembre del 2015)