Herència i anomalies

La gesta estratosfèrica de Marc Márquez i el triplet històric del motociclisme català porta una tirallonga de noms al seu darrere. A mi em van venir al cap els noms d’aquells pioners que feien d’ídols isolats enmig d’un panorama dominat per noms estrangers, dominat, com recordava ahir Le Monde, per pilots italians i australians. (Le Monde parlava de “carton plein pour l’Espagne” i de si –atenció...– l’afició a les motos té alguna relació amb els toros). Vénen al cap Sito Pons i Àlex Crivillé i aquelles sobretaules de dinar esperant, entre les olives, les escopinyes i el pollastre de diumenge, una victòria catalana in extremis. I vénen al cap els pilots que els seguien, al darrere o al costat o més recentment: Joan Garriga, Carles Cardús, Albert Puig, Emili Alzamora, Sete Gibernau, Carles Checa, Toni Elias... Noms que expliquen que aquest triplet català no ve del no-res. Mirem més: Ángel Nieto, la gran figura del motociclisme dels anys setanta, ho és a dalt d’una Derbi, la històrica marca catalana. Mirem altres modalitats: Jordi Tarrés, Jordi Arcarons, Isidre Esteve, Nani Roma, Adam Raga, Marc Colomer, Toni Bou, Laia Sanz... No ens podem deixar certàmens referencials com les 24 Hores de Motociclisme, o marques referencials com Montesa, Bultaco i la mateixa Derbi... Emblemes de la memòria col·lectiva del país, l’avi que es passejava amb una Montesa...

Possiblement l’eclosió dels Márquez i els Espargaró ve de l’herència de tot això i d’una feina a consciència amb el planter. És significatiu que Márquez, aquell tro de somriure franc i talent espurnejant que ha passat al davant dels més experimentats, tingui de mànager i mentor, des dels 12 anys, Emili Alzamora. O que Pol Espargaró triomfi en Moto 2 a l’equip de Sito Pons. Esperançats, al Vallès Oriental vam veure créixer els Espargaró i com els pares els inculcaven un cap a lloc i els dos germans es feien costat l’un a l’altre... Tot plegat intervé en la fabricació d’un campió del món i arriba al públic, com van tastar els Espargaró en la magnífica rebuda que els va regalar Granollers, la seva ciutat. Com tastarà Márquez a Cervera.

Tot això és fantàstic i va donar una alegria afegida, necessària, fins i tot, mancats com n’estem, a molts dinars d’ahir a les cases catalanes. Però agafat de la mà de tots els noms que han precedit Márquez, Espargaró i Viñales m’hi retrunyia Derbi. L’any del triplet històric del motociclisme català és l’any, també, que ha tancat les portes la factoria Derbi, que a Martorelles havia arribat a tenir un miler de treballadors: la plantilla al carrer i la producció, a Itàlia. El certificat de defunció de la indústria de la moto a Catalunya. L’any que ve gaudirem com camells amb els duels Márquez-Espargaró, però algú podria pensar si aquesta anomalia té remei. Algú també podria pensar si veurem un altre triplet català que ja sigui internacionalment reconegut com a català.

(Article publicat a El 9 Esportiu el dilluns 11 de novembre del 2013)

L'última

“Amb això s’acaba la indústria de la moto a Catalunya”. Era l’últim dia de Derbi a Martorelles i ho deia un treballador amb llàgrimes als ulls. Tenia raó. L’ampli reportatge sobre la història de la firma motociclista i la crònica del seu darrer dia que va publicar aquest diari donaven l’esgarrifosa mesura del que significa aquest tancament. Després d’una llarga agonia, queden segats 91 anys que han marcat la història col·lectiva i personal de diverses generacions de vallesans i catalans. Derbi era la moto d’avis, de pares, de companys d’institut, una de les grans fàbriques on ens portaven d’excursió de petits... Diu la crònica que passaven pocs minuts de les 11 del matí quan es va acabar de fer l’última moto. No em vull ni imaginar com devien ser aquells darrers minuts en la factoria que havia arribat a tenir fins a un miler de treballadors. Ni com devien ser les últimes accions per acabar una moto que ja no els serviria de res. Ni la glopada que li havia de pujar a qui s’ha passat anys i panys allà. Sé, perquè ho he tingut a prop, que la vida en una cadena de muntatge no és gens fàcil. Però ha estat durant anys una opció de vida, una manera de guanyar-se-la. Això també ha quedat esmicolat. Per molt que qui belluga fils, invisible, encara ens alliçoni i endinyi xifres econòmiques boiroses, l’últim cop de gas és un record llunyà. Ara només hi ha tot de peces esbarriades que no se sap com es podran tornar a muntar.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el dijous 28 de març del 2013)