Elemental

“Mor ofegat quan anava a llançar les cendres de la seva dona al mar.” La cosa va ocórrer fa pocs dies a l'Argentina, a la ciutat de Mar del Plata. Una onada se'l va empassar. “També és mala sort”, feia un comentari, a manera de postil·la, al web d'aquest diari. Mort i drama i absurd junts. “Sembla un conte del Monterroso”, comenta una companya a la redacció. A mi, en canvi, em fa venir al cap l'Estellés. Potser és ben estrany, però és que l'altre dia el vam homenatjar, recitar i celebrar a la Garriga, acompanyant-lo de pimentó torrat i vi. I tinc frescos uns versos seus sobre la mort. “El mort, que no s'havia mort en casa, / el dugueren a casa, a grapats, tots, / i es despenjava un braç del mort, i el cap / se'l ficava dins la butxaca l'altre”. Per què la mort, que és tan gruixuda, tan mal parida, és capaç d'agafar aquestes disfresses estireganyades? “Tocaren a la porta, obrí la dona / i li'l deixaren en el bancalet, / i encara algú va dir: No som ningú”. Aquest “no som ningú” com aquell “també és mala sort”.

Penso en Estellés, que fa 20 anys que es va morir i va ésser enterrat amb les ulleres perquè una mà de miopies es quedessin a fora. Penso en l'absurditat en vida, titil·lant com un borinot inútil. El borinot ridícul que fa uns dies va pintar de blau l'estàtua d'Estellés a Burjassot; el borinot abjecte que va atacar el domicili del president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua; el borinot ultradèspota que, animat per qui es fa dir partit polític, convoca protestes contra “un alcalde catalaniste”. Estellés va mirar moltes coses amb una ironia que és també proximitat destarotant, celebració. I amb moltes altres va patir i es va haver d'emprenyar. Aleshores passa, potser és “elemental, ja ho sé”, que entre pimentó torrat i got de vi apareix el poema de suetoni, “que és un fill de puta”: “Malparla ara de mi. / m'ha posat a l'altura indiscutiblement del cèsar. / Que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand.” No són ningú, també és mala sort.

(Article publicat el divendres 31 de maig del 2013 al diari El Punt Avui)

"Cloc els ulls i me'l fot"

Vicent Andrés Estellés és el més gran poeta que ha «parit» el País Valencià des d’Ausiàs March. És també un dels poetes que més clarament i més injustament han patit un doble bandeig: al seu país, per motivacions polítiques –fóra més acurat dir-ne ràtzies viscerals– persecutòries que es perpetuen fins avui; i en la nostra literatura, perquè roman encara apartat del cànon, sota el pretext buit –a pesar que faci fi– de massa popular.

L’espectacle Poseu-me les ulleres, dedicat a la vida i obra de l’escriptor de Burjassot, que s’ha pogut veure aquest gener al Romea, transmet de forma acurada aquesta convivència d’agror i dolcesa. Dos elements que creuen les peripècies vitals d’Estellés i l’amplíssima obra que ens va deixar: directe, senzill, irònic, esmolat, èpic, cívic, amorós, eròtic, dramàtic, terrible… Són adjectius que escauen al poeta. Plena de senzillesa, l’obra dirigida per Pep Tosar, un veritable especialista a signar muntatges delicats al voltant d’escriptors, emociona. Enric Juezas, l’actor que encarna Estellés, és una invitació fascinant a endinsar-se en la seva obra i fer, ras i curt, com amb el mític pimentó: “Agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, / eucarísticament / me’l mire en l’aire, / de vegades arribe l’èxtasi, a l’orgasme / cloc els ulls i me’l fot”. El muntatge ja ha acabat l’estada al Romea. Esperem que teatres d’arreu en prenguin nota.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana de l'11 al 17 de febrer del 2011)