24 de desembre de 1938.

Al matí els vidres de la meva finestra són ben glaçats. Un d'ells té una exquisida fantasia: tres figures emergeixen, amb vehemència blakeana, com d'unes flames o del fullatge d'una jungla tropical. (...)
Efectivament: les explosions ininterrompudes d'ahir eren el començament de l'ofensiva franquista contra els fronts de Catalunya. Diu que les tropes de Franco han atacat pels sectors de Tremp i Seròs. Avui també s'ha sentit intensíssimament el canoneig i el bombardeig aeri. El ressò tenia un vaivé d'intensitat, com una inacabable tronada.
A la tarda vaig una estona a casa d'en Ramon Esquerra. Ell és a Salou o al front; la seva muller i els nens, l'àvia malalta, fan molta pena. Vora el gran foc encès, la senyora Esquerra evocava converses amb el marit absent. “Quan festejàvem i vèiem una pel·lícula de guerra, en Ramon em deia sempre: - Si hi ha guerra, jo no hi aniré mai, passi el que passi. Un fusell, no l'agafaré per res del món!-. I qui ho havia de dir? Ara ja el té a les mans.”
Al vespre arriba l'avi. Porta la resta del paquet de Langdon-Davies, el d'en Millàs, un de Supervielle i un de Pérez-Alfonseca. Em diu també que en Figuerola m'ha dut un paquet de queviures obsequi del PEN Club: amb aquest no hi comptava. Quin goig feia la taula! Aquesta abundor, després de tantes privacions, fa una alegria estranya. Però encongeix pensar que hi ha tanta gent que sofreix, que viu en l'estretor i la fam.

El vel de maia. 
Dietari de la guerra civil (1936-1939), 
Marià Manent
(Edicions Destino, 1974)
Escrit des de Viladrau.

Dissabte, 24 de desembre de 1938.

"El cronista de guerra hoy está contento. Muy contento. No es que se haya anticipado la Nochebuena. Está muy contento porque, españoles que me escucháis hoy, nuestros soldados de Franco, los soldados de España, obedeciendo las consignas que han llegado a primera hora de esta madrugada, han roto por cuatro partes distintas el frente rojo de Catalunya." Avui, davant de la imminència del Nadal, el cronista se sent generós i anuncia: "Estamos dispuestos a recibir a todas las mujeres, niños, ancianos y enfermos de la zona roja, y les daremos de comer hasta que se harten." La crònica, com cada dia, ha estat llegida la nit abans per Radio Nacional, i la publiquen gairebé tots els diaris de la zona el dia 24. Porta la firma d'El Tebib Arrumi, pseudònim de Víctor Ruiz Albéniz, pare d'un nen que es diu José María Ruiz Gallardón, qui, molts anys després, tindrà un fill que es dirà Alberto.

Diari de la caiguda de Catalunya, 

Josep Pernau (Edicions B, 1989). 

(Un relat periodístic dels últims 49 dies 

de la Catalunya republicana.)

L'ofensiva contra Catalunya

El vespre del 24 de desembre el President del Consell llegí una al·locució per ràdio que fou publicada l'endemà per la premsa. Glossant la significació de la festa cristiana de Nadal, la que designava com a jornada de generositat i confiança, Negrín féu saber que el President de la República havia signat un Decret de sobreseïment i rehabilitació civil per a tots els militars, funcionaris i particulars apartats de llurs deures. En el fons semblava una crida desesperada de darrera hora als de l'altra banda, que no haurien de fer-ne cas, confiats, com estaven, que els seus exèrcits avançarien sense trobar davant seu cap oposició, en homes, en material o en fortificacions, mancats com estaven de capacitat de defensa.

Des d'abans de començar l'ofensiva enemiga, jo tenia anunciada una conferència que havia de donar el 24 al vespre amb el títol de "El record de Macià en la nit de Nadal". Era en commemoració de la seva mort, cinc anys enrera, i contenia una anàlisi de la situació política catalana. Era la darrera nit de Nadal que passaria a Barcelona. Seria també el darrer cop que des de la nostra terra m'adrecés al nostre poble, i per ràdio. La sala, força gran, d'aquell centre polític d'Esquerra Republicana de l'Eixample, era del tot plena. En altres sales i els corredors s'amuntegaven davant els altaveus els qui no havien pogut encabir-s'hi. I amb tanta gent, un profund silenci, una tensió impressionant. I jo veia en els rostres contrets, en el brillar dels ulls, en els gestos d'assentiment, el senyal inequívoc d'una compenetració completa dels qui m'escoltaven. I no era solament entre els allà congregats sota el conjur d'una comunió d'esperits com aquella. Ben poc després d'acabada la conferència, ja alguns cops de telèfon confirmaven que havia sabut interpretar el sentiment dels catalans en aquella hora trasbalsada.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer 

(Editorial Pòrtic, 1986)

Barcelona, 24 de desembre de 1938.

He anat a veure en Carles Pi i Sunyer. Enviaran dos mil francs a Yvonne. Hauré de fer unes quantes conferències a Anglaterra. I potser també a París sobre Catalunya i Tunis. És un suggeriment d'en Rubió i Tardurí. Penso que n'hi haurà prou amb un article. 

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)