Tria

Aquest dijous que feia una ventada de mil dimonis, els toldos dels pisos que hi ha al costat de l'estació de Bellavista semblaven a punt de sortir volant. També les antenes del capdamunt dels pisos. El mateix passa amb les paraules si no queden fixades, sigui en el format que sigui. El 13 de febrer de 1939 Joan Triadú escrivia: “Hauria d’escriure a Granollers, als bons amics de la casa. Aquest nom em porta una sèrie d’emocions que em commouen. Tot a la meva vida són records i els que envolten aquest nom són dels més forts, dels més arrelats, com si fossin records d’infància, i només ho veig com un somni.” I no eren records d’infància, sinó de la seva adolescència a la ciutat, on va fer de mestre durant la guerra. La ciutat va agombolar les primeres passes del futur pedagog i escriptor, que li tornaria l’acolliment a través d’un dietari de primeríssima joventut, i, per tant, escrit tal com raja. Per això és també efectiu. Davant d’aquella experiència, forçosament colpidora, podria haver-se encomanat del silenci i l’oblit que passaven el corró a través del terror, que després passarien el corró via fires i firetes, “fatxes” de camisa girada, ídols esportius i altres galindaines per vestir records de “Cine de barrio”, distraccions per fer com si aquí no hagués passat res. Però va passar. I Triadú va triar fixar la seva experiència, que es converteix en una experiència col·lectiva. Triadú va tirar per un camí que en aquell moment era contra direcció. 

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 14 de febrer del 2014)

Barcelona, 2 d'abril de 1939

Guardo el “parte” que dóna per acabada la guerra. Però nosaltres vam anar ahir a veure un meu oncle que està malalt i reclòs en un dels pavellons de l’Exposició de Montjuïc; però jo, que haig d’anar a Granollers a buscar el que hi vaig deixar, he necessitat que dues persones “respectables” m’avalessin davant l’alcalde de barri, un vell inquisitiu de seixanta anys que tot just sap escriure, per obtenir el paper amb el qual, i un carnet que m’ha deixat un amic, haig d’anar a la policia a demanar un “salvoconducto”. I al tramvia a un home que havia parlat en català en veu alta amb el cobrador, un pinxo s’ha aixecat a amenaçar-lo cridant que li clavaria “una dutxa” de les que ell dóna i se’n recordaria... Aquesta, amb la misèria que s’estén arreu, és la felicitat “nacional”. Ara s’ha de callar. Ja s’acabarà.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 31 de març de 1939

Dies estranys d’aquesta “primavera mortal”, com la de Lajos Zilahy. Diu alguna ràdio estrangera (que escolto ben fluixet, pels pares) que es concedirà una àmplia amnistia i que hi ha mig milió de presoners i exiliats. A veure si podran tornar les dues germanes i el germà del meu pare, que no sabem on són, i si podrà sortir de la presó l’altre perseguit, l’Ignasi. El cosí germà, en Fidel, escriu des d’un “Batallón de trabajadores”. És mecànic i potser es podrà col·locar. A veure si la pau porta feina per a tots, que n’hi ha molta falta, encara que la ràdio no en parli. De diari no en comprem cap. Pel nostre mateix barri, entre Gràcia i Sant Gervasi, la gent va encongida i gairebé afamada. Hi ha famílies que van a fer cua a “Auxilio Social” perquè no poden quedar-se el menjar que els toca de racionament i se’l venen. L’emblema d’aquest “auxili” ens empaita pel carrer, portat per unes noies falangistes que fan més por que goig. A la barberia del Sr. Valls on he anat des de petit els porten unes frases cada quinze dies que han de posar de manera que les vegin els clients. N’hi havia una que m’ha quedat, perquè deia el següent: “Si el yugo pesa las flechas aligeran”. Però és clar, a nosaltres ens toca la primera part i a ells, l’altra. Al Sr. Valls, que de petit m’havia portat al camp de les Corts algun diumenge, durant la revolució se li van quedar la barberia, però ell s’hi va quedar a treballar-hi a sou, amb part de l’equipament. Llavors hi havia un cartell, també en castellà, que recordo que deia “Romped las cadenas!” i el dibuix presentava un home, potser un barber, fent-ho. El Sr. Valls em comentava els fets amb veu baixa, si hi havia algú a la botiga. Ara fa igual.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 28 de març de 1939

Virtualment s’ha acabat la guerra. L’amic Parés, que ha de tornar a incorporar-se, no hi haurà d’intervenir. Després de les batusses que hi ha hagut a Madrid entre els uns i els altres, hi ha entrat ell. Ja havia començat l’ofensiva a Andalusia i a Extremadura. El monstre deforme no ha arribat a tres anys. La bestialitat humana ha governat de cap a cap i també la capacitat de sacrifici. No sabem quan ni com ens n’aixecarem com a poble. De moment, silenci, per força. Callo, però penso.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 25 de març de 1939

Sense treballar ja no podem viure. No tinc ni el batxillerat. Fins i tot així ens imposen el càstig per haver estat “dolents”. Dilluns començaré a repassar les assignatures del 6è, amb els llibres i els apunts. El pitjor és que mentrestant no podré llegir altres coses, literàries i de pensament, com uns llibres que em passa en Bayó, com els de Chesterton, de Roig i Raventós i del jove italià catòlic antifeixista Pier Giorgio Frassatti, que m’obre espais nous. No m’he mogut de casa. Així no gasto, ni les sabates. Només ens donem el gust d’anar al cine els diumenges, generalment al local que abans era el Teatre Bosc, ben a prop. Ara fan pel·lícules alemanyes i italianes, com fa un any en feien de russes, o bé en repeteixen d’abans. Almenys s’hi està calent.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 20 març 1939

He anat a veure en Bayó, que està malalt. Aquell pis del carrer de Trafalgar és ple de coses antigues ben posades. També és ple de germanes seves, començant per la que venia a l'institut, també molt intel·ligent i estudiosa. Ell anava al col·legi dels escolapis, però amb la revolució va desaparèixer i llavors el van portar a fer el darrer curs a l'institut, a la mateixa classe de la seva germana. Ara reconec que m'hauria anat bé de tenir una germana. Em sembla que ens hauríem avingut molt. Hi ha coses que no es diuen a la mare, les més naturals del món, com per exemple sobre les noies. L'ambient d'aquesta casa, tan diferent del meu, em fa sentir descontent amb tot el que tinc i el que sóc. Almenys quan el comparo amb el de casa meva, que hi ha estimació i por. Pateixen perquè veuen que me'n separo encara que no vulgui, pel meu propi ambient, el dels amics i dels estudis. Ara ja no em fa vergonya que ells vinguin a casa, que prou que hi han vingut, però veuen que el meu ambient és tot un altre. El meu pare es presenta tal com és i encara trobo que fa gràcia (perquè ells li riuen les gràcies), però la mare hi pateix de debò. En el fons tenen por que jo descarrili. No els agrada gens l'amic Miralta, considerat una mala companyia, mal estudiant i sempre descontent. Altres els preocupen per les idees, religioses o conservadores, tot i que les d'ells amb el desengany de la guerra s'han moderat molt. Més aviat m'avisen que no enraoni i que no m'emboliqui. Si trobaven aquest diari me'l farien deixar, com van fer amb les revistes que van treure de casa quan va entrar Franco. Estic cansat i fastiguejat.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 16 de març de 1939

He anat al metge del coll i nous dolors. No estic bé. L’estat anomenat Txecoslovàquia ha desaparegut. Això potser ha evitat la guerra. Continuo rumiant el fet d’ahir. No me’n sé avenir. Penso que una religió que té aquest poder no es pot morir, és clar, encara que hagin mort tants adeptes i servidors de la seva creença i hagin cremat i destruït els temples. Qui sap si la persecució li ha donat força, com passa amb la persecució política. Passarà això amb el català? A les escoles fan saludar Franco, cantar himnes i resar en castellà. Els més grans fan instrucció militar, per a una altra guerra, mentre aquesta és a les acaballes. Un amic militar i un altre, capellà. Què hi farem! Estic confós. Potser perquè no em trobo bé.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 15 març 1939

En Bayó ha tornat, amb el cap pelat al zero. Després de parlar molta estona, juntament amb els meus pares, quan hem quedat sols m'ha dit que pensava estudiar per a capellà. M'ha deixat parat i glaçat. Jo m'imaginava molt diferents de com el veig a ell els estudiants de capellà. A casa i a tota la família de Ribes no tenim bona opinió dels capellans i no sé si els diré això d'en Bayó. Però potser els anirà bé per anar canviant. Ara la meva mare va a missa. Va a Sant Josep de la Muntanya cada diumenge, de bon matí. Segur que és una prometença, perquè jo em posi bo, trobi feina, etc. També veig que té devoció a Gemma Galgani. Però són prometences i devocions. Jo veig els estudiants de capellà sempre pensívols, una mica avorrits de la vida, i ell és tan obert, que fa bromes i té èxit amb les noies, que fa esport i juga molt bé a futbol (fumbol, diu ell), que li agrada la lectura, que va al cinema... Què li ha passat? Un noi tan intel·ligent (sempre treia molt bones notes de matemàtiques), si es vol consagrar, com diu, a Déu, no el serviria igualment en el camp de la ciència? Com pot renunciar a l'amor, a formar una família, al goig dels fills, a tot? Com en dos mesos se m'ha capgirat el món, el que vivia i el que jo m'havia fet!

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 13 març 1939

Ha començat el curs als instituts, als masculins i als femenins. En Miralta, que estava enamorat, haurà d'anar a esperar la noia a la sortida. Potser ja no hi voldrà saber res. Tot ha canviat tant! Les noies que vaig trobar l'altre dia s'han fet grans i sembla que només es facin elles amb elles. Només la M.R. Queraltó estava com sempre, bé.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 10 de març de 1939

Començament oficial de curs al Tivoli. Han convocat tots els matriculats i hi he trobat molta gent de l’institut. No semblem els mateixos i n’hi ha que sembla que se n’avergonyeixin. Molta joventut que no pensa res, que només vol sortir d’aquesta. Molts boines roges i camises blaves, però tot plegat una minoria. Molts creuaments de mirades, amb els braços enlaire. Al Tívoli els pares m’havien portat a veure sarsuela. Pobra joventut! Només han fet que parlar-nos de guerra, la passada i la que esperen que vindrà, al costat dels “països amics” i contra les democràcies “corruptes i corruptores”. Només s’ha parlat de guerra i de mort. No es veu cap claror per a nosaltres. I la guerra continua.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 7 març 1939

Ara ja sé que en Bayó és a Barbastre, presoner. Gràcies a Déu! Ha sobreviscut. M'ajuda molt i espero poder-hi comptar. En Salvans és a Àvila, concretant el seu grau militar. Dos companys de curs i l'un presoner de l'altre. En Bayó és catalanista (encara guardo els segells que em va portar, de “propaganda racial”) i és molt religiós. El seu pare, arquitecte, deu haver estat de la lliga o potser d'Acció Catalana. El pare d'en Salvans, en canvi, sé que s'havia fet del partit d'en Gil Robles. Durant la guerra el seu fill ja respirava així. Però érem molt amics. Li havia deixat, quan se'n va anar al front, El darrer dels mohicans i ara quan ens vam tornar a trobar em portava els tres volumets intactes. És estrany que quan es va passar a l'enemic no els hi requisessin. No vaig gosar preguntar-ho.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 3 març 1939

El sant Medir de quan era petit. Em trobo més bé, però el metge continua ordenant repòs i medecines, sense deixar d'alimentar-me força. Encara no ens ha aclarit ben bé què tinc. Potser no ens ho volen dir o els pares s'ho callen. Veig la mare que dissimula, però està preocupada. Avui ha vingut un altre amic i hem estat bé, com si s'hagués rehabilitat pel meu fred comentari d'ahir. Ara el trobo fred i penso que jo estava fluix, cansat i una mica malhumorat. Com canvia el caràcter d'un dia per l'altre! També és així l'amor? En canvi, m'estimo igualment la feina de l'any passat i la professió. M'agradaria treballar per ajudar els pares. Però també vull llegir molt i estudiar molt.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 2 març 1939

A la tarda han vingut els amics de l'institut. He quedat decebut. No són prou francs, em sembla. Callen molt i em pregunto si han de ser així l'amistat i la joventut. Potser sóc jo l'estrany. Són molt bons companys, això sí. Però jo he passat una experiència molt diferent de la seva, perquè són més grans que jo i han estat mobilitzats o s'han hagut d'escapolir. Jo vaig treballar tot un any fent de mestre, amb tota la responsabilitat. El més curiós és que complia els meus deures amb tot l'aplom. Només de sortir de casa, ja em revestia al carrer amb una cara, un posat i uns pensaments propis d'un respectable senyor mestre. Això els deu passar també als capellans joves, nous. Vaig fer el meu paper com el millor còmic de Venècia. Tinc molta son.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 28 febrer 1939

Dia quiet a casa. Gairebé no puc escriure del mal que em fa el braç per les punxades. Em plau asseure'm moltes estones al terrat, al sol i a l'aire, sense fer res, sense tenir tant sols un paisatge per contemplar. Fins i tot sense llegir. Em diverteixo amb els meus pensaments, fent castells i després rient-me interiorment de la fotesa. Però, per què confio tant en mi mateix? Oh, si després esdevinc un ésser insignificant, havent-me fet tantes il·lusions, un més enmig del ramat i la meva vida es redueix a la vida que totes les persones que tracto porten, quin desengany interior! Però sóc així, tinc fe en el demà i li planto cara. Ahir van venir a veure'm els companys de l'institut, en Miralta i els altres. Tots estem penjats i confosos. Encara hi ha guerra a València i a Madrid. No sabem si ens haurem de tornar a examinar de 6è i jo no sé què fer i com anirà l'assumpte del magisteri. “On vius tu?”, pregunta el Possible a l'Impossible. I ell respon: en la ment dels impotents.” Tagore.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 25 de febrer de 1939

Aquests dies els metges em maregen. Les injeccions em fan molt mal. Torno a estar refredat i no em trobo normal. Em fan cures que cremen, al nas i al coll. Ara diuen que tinc anèmia i que una petita vena fa la guitza. A mi escopir sang m'esgarrifa. A veure si no em podré casar mai. Pel juliol faré divuit anys i voldria fer tot de coses. Que ès una noia per a mi? És una opinió dintre dels meus actes, un consell, un consol, una vida! Els nois de l'institut i encara menys els d'aquell col·legi, no les veien així. El jovent d'ara tampoc, que només pensa a divertir-s'hi i dur-les al cinema, com més fosc millor. Ben mirat, tot és ben natural i jo haig de fer veure que segueixo la broma.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 17 de febrer de 1939

Visita inesperada d'un company d'estudis, en Salvans. Érem molt amics, però ens hem trobat estranys. Semblava que no tingués res a dir-me. Hi ha el fet que es va passar a l'altra banda. Va vestit de militar, no sé quin grau, però se'n torna a Castella, a estudiar a l'acadèmia militar d'Àvila. Diu que ja escriurà (en castellà, naturalment). Una informació interessant: que ja hi ha els mapes fets de la frontera amb Portugal, perquè quan hi haurà la guerra a Europa a Espanya li tocarà ocupar-lo. He anat a veure Mn. Gabriel Caballé, que va ser mestre meu als primers anys de la meva estada a l'acadèmia Liceo Políglota y Comercial de San José. El director, un capellà, va ser assassinat. Mn. Caballé va deixar o van fer-li deixar l'acadèmia al cap de poc de venir al República. El vaig trobar molt a faltar. Ell és l'únic bon record que tinc d'aquell col·legi i va tenir un paper decisiu en la determinació de la meva mare de fer-me continuar el batxillerat, contra el propòsit del director de passar-me a fer el comerç, com feien gairebé tots els alumnes (i en venir la República les alumnes).

(...)

Que lluny sóc ja de tot allò! La guerra i Granollers ho parteixen tot pel mig. Però la visita amb Mn. Caballé, que ha aprovat els meus desitjos d'anar a la universitat, m'ho ha tornat a posar tot al davant.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 16 de febrer de 1939

El meu cosí Fidel ha escrit una carta (en castellà i amb III Año Triunfal) des d'un camp de concentració de Burgos. Almenys han salvat la vida. Sembla que també estan presoners el meu oncle Ignasi i el cosí de Vic. A Ribes només ha quedat l'oncle Carles, ferit lleument. És el que ve després del meu pare. Deu haver patit molt veient com se n'anaven (ho suposem) dues germanes i un germà, amb la família. A can Fidel, la casa on van viure i van morir els avis, ja hi deu haver una altra gent. Però em sembla que m'hi amoïno més jo que el meu pare, que era l'hereu i hi havia viscut. El canvi i el millorament de viure a Barcelona fan esborrar aquell passat i a més estan preocupats per tirar endavant, i amb mi. No en sé res, en canvi, de l'amic Bayó. Em sabria molt greu que li hagués passat alguna cosa. El van mobilitzar a darrera hora. A veure. Avui m'he distret recuperant les joguines i jugant-hi: el mecano, l'arquitectura, el joc de botons. En falten moltes. Les vaig donar o bé se me les van quedar. Falta, sobretot, una mena de trencaclosques en forma de bola del món, amb mapes, a fora i per capes. Al mig de l'Àfrica encara deia, en un espai molt gran, més o menys al Congo Belga, "Países desconocidos", com a l'època de Livingstone.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 15 de febrer de 1939

Sembla que torni la vida. Avui he sortit una mica a prendre el sol. Tot lluïa cel amunt, fins al Tibidabo, que es veu una mica des del terrat de casa. Sóc un romàntic, un cor assedegat de vida. Però no sé expressar-ho i tampoc no m'entendrien, veig. Encara estic cansat.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 13 de febrer de 1939

He estat tots aquests dies al llit, però avui a mig matí m’he llevat. No estic bé llevat i me n’hauria de tornar al llit. He llegit força. Més ben dit: he rellegit, perquè no tinc gairebé llibres nous. Els llibres en català han desaparegut de les llibreries, tot i que l’altre dia vaig trobar Niuada de gentilhomes, de Turgueniev, per tres pessetes, de vell. El llibreter abans de donar-me’l em va mirar com si sospités de mi. A més, no tenim diners per comprar llibres. Demà em llevaré més estona i haig de mirar de menjar molt, però no vull que la mare gasti més del compte. Hauria d’escriure a Granollers, als bons amics de la casa. Aquest nom em porta una sèrie d’emocions que em commouen. Tot a la meva vida són records i els que envolten aquest nom són dels més forts, dels més arrelats, com si fossin records d’infància, i només ho veig com un somni. Ara fa un any passa els dies, matí i tarda, en una aula de l’escola, davant de trenta-cinc o quaranta criatures. És això.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)

Barcelona, 9 de febrer de 1939

He patit molt. Aquest vespre he tossit tant i el roncar del coll s'ha fet tan fort que no podia respirar. He tret sang, potser del nas. Potser demà m'hauré de quedar al llit. Els pares creuen que arrossego tot el que hem passat i que em devia refredar a la nit al refugi. No tinc ganes de llegir ni d'escriure.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)