Tot el que els uneix

Hi ha un fil invisible que no hi entén de carnets i compartiments que uneix Pla, Xammar i Barnils. He començat a llegir La vida lenta (Destino), els tres dietaris que s'acaben de publicar de l'escriptor empordanès. És veritat que possiblement aquestes notes no siguin la via primigènia per acarar-se per primera vegada a la literatura de Pla. Però també és cert que són unes notes lluminoses, que permeten quasi tocar el Pla de debò, amb totes les seves contradiccions i complexitat. Al capdavall, tot això és Pla. En un país abocat fins a la paranoia a l'etiquetatge de tot animal que es belluga –simplifica, que alguna cosa queda–, un personatge com Pla, que en la foscúria d'un febrer de 1956, nevat, franquista i curt de gambals, és al mas llegint les revistes The New Yorker i Il Borghese, no aguanta ni etiquetes ni quincalles. Que era franquista? Que era un independentista camuflat?

Un personatge als antípodes d'ell ideològicament com el periodista Ramon Barnils el va tenir com un dels seus mestres, tal com expliquen a Vint i Ramon Barnils, de Laia Altarriba (recomanable, amb documental inclòs). Tot i no conèixer Eugeni Xammar, fascinat per la seva figura, Barnils va acudir al seu enterrament a l'Ametlla del Vallès. En un article, Barnils descriu els problemes per fer encabir l'alçada intel·lectual –i física– de Xammar dins del nínxol. Xammar, un dels grans periodistes catalans junt amb Pla i Gaziel, fa uns articles els anys seixanta (recollits aPeriodisme, ja hi poden córrer) en què dispara amb bala a tort i a dret, també contra part d'aquella oposició franquista i intel·lectualitat de fullola que després orquestraria la pantomima de la Transició. Xammar deixa en evidència qualsevol pensament de fullola, l'estètica per l'estètica, la cosa buida. És a dir, alguna de les coses que ara molen tant. Si hi ha un fil invisible que pot unir figures tan diferents ideològicament i personalment és perquè tots ells eren capaços de llançar una mirada a la realitat que anava més enllà, dibuixada amb una llengua brillant. Malgrat els punts de partida dispars, la seva mirada no necessàriament passava pel sedàs del carnet del partit o de l'etiqueta, com ara. Tampoc és que calgui abraçar la temptació de què farien o dirien ells avui. Millor demanar-se què faria –i què fa– cadascun de nosaltres.

(Article publicat al diari El Punt Avui el divendres 28 de novembre del 2014)

París-Bis i generacions

Vaig sortir de la presentació de París–Bis, la novel·la pòstuma de l'escriptor i periodista Quim Soler (Barcelona, 1940–1993), amb el cap bullint. Hi havia ajudat l'excel·lent vi negre, D.O. Montsant, servit al final, avinentesa del Centre Quim Soler, dedicat a la literatura i el vi. Novel·la imaginativa i experimental, l'aparició de París–Bis és una singular confluència dels astres: ha vist la llum 40 anys després que fos escrita, i 20 anys després de la mort del seu autor, que alguns recordaran perquè als anys vuitanta i noranta els portava a La porta dels somnis, el primer programa de literatura que va tenir Catalunya Ràdio. Ha vist la llum gràcies a la colla d'amics del Centre Quim Soler, que ha passat a ordinador el manuscrit –el llibre té 771 pàgines– i l'aposta de Lleonard Muntaner per editar-lo. “És un text amarat de la literatura que Quim Soler apreciava, Rabelais, Vian, Joyce, Cortázar...”, va dir Ricard Ripoll, que ha tingut cura de l'edició. I encara més: va revelar “el plagi anticipat” que significa el 1Q84 de Murakami (2009), on planteja un Tòquio paral·lel, com el París paral·lel de Quim Soler.

La presentació de París–Bis, abans-d'ahir, a la Biblioteca de CataIunya, va ser un homenatge a Quim Soler i un reconeixement de la seva generació, els fills de la immediata postguerra, que s'acosten a la setantena o la sobrepassen. La confluència generacional era a la taula –Pep Albanell i Joan Rendé, membres del col·lectiu Ofèlia Dracs, com Soler, i Carles Pérez–, i entre el públic, on s'albiraven unes quantes personalitats fora de catàleg. Aquesta concurrència i els fragments de París–Bis que es van llegir –textos críptics i crítics amb apriorismes i simplificacions– em van fer pensar que tenia al davant aquella part de generació tap que no ha fet de tap. Aquella part de generació que va ser crítica amb una transició de paperina que els acabaria enviant a la perifèria. No per res, a la taula van citar el nom de Ramon Barnils, amb qui Soler havia col·laborat en la recuperació d'El Be Negre. No per res, Carles Pérez va fer una ferma defensa d'una ràdio exigent que oferia “obres cabdals de literatura universal” dins d'un programa generalista i no dins d'un espai residual per a especialistes. No per res, dies com aquest et recorden que no ens hauríem de descuidar de pensar en gran.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de desembre del 2013)