L'estètica de la precarietat

Que tornen els tics dels 70 ens n'adonem fins i tot els que hem nascut després dels 70. Els tics tenen molt d'estètica, de cara a la galeria; i molt poc de contingut profund. Ara ha tornat a passar amb l'espiral generada pel desallotjament i aldarulls del Banc Expropiat de Gràcia. Un parell d'anys després del desallotjament de Can Vies, a Sants, s'han reproduït –o vomitat– etiquetes distintives de les opinions alineades, que tenen poc a veure amb el pensament propi.

Enmig del batibull de la polèmica cíclica, s'han tret a assolellar les contradiccions habituals (o tan habituals com ho eren als anys 70). Les contradiccions han aparegut en el govern d'Ada Colau però també en l'oposició que abans governava. Aquests maremàgnums solen fer surar falsos debats al voltant, per exemple, de la propietat. I aquí ja hi som pel tros. Alguns dogmes i alliçonaments queden entortolligats en la pròpia contradicció. Però com que un dels tics més forts de sempre és el de l'estètica, i als 70 i ara tira fort l'estètica de la precarietat, sembla que en aquest país ningú sigui propietari de res. Per no ser propietari, n'hi ha que semblen no voler ser propietaris ni del seu pensament i prefereixen adoptar la cuirassa tan en voga d'allò col·lectiu. N'hi ha que renuncien a tota propietat privada menys la seva. O són solidaris fins que els toquen la butxaca. I no cal anar a buscar polítics per trobar botons de mostra. A l'estètica de la precarietat imperant –no confondre amb la precarietat en si mateixa– li interessa que sistemàticament es demonitzi la propietat i que, per contra, s'erri el tret quan es parla de la qüestió de l'habitatge: el problema és ocupar segones residències? El desallotjament del Banc Expropiat? O els desnonaments a gent sense recursos ni xarxes d'ajut que tornen gràcies a la voladura de la llei d'emergència social? El problema són els 900 euros d'hipoteca –ep, però 900 euros de lloguer– o el decalatge entre el que costa un pis i els sous en aquest país. El pitjor no és que tornin els 70 sinó els tics totalitaris i totalitzadors d'una altra època. Segurament en realitat mai han marxat.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 3 de juny del 2016)

Tarannàs i tarambanes

Hi ha un tarannà, una manera de fer, que és molt difícil que canviï. Traspassa distàncies ideològiques, projectes polítics i nous objectius siderals, és una manera de manar, de dirigir, d'influir, de tenir poder. Una mica la de sempre. Traspassa generacions. És autonomisme, pujolisme, socialisme a Barcelona, l'ordre establert de tu a la Generalitat i jo a l'Ajuntament... Una particular endreça del món: que tothom girés sobre la sínia triada i au. Potser encara no som conscients de com n'és, d'arrelat, aquest model i de totes les seves reminiscències. Des de la dècada dels 80 –i d'abans– n'hi ha exemples oficials i documentats, que s'ajunten amb molts altres, d'oficiosos i vigents. Els tentacles d'unes formes que durant anys van ser no només acceptades sinó venerades encara belluguen la cua i el cap. I no cal anar gaire lluny ni buscar rivals polítics. Segurament això no s'acaba en quatre dies. Segurament depèn, més del que pensem, de la posició de cadascú.

També passa que, des de fora, d'oïdes tot és o molt maco o molt terrible. Aquests dies hi ha maneres de fer de tota la vida que s'han guanyat uns quants titulars. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha pactat amb el PSC, de qui fins com a mínim abans d'arribar al govern deia pestes. És que potser un govern amb una minoria asfixiant, el dia a dia d'un transatlàntic com Barcelona, és més complex que les proclames electorals? És possible. Capítol a part és la gestió socialista dels resultats paupèrrims (comparant-ho amb el que havien estat) a les municipals: és al govern de les quatre capitals de província del país, amb quasi totes les parelles de ball possibles. I un altre exemple “de tota la vida”, ara que tornem a època electoral (si és que l'hem deixat mai): la picabaralla de l'IRPF i els globus sonda convergents, amb un ull a la presumible patacada del 26-J, criticant ERC i les revisions d'impostos (mode “ep, que vindrà el papus”). El que no ha canviat gaire són les batalles per manar i els neguits per si es deixa de fer-ho.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 20 de maig del 2016)

Els “aixeca't i vés-hi”

Un amic meu gasta un concepte fantàstic aplicat a una mena de persones i fenòmens: els “aixeca't i vés-hi”. Són els que arreglen el món amb filípiques alliçonadores i crítiques ferotges, que s'ho miren tot des del sofà, ben repapats, ben lluny de tot: com menys els esquitxa una cosa, més clara la veuen, més contundent i unívoca és la solució que hi posen. És allò que s'anomena l'activisme –o el criticisme– de sofà. Al Twitter és a l'ordre del dia. El problema no són les xarxes socials en si, desproveïdes de cap condició més que ser el mitjà, encara que sovint es confon contingut amb continent.

Els “aixeca't i vés-hi” han trobat al Twitter una eina per desplegar, com un paó estarrufat, el seu cinisme. Polèmiques i personatges públics són, per sistema (amb raó o sense), objecte d'acarnissament. Com que els “aixeca't i vés-hi” són impol·luts, perquè des de l'immobilisme, la passivitat, la llunyania i la seguretat de les amplíssimes coordenades del sofà tot es veu més clar, solen degotejar doble moral. L'esport de rastrejar per on trontolla qualsevol personatge públic –un tuit que s'ensumi contradictori, ni que sigui fora de context, una arruga, una imperfecció...– sembla activar un exèrcit de censors, moralitzadors i dictadors de menjador que no en deixen passar ni una. I això sí, sempre a punt per riure de l'ensopegada de l'altre. Una cosa és la crítica, assenyalar l'engany, la mentida o la injustícia; l'altra, l'escarni, el judici sumaríssim. Segurament no deu ser casualitat que a l'era dels “aixeca't i vés-hi” més flagrants, es produeixi una evident onada d'intolerància i xenofòbia. Davant d'això, s'engeguen els vídeos virals. Ahir mateix en vaig veure un del canal TyC Sports, un anunci que confrontava divertidament el missatge de Donald Trump d'aixecar murs a les fronteres amb el futbol de la selecció argentina. O aquesta setmana ha corregut com la pólvora la foto d'una dona negra alçant el puny davant una manifestació feixista a Suècia. I potser, d'altra banda, la cadena viral fa d'efectiu neteja-consciències i no sortim d'allà mateix. 

Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de maig del 2016)

Mare de Déu de l'Empenta

Hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció després de l'eliminació del Barça a la Champions i la derrota a la lliga que tornava a ajustar el campionat. Van tornar a activar-se els mantres d'algú d'una certa edat per treure ferro a aquestes derrotes. El problema no era treure-hi ferro sinó la via triada per fer-ho. Tornar a recordar que el Barça “abans” sempre perdia i que ara estem massa ben acostumats. Aquest argument s'ha fet servir després del Dream Team de Cruyff, després del Barça excels de Guardiola i després del triplet de Luis Enrique. Aleshores, em pregunto: fins quan l'argument servirà? Fins quan, davant de cada derrota, caurà l'actitud infantil de recordar que “abans” el Barça sempre perdia? Com si l'estat natural fos el de fer el ploricó, el de “qui-dia-passa-any-empeny”. Amb això, és clar, no vull dir, perquè no ho sé, que el Barça hagi de guanyar la lliga i la copa del rei. Només que el substrat d'aquesta actitud és, paradoxalment, de no voler tenir perspectiva històrica, de voler viure agafat a les faldilles d'un passat fatalista. També sabem que arrepapats en un fatalisme dramàtic es viu millor que imaginant, llegint, escrivint alguna possibilitat de canvi, una via diferent, fins i tot un petit somni. A casa meva, d'aquesta actitud de fer el ploricó sempre se n'ha dit ser “Mare de Déu de l'Empenta” (aplicable, no caldria dir-ho, a tots els gèneres).

Després del 0 a 8 del Barça al Dépor (visca l'uruguaisho!), ara els brams de “Mare de Déu de l'Empenta” deuen haver-se calmat. Però sempre estan a punt per tornar-se a despertar. Hi ha, aquí sí que es pot fer la translació, una ciclotímia molt del país que, en lloc de somiar, ja pensa en la patacada que es donarà si fa el següent pas, si tria un camí dels molts possibles, si “decideix ser feliç” (parafrasejant la Troba Kung-Fú). Perquè en la crítica buida i la mirada de biaix cap al del costat, en preferir que l'altre s'entrebanqui com a succedani a la teva pròpia incapacitat hi ha tot un esport desenvolupat. Quan és cap amunt que cal mirar.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 22 d'abril del 2016)

Els que hi creuen

La mort de Johan Cruyff i l'allau de reconeixements posteriors absolutament merescuts ha posat en evidència alguns grinyols socials. Més enllà dels dropos que no van respectar el minut de silenci al Camp Nou, les dificultats de guardar una mínima cortesia es perceben a tot arreu (tren, converses, dinars, conferències, reunions...). Al costat de tot això queda el costum de multiplicar hiperbòlicament les lloances un cop algú s'ha mort. Només quan s'ha mort. La figura iconoclasta i contestatària que va ser Cruyff portava de bracet un dir el que li passava pel barret. Agradés o no. I això, que en certa manera és un no seguir el ramat, sovint incomoda.

A banda del petit detall que el vídeo del Camp Nou podria haver repassat el seu pas com a jugador –i haver-se agermanat amb l'Ajax–, els homenatges, bo i sent merescuts, sembla que han de ser a partir de mort. Quina gràcia té? De manera molt diferent, diria que una mena d'esperit d'això –i també de doble moral– es va repetir amb la mort de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals.

Fa l'efecte que en aquest mecanisme postmortem hi actua, també, alguna cosa que es dóna en una altra circumstància: la necessitat d'un títol, d'una etiqueta, d'una targeta de presentació com més pública i notòria millor perquè s'estengui el reconeixement com una taca d'oli. Un efecte de mimetisme. Fins que no esdevé el màxim dirigent del partit o del govern, el polític local o comarcal no rep les abraçades i l'interès d'aquells que sempre l'havien conegut. Aquesta societat parla molt del talent, però en massa ocasions en parla només per aplaudir-lo quan ja ha fet el cim. I no per donar-li la mà i fer-lo créixer. Les oportunitats no es pot dir que es regalin a cada cantonada i, en canvi, quan el cel ja és net i clar, el copet a l'esquena és gratis. El mèrit és d'aquells que, molt abans dels fastos, animen, ajuden i agombolen una aptitud, una disposició, una possibilitat, portats per la pròpia percepció de les coses. La diferència entre els que hi creuen i els que no.

Article publicat a El Punt Avui el divendres 8 d'abril del 2016)

Les hores d'oci

Aficionats del PSV Eindhoven van humiliar l'altre dia unes captaires, a Madrid, llançant-los monedes i fent-les córrer per ajupir-se a recollir les engrunes. Uns hooligans de l'Arsenal van fer una cosa semblant a un pidolaire a la plaça Reial de Barcelona. Uns i altres van repetir aquest gest, com un luxe capriciós que es permet el ric per omplir les hores d'oci. Aficionats que agafen un avió per anar a veure un dels grans espectacles de masses d'aquesta Europa, el futbol de Champions, necessiten farcir d'escarni i menysteniment la seva experiència. Com si no en tinguessin prou. Potser el fet que siguin aficionats estrangers dins d'aquesta Europa que trenca xarxes i suports fa que, des d'aquí, els puguem assenyalar amb més fruïció. Però les dues escenes me n'han recordat una altra: una vegada, al tren, un home cadavèric intentava vendre els seus mocadors de paper. Uns xavals n'hi van agafar un i li van engegar, com qui ha obtingut un trofeu de caça: “Ha guanyat vuitanta cèntims!” Quan el motiu de la indignació queda lluny la consciència s'espolsa amb més alegria les contradiccions, les mateixes que avui travessen Europa de punta a punta, fins a dibuixar una geografia de la infàmia: Lesbos, Lampedusa, Ceuta, Calais, Idomeni...

No fa gaire el diari Libération va dedicar un especial duríssim sobre els camps de refugiats de Calais i la mirada a un costat que estava tenint França. I aquí, com que Calais queda prou lluny, com tants d'altres llocs, es repeteix la mirada a una altra banda. La reacció a aquesta crisi humanitària és, pel que fa a les maneres, cosina germana de la reacció al daltabaix econòmic de la Unió Europea els anys precedents: pegats i fugides endavant. Per això, malgrat totes les contradiccions i les dificultats de les solucions, cal alçar la veu, cal seguir buscant possibilitats d'esperança. N'hi ha d'haver: més que res per no acabar impertèrrit davant el drama i un dia, trobar-te matant el temps llançant molles de pa a aquells que no tenen res, com si fossin coloms.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 18 de març del 2016)

Xarop de bastó

El ple d'investidura al Congrés viurà avui un segon episodi que servirà –si no hi ha una sorpresa majúscula– per sortir sense president del govern espanyol. El dubte és si els partits es repartiran el xarop de bastó del qual van fer gala dimecres. Del xarop de bastó també se'n pot dir de gaiato o de reblanir –apunt per a senyories amants dels diccionaris. El ple de dimecres va ser una enorme escenificació amb vista a dos possibles quadres que ara semblen plausibles: o una fórmula encara deforme, amb flaire de títol de pel·lícula ostentós, tipus La gran coalición; o bé anar de dret a una noves eleccions, amb l'eco dels petards i les fogueres de Sant Joan, purificadores o no.

Parlant de xarops, és com si el Congrés aquesta setmana hagués tastat el xarop de la pluralitat i l'olla de grills, dels quals els partits d'àmbit estatal tant havien fet befa quan eren els partits parlamentaris catalans els que donaven voltes sobre si mateixos, com un gos que es mossega la cua. El to, el color, la representació i el vodevil al Congrés van tenir una sulfuració i una efervescència molt diferents dels del Parlament. Té gràcia. Tres partits que, a priori, no semblarien tan lluny en l'eix ideològic, que són molt propers en l'eix nacional (PP, PSOE i C's) tenen dificultats glorioses per posar-se d'acord. Segurament això posa en relleu fins a quin punt el bipartidisme no marxa ni amb sabó i que, per a la seva supervivència, està disposat a utilitzar totes les pegues possibles. I tant és si aquesta pega es diu C's i es disfressa de partit d'Estat –citar cada dos per tres Adolfo Suárez és el cànon. Si La gran coalición avança, apartant els que ells en diuen “radicals”, caldrà veure quins caps s'emporta per davant. Potser és una ironia que la pluralitat del país que tant els costa de reconèixer en els discursos i les polítiques oficials sigui, precisament, la realitat que emergeix i la que impossibilita un pacte fàcil i a raig, com els que s'havien fet tota la vida, en la vida constitucional.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 4 de març del 2016)

El zel de la mare nostra

Trobo que és una llàstima que el regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, es perdés la representació de la Missa pagesa que es va fer el 2012 al Barcelona Poesia, el festival que organitza l'Ajuntament de la ciutat. El 2012 els barcelonins que s'hi van acostar van poder escoltar els versos estripats, incisius i de santa hòstia de Dolors Miquel. El 2006 va sortir aquest llibre on hi ha el poema que va ofendre el regidor que era convidat a l'acte institucional dels premis Ciutat de Barcelona. El volum va ser guardonat amb el premi Gabriel Ferrater de poesia, un dels més destacats en llengua catalana.

Miquel és una de les grans recitadores del país, de les més contundents i sorprenents, que ha portat els seus poemes arreu. Per tot plegat, l'esceneta de fer-se l'ofès i marxar dels premis Ciutat de Barcelona, quan la va sentir recitar Mare nostra, un cant a la dona i la maternitat (“mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony...”), va resultar extravagant, increïble i extemporani. Però què pensa, que tot ha d'anar pel carril únic –el seu– com si encara visquéssim a l'època del rei Pepet? El seu germà, el ministre de l'Interior, membre de l'Opus Dei, que en una entrevista va declarar que tenia un àngel de la guarda, en Marcelo, que l'ajudava a aparcar, hi va posar el colofó. Per si a algú li va quedar recança, va afegir que aquests versos podien estar punits pel Codi Penal. Ser devot de santa Teresa de Jesús no hauria de voler dir creure que no hem deixat enrere l'època a la qual va pertànyer.

Hi ha una gran onada d'allò políticament correcte que, de forma paradoxal, agermana l'extrema dreta amb una determinada esquerra refistolada i d'aparador buit. L'onada sectària i reaccionària, disfressada com vulguin, comença a no tenir fronteres i a voler-les posar a qualsevol indici de pensament propi i no gregari. Davant de tots els possibles ofesos del món, sembla que calgui demanar permís fins i tot abans de començar, per si de cas.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 19 de febrer del 2016)

Avorriment

Podia haver estat la campanya de la nova política, d'unes noves formes, de desplegar una veritable il·lusió cap a un projecte de futur o la construcció d'alguna cosa similar a una creïble segona transició espanyola. Això, si ho mirem en clau estrictament estatal. Des de la perspectiva nacional catalana, podia haver estat la campanya per reforçar la fortalesa de l'independentisme, el seu múscul públic, la solidesa de les raons. Ara ja sabem que cap d'aquestes coses haurà estat, a falta d'alguna sorpresa inesperada d'avui. Ara mateix no se m'acut, per bé que hi ha hagut intents de personatges no convidats a la festa per fer-s'hi un forat. L'agressió que va patir el candidat del PP, Mariano Rajoy, abans-d'ahir, va afegir sordidesa a una campanya insulsa, simple, de perfil baix i de cops baixos, portada al fangar. Ni les candidatures de suposada nova política han estat capaces d'arriscar gaire (traient el referèndum que Podem ha afegit a darrera hora com un as estratègic). Tothom quiet, esperant la fallada de l'altre. Sembla que guanyarà les eleccions aquell partit que hagi matat d'avorriment el rival: s'és vist que la competència és aferrissada.

El fangar és també el terreny que han trepitjat els partits independentistes catalans, que arriben al 20-D més fragmentats que mai. El no-acord entre Junts pel Sí i la CUP, la tradicional falta de sentit pràctic de l'articulació política d'un projecte de país ambiciós han fet escampar el desànim. I el perill d'una abstenció que sonarà absurda i inexplicable. Això sí, n'hi ha que el concurs dels més purs i puritans el guanyaran segur. Justament aquesta setmana el Gremi d'Editors donava, entremig del seu balanç, una xifra espaordidora: a tot l'Estat hi ha set milions d'analfabets funcionals, que vol dir que no entenen allò que llegeixen. Set milions de persones perfectament manipulables o alienes al debat polític. Ja podem anar fent crides a no votar per poder estar més segurs que tot segueixi igual. Enmig del tedi, el més graciós pot ser que el divertiment vingui després, amb uns resultats trencaclosques que necessitin, per fi, l'acció política.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 18 de desembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

La Catalunya Pous i Pagès

L'altre dia, quan l'exdiputat de la CUP David Fernàndez encara no havia fet públic l'article en què apostava per investir Mas, vaig assistir, d'imprevist, a una interessantíssima conversa de tren. Una conversa que em va semblar un bon resum de la Catalunya Pous i Pagès, que en les últimes setmanes ha tornat a ensenyar les orelles, ufanosa, davant l'empantanegament del procés sobiranista (ara queda per esbrinar el temps que durarà el fangueig i l'abast de les conseqüències). La Catalunya Pous i Pagès ja s'havia posat de manifest després del procés participatiu del 9-N, després de l'anunci de l'acord per convocar eleccions per al 27-S, durant les discussions sobre la “llista única”...

–En David Fernàndez, que era un home tan educat al Parlament, l'altre dia feia uns crits amb uns ulls esverats... –una senyora osonenca amb posat apocat, d'“hem vingut a aquest món a patir”, es referia a la seva intervenció en l'assemblea de diumenge passat a Manresa–. Tu els tens molta devoció, però Déu nos guard que ens governessin. No sé com hi ha caigut, en Mas, amb aquesta gent...

L'altra senyora, sense perdre el somriure, no és que sembli de la CUP, però sí una independentista que entén que l'espectre és ampli i que cal ser flexible:

–Però els necessitem –assenyala, buscant l'avinença.

La primera contraataca:

–Tu els deus necessitar. Jo no els necessito. S'ha de dir la veritat. Són una colla de destralers. Ho volen desmuntar tot. Són els que es van ficar amb el seminari...

Hi ha estones de silenci, fins que la senyora apocada hi torna:

–Deus pensar que sóc una carca, oi?

La riallera vol afavorir la concòrdia: “Jo penso que volen una societat millor, però és molt lògic que tinguem punts de vista diferents; ara, per això, no pateixis pas per mi.” A la conversa, hi faltaria una tercera senyora que fes el paper de radical del sector immobilista i pur de la CUP, guardià de les essències, per arrodonir la festa i completar el fris de l'independentisme polític en aquests dos últims mesos. L'esperit d'aquest fris queda condensat en uns versos de Sagarra que al seu moment es fumien de l'escriptor Josep Pous i Pagès: “En acabar la funció, es van dividir els parers: uns xiulaven a n'en Pous i els altres a n'en Pagès.”

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 4 de desembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

* La foto és extreta del blog El plaer de viatjar (Òscar Marín), a Descobrir.cat.

Robinson

L'escriptora nord-americana Marilynne Robinson ha estat aquests dies a Barcelona. Les seves novel·les han estat publicades en castellà per Galaxia Gutenberg, i fa uns mesos Edicions de 1984 va publicar-ne la darrera en català, Lila, finalista del National Book Award del 2014. La cabellera canosa de Robinson i el seu parlar pausat, mesurant la fórmula més esmolada i incisiva per a allò que vol dir, fan certa impressió. Aquesta condensació és la mateixa que aplica a les seves novel·les, on, amb un llenguatge aparentment senzill però, en el fons, profundament elaborat, il·lumina petites existències, sensacions primigènies, dubtes vitals... Novel·lista i també assagista, en la seva conferència al CCCB va parlar del paper de la ficció a l'hora de construir imaginaris democràtics: de com llegir, que és situar-nos en el paper dels altres, que és ampliar horitzons i obrir noves escletxes en el camp de visió, permet imaginar altres situacions personals i col·lectives. Permet trencar aquell destí per al qual algú semblava programat genèticament, abans d'hora. No som autòmats. Cal context, sempre.

Marilynne Robinson és molt crítica amb la laminació que el sistema educatiu ha fet de les humanitats i la seva substitució per la tècnica, com si el món s'orquestrés a partir d'un subreptici mecanisme d'engegar i apagar. I la cosa no va així, com han demostrat aquests dies la cruesa dels atemptats de París, la seva violència terrorífica i l'espiral d'acció-reacció. S'obren moltes preguntes incòmodes que fins ara s'havien evitat i moltes queden sense resposta. Hi ha l'estupefacció, la mudesa (o més concretament, la impressióbartlebyana de no poder dir res), la dificultat de processar l'allau d'impactes i les onades que propaguen les xarxes socials i tots els espavilats que es volen fer passar per entesos, també, en aquest tema. Robinson deia que caldria ser molt curós amb la reacció d'Occident davant aquest escenari terriblement problemàtic. La seva invitació a posar en relació literatura i democràcia resulta un bàlsam. Obre una escletxa d'esperança en un ésser humà que, a través de la literatura, pot ser alguna cosa més que un mer producte prefabricat i envasat al buit.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 20 de novembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

Taxi

La lentitud d'algunes pel·lícules fora dels corrents comercials sovint s'ha exemplificat amb el cinema iranià. Més enllà de tòpics i temences, hi ha un bon dia que descobreixes per què t'has de deixar estar de romanços. Per què és imprescindible acarar-se a un ritme de pel·lícula diferent, que escapa del vertigen al qual ens han acostumat, que fuig del videoclip trepidant que marca fins i tot la nostra quotidianitat. Per mi, aquest motiu l'altre dia va ser Taxi, l'última pel·lícula del cineasta iranià Jafar Panahi. La passaven al cinema Alhambra de la Garriga, un històric cinema de poble que va poder afrontar les reformes necessàries per no tancar gràcies a l'empenta popular i la perseverança de la família Miró, que el dirigeix.

Des del 2010, pesa sobre Panahi la prohibició de 20 anys de filmar pel·lícules. Tampoc pot sortir del país –pateix arrest domiciliari– ni donar entrevistes. Abans, havia estat empresonat per la seva adhesió al moviment verd iranià, en les protestes contra el règim islamista. Qui se'n recorda, ara? Malgrat aquestes condemnes, sota una clandestinitat asfixiant, tal com ja havia fet en anteriors films, Panahi aconsegueix aixecar una pel·lícula. Agafa un taxi i amaga una càmera al tauler, mentre hi va pujant gent: entre tots ells (el lladre, les velles, el contrabandista de pel·lícules il·legals –prohibides–, l'advocada en defensa dels drets humans, la seva neboda que estudia cinema...) i entre el Teheran que es veu des de dins del vehicle, Panahi construeix un fris delicadíssim, un artefacte encisador i enginyós. És un cant poètic al cinema, a la creació, a la llibertat d'expressió i de tota mena; un cant també a la vivesa dels carrers de Teheran que no pot filmar. La pel·lícula va rebre l'Ós d'Or en l'últim Festival de Cine de Berlín. Va recollir el premi, entre plors, la seva neboda. Panahi només hi va poder enviar aquesta nota: “El cinema com a expressió artística és la meva més gran obsessió, per això he de fer seguir fent pel·lícules, siguin quines siguin les circumstàncies, per defensar la meva dignitat i sentir-me viu.” Que aquesta pel·lícula existeixi i que a l'altra punta de món la puguem veure en un petit cinema de poble sembla un miracle formidable.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de novembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

I tan tranquils

Un dia poses la tele i en un canal públic espanyol entrevisten, en prime time, la néta del dictador Francisco Franco. L'entrevisten com un personatge públic, del cor, que ho és perquè és la néta del dictador. Això és la transició de l'Estat espanyol explicada en prime time. El país que encara no ha fet cap condemna explícita ni revisió dels crims de la dictadura, de les “gestes” del general colpista, dels seus camps de concentració, dels seus judicis sumaríssims i dels seus assassinats impunes es veu amb cor, és clar, d'exhibir una entrevista a la néta del general feixista. De Companys a Puig Antich, aquesta cortina que van córrer, com si hagués estat un simple canvi de règim –ahir menjàvem mongetes, avui cigrons; ahir era pa negre, avui pa d'espelta–, ho taca tot. Per això la mostra que hi havia, almenys fa pocs anys, a l'Archivo General de la Guerra Civil, a Salamanca, evitava gairebé en tot moment referir-se al règim franquista com a dictadura. I tan tranquils. Per això les amenaces de la ultradreta espanyolista a un fotoperiodista són tingudes per senzilles diferències de criteri i no pel que són. Per això la manifestació de la Fiesta Nacional a la plaça Catalunya, convocada per diverses entitats espanyolistes (amb les quals flirtegen alguns partits), inclou el lluïment de jous falangistes i tan tranquils. Per això, tal com va destapar L'Esportiu, un àrbitre assistent revela pressions per afavorir el Madrid d'un vocal del Comitè d'Àrbitres que ha simpatitzat –com a mínim els últims anys– amb la Falange, i ningú posa el crit al cel. 

Tot s'esquitlla en un marc d'impunitat que és el que explica una de les vergonyes legislatives més recents, l'impost al sol, que atempta contra la llibertat d'aprofitar l'energia solar. I després vénen dos partits d'allò més nous i regeneracionistes –ui, sí– que parlen de fer una segona transició, però s'obliden d'un dels punts bàsics que li van faltar a la primera: una condemna explícita del franquisme que vesteixi un Estat veritablement democràtic. I mentrestant, a Escòcia, que tothom sap que és un país que pren el sol que dóna gust, es veuen més panells solars que no pas a Espanya. I tan tranquils.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 23 d'octubre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

Coses que mai creuríeu

A l'agost Edimburg acull una munió de festivals internacionals, dels quals el festival de teatre, el Fringe, és el més conegut i el que atrau més visitants a la ciutat. Entre la nodrida oferta cultural, però sense ser un farciment innocu per reomplir, hi ha el Festival Internacional del Llibre, que és justament això: un monument dedicat al llibre, als autors i als lectors de totes les edats, on participen escriptors d'arreu del món, amb propostes, debats i actuacions d'allò més diverses i llamineres. Durant la segona quinzena d'agost, l'activitat d'aquest festival és descomunal. Podríem imaginar que és una barrija-barreja d'infinitat d'actes desordenats que facin el pes. Però això ho podríem imaginar si el festival es dugués a terme pels nostres verals, en què en ocasions hi ha el costum de mesurar les coses a pes: producció com qui fa botifarres i que es vegi, sobretot que es vegi; un escriptor, fins i tot un periodista, se'l valora més per la quantitat de vegades que apareix públicament, per si la tieta del cinquè o el Joanet de cal mecànic l'ha vist per la tele o per la ràdio, que no pas per l'altra cosa. L'altra cosa que hauria de ser La Cosa. A l'Edinburgh International Book Festival es va fer un ple absolut per escoltar el periodista Nick Davies, que va investigar i descobrir per al The Guardian les escoltes il·legals del setmanari News Of the World, propietat del magnat de la premsa groga Rupert Murdoch. La carpa, amb grades que devien donar cabuda a unes 200 persones, és pletòrica: respira l'expectativa d'escoltar el periodista. La senyora del meu costat m'explica: “tots els que som aquí som delThe Guardian, els articles de Nick Davies són boníssims, els coneix?” A aquest periodista de 62 anys, que ha publicat un llibre,Hack Attack, sobre l'escàndol de les escoltes il·legals, el vénen a escoltar per les seves investigacions, per allò que ha escrit. El debat és trepidant i el públic li fa preguntes incisives, intel·ligents, sobre el poder del grup Murdoch, l'establishment, l'opinió pública, el periodisme. Nick Davies no en deixa ni una per respondre i no defuig cap debat, per incòmode que sigui. Honestedat, també, en l'acte públic.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 9 d'octubre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

* A la foto, el periodista Nick Davies (camisa blava), el vespre que va intervenir al Festival del Llibre d'Edimburg. La carpa era plena.

Sucursals

Els missatges de campanya dels partits no independentistes amb sucursal a Catalunya (PSC, PP, C's i Catalunya Sí que es Pot, això també s'ha clarificat de cara al 27-S) m'han fet pensar en una entrevista que vaig fer a Josep Fontana. L'historiador deia: “La cultura castellana neix defensant-se de les diferències, amb una intolerància que es mantindrà després.” Amb plena coherència, aquests partits sucursalistes s'han fet acompanyar pel líder factòtum espanyol. A estones han semblat mítings per a les generals i no per al 27-S. Tots aquests partits es trepitgen els talons per la mateixa bossa de vots, els 1,7 milions de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en alguns moments han fet l'efecte de no veure més país que aquest; ells, que acusen la resta de sectaris i fracturadors professionals.

De manera més o menys barroera i elaborada, els seus missatges de campanya han estat l'evidència pràctica de la frase de Fontana: no reconeixen el fet català, no l'admeten, no el poden ni anomenar ni entendre en tota la seva complexitat (que ho és, de complex); per això són incapaços d'admetre –només d'admetre– com a tema de debat la independència de Catalunya i les causes que hi han portat. Com que no és percebut com a fet polític sinó com una extravagància extraterrestre hi reaccionen amb missatges sincopats. El líder de la suposada esquerra renovadora, Pablo Iglesias, fins i tot va dir que li costava fer campanya a Catalunya, que semblava que estigués en un altre país. A l'Hospitalet, l'expresident Felipe González, amb uns enrevessats circumloquis, va posar al mateix sac la Veneçuela de Maduro, l'URSS de Stalin i l'independentisme català. El màxim florilegi lingüístic que Pedro Sánchez ha dedicat a Catalunya és dir-li “singularitat”. Una gran moixaina.

Entre mítings i declaracions, traduccions esbiaixades, el papus de marxarem i us deixarem sols, les tentines de la banca, els vestits de núvia i empresaris de l'Escopeta Nacional, aquesta haurà estat una de les campanyes més de tot s'hi val. Però amb una història de sempre: l'esperit d'aquella Castella no reconeix la Catalunya d'ara. L'esperpent de reaccions no pot generar només la mitja rialla o el desdeny en un independentisme (abans catalanisme) que massa sovint s'ha abocat al panxacontentisme, al folklorisme, a l'agradar-se i mirar-se el melic. També per aquí no es pot repetir la història de sempre.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 25 de setembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

* La foto és de Juanma Ramos (El Punt Avui). Miquel Iceta i Felipe González, al míting que el PSC va fer a l'Hospitalet el 23 de setembre passat.

Orígens

Alejandro Lerroux treu el cap a la Catalunya de principis del segle XX per presentar-se com un “home del poble”, que omple els seus discursos d'espanyolisme i una peculiar demagògia esquerrana i obrerista. El lerrouxisme, abans-d'ahir, va tenir un digne hereu en qui es vesteix de “nova política”, un guru de l'esquerra revolucionària que es descafeïna progressivament i més encara quan parla de la “qüestió catalana”. Del discurs del capitost de Podem, Pablo Iglesias, a Rubí, va sobtar que una esquerra presumptament renovada, que diu pestes de tots els altres partits, dels errors polítics del passat, lluiti per assemblar-se a les actituds més reaccionàries quan es tracta de Catalunya. En les eleccions del 2012, el PP va fer un vídeo on va recórrer al cognom García per alertar que una hipotètica independència el deixaria al marge. Iglesias va recórrer a un argument que té tant d'antic i suat com de mentida infundada. De tant repetir-la, volen crear la seva realitat paral·lela i fer creure que l'independentisme català s'assenta sobre l'origen i els cognoms, que està disposat a distingir per origen i cognoms. Si l'independentisme ha fet el salt que ha fet és precisament perquè ha esdevingut una idea transversal, que aplega gent de tota mena, de totes les edats i procedències. Aquesta és la gràcia d'aquest país. Aquesta gent anirà avui a la Meridiana.

Qui és, doncs, que separa per origen? Qui té un discurs etnicista? Qui és el que simplifica la realitat catalana quan pressuposa una ideologia a uns ciutadans per la procedència dels seus pares i avis? Iglesias va instar els fills i néts d'andalusos i extremenys –“que no s'avergonyeixen de tenir avis andalusos o pares extremenys”– a votar contra Mas i Rajoy. Distingint per l'origen i desplegant aquell tic de l'esquerra espanyola d'associar catalanisme i ara independentisme amb burgesia; aquell tic de l'esquerra espanyola d'obviar que la classe baixa catalana també ha parlat i parla català. Per què no es recorden de tants masovers catalans que van fer la seva revolució silenciosa? Una mica estrany que un discurs suposadament d'esquerres classifiqui el pensament segons el teu arbre genealògic. Algú amb l'avi del Maresme no podrà votar els del Sí que es Pot? Aquesta simplificació cínica de la realitat catalana tant bandeja qui té l'avi jornaler andalús com qui té l'avi masover del Maresme: els dos van pencar de sol a sol i es van espavilar com van poder.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 11 de setembre del 2015. Columna "NAPS I COPS")

L'escala

L'escriptora nord-americana Alice McDermott diu que de la família en pots extreure totes les històries que vulguis. Ella ho ha fet en moltes novel·les, com la darrera publicada en català, Algú (Minúscula). Algú recull la història de vida d'una dona normal i corrent, Marie, filla d'immigrants irlandesos a Brooklyn, als anys vint. Les marques d'aquest entorn i família es fan paleses en els principals moments de la seva vida. Segurament les dificultats d'una dona ordinària dels anys vint per sortir de la seva escala (Historia de una escalera, de Buero Vallejo, em va marcar d'adolescent) són molt més grans que les d'ara. No obstant això, em sembla que ara s'articula un curiós engany: sembla que ningú vingui de bona família, que ningú hagi estudiat a les millors escoles i universitats a les quals sols estudien uns quants; sembla que tothom tingui els mateixos problemes per anar tirant i que s'hagin socialitzat els entrebancs. S'ha confós l'intent –només intent– de fer rutllar un sistema públic amb el fet que tothom disposi del mateix nombre d'oportunitats. I no és així. El súmmum d'aquest decalatge en les oportunitats és el sistema educatiu, una ESO que iguala per baix, que fa que hagis d'esperar el de darrere i tothom tingui l'oportunitat, això sí, d'acabar amb les mateixes mínimes nocions d'estar per casa. I ho diu algú que ha sortit, amb orgull, de l'ESO.

En aquest país la diferència de cognoms, la distinció de procedències segueix marcant una dissemblant distribució de les oportunitats. Parlem d'oportunitats, no de passar comptes amb qui ve de bona família i amb qui no, ni de voler semblar més tirat del que s'és realment, ni de socialitzar l'estètica de la precarietat. De vegades, alguns discursos bonistes s'aboquen a aquesta estètica, sense més contingut. Tenir xarxa o no tenir-ne, tenir les espatlles cobertes o no tenir-les-hi segueix marcant un abisme. Reconèixer aquests grinyols del sistema seria un primer pas. Però ara sembla que ningú ve de cap família, que tot és casualitat i que tu els has d'aguantar les lliçons socials més vàcues com si no te n'adonessis.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 28 d'agost del 2015)

Posar nom

Tothom sap que posar noms a les coses és la manera de pensar-les, identificar-les i fins i tot canviar-les. Per això, el llenguatge políticament correcte ha fet molt de mal. La seva versió d'ara, una mena d'elevació gallinàcia amb conceptes clau que han caigut en gràcia (casta, empoderar, confluència, elits extractives...), sortida de segons quines boques no deixa de grinyolar. Com que no tenim altra via d'acostar-nos a la realitat que dient-la, trobo que els pares haurien de parar més atenció als noms que trien per als fills. És veritat que hi va haver una època en què el panorama dels noms al país es resumia amb aquesta dita: “De Joans, Joseps i ases n'hi ha per totes les cases, i de Maries, fins a les escombraries” (amb perdó per les Maries). Jo tinc un nom prou comú perquè esdevingui innocu, cosa que, de vegades, no és un mal negoci. En l'època d'aquesta dita es posaven noms d'aquells que duien una mica de mala idea: Assumpció, Engràcia, Immaculada...

L'altre dia, mentre esperava el tren, vaig sentir aquesta curiosa presentació d'una dona amb una altra: “Com et dius?”; “Iocasta”, “Ah, Casta?”, “No, Iocasta”. Imaginin, a dia d'avui, dir-se Casta! És gairebé com dir-se Angela Merkel i no ser Angela Merkel. Ophelya Ade, una immigrant ghanesa que s'està en un centre de refugiats a Hannover, en espera de rebre asil, va decidir posar a la seva filla Angela Merkel. Ophelya Ade va dir als periodistes que ho feia perquè la cancellera alemanya era “una gran dona”. Més enllà dels motius i la idoneïtat del nom, no és un cas aïllat: un company del diari m'explica que a escola va anar amb un noi que es deia Bronson, per l'actor amb posat de dur. El que segurament no sabien els pares d'aquest noi és que Charles Bronson va néixer a Pennsilvània com a Charles Dennis Buchinsky i que va canviar el cognom per Bronson perquè en l'època del senador McCarthy i la seva caça de bruixes un cognom que sonés eslau a Estats Units –aquest era d'origen lituà– ja era sospitós de comunista. De tot plegat, el que no ha canviat encara és que d'ases n'hi ha per totes les cases.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 21 d'agost del 2015)

El búnquer

Ho he observat moltes nits d'estiu, una època de l'any que, a banda d'abrusar el pensament, també serveix per aclarir algunes contradiccions humanes. Quan es fan les vuit, les nou o les deu del vespre, fins i tot les onze de la nit, ells es queden tancats a casa. Una casa de poble amb un pati prou ampli per prendre-hi la fresca. S'hi queden atrinxerats, persiana abaixada, no s'hi percep cap presència, i l'únic senyal en moviment és l'aparell exterior de l'aire condicionat. Manxa a tot drap, sense pausa, per insuflar aire fresc al búnquer on feliçment s'atrinxera un matrimoni de mitjana edat. És possible deixar de tenir la noció del que és prendre la fresca? L'estiu es convertirà en una època solitària d'una espècie tancada a casa, amb només la fressa de l'aire condicionat de so ambient?

La cosa fa pensar en les millors apocalipsis de Ray Bradbury o d'Eugène Zamiatin, un escriptor rus que al setembre podran llegir per primera vegada traduït al català, gràcies a la magnífica feina del petit segell Males Herbes. La seva novel·la, Nosaltres, és una obra pionera i absolutament influent per al que després escriuran Aldous Huxley (Un món feliç) i George Orwell (1984). Zamiatin va morir sol i desconegut a París el 1937, perseguit i defenestrat pel règim comunista de l'URSS. Era una estranyesa inusual queNosaltres no existís en català, sobretot per la quantitat de coses a què ens remet com a societat. I entre aquestes, el funcionament robòtic d'un matrimoni d'edat mitjana que a les nits d'estiu, en un país mediterrani que encara no és Qatar, es tanca en un búnquer. La passavolant que surt a passejar i sent la fresca de l'aire condicionat que s'escola per sota la porta de casa el matrimoni es pregunta si un dia, al cap de molts dies, els trobaran rígids a l'interior de l'habitacle. La passavolant ha sortit a passejar pel poble i comprova, astorada, que poca gent ha sortit, un vespre més, a prendre la fresca. Estan tots tancats al búnquer? Es pregunta quants, d'aquests, se sorprendran aquest estiu, quan vagin de viatge, de les àvies que encara prenen la fresca en algun poble. I els faran fotos, com un exotisme.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 14 d'agost del 2015)

Les calderes

La cultura catalana té molt arrelat el concepte de “les calderes d'en Pere Botero”. Dissabte passat es va estrenar a la Garriga La viola d'or. Va ser una reestrena, perquè la peça lírica, escrita per Apel·les Mestres i musicada per Enric Morera, ja s'havia estrenat en aquest poble vallesà el 1914, dins del Teatre de la Naturalesa. Aquest “teatre” era a l'aire lliure, al bosc de Can Terrers, i va portar cua perquè era fet i pastat pel públic modernista i senyor. En tot cas, els que no hi érem el 1914 l'altre dia vam veure-hi un moment “les calderes d'en Pere Botero”. Ara vaig a fer spoiler perquè espero que aquesta peça tingui el rodatge pel país que es mereix: just quan el van a penjar, el cantaire, en Serafí, invoca l'encanteri de la viola d'or, que en sonar fa ballar com grillats els qui la senten (el poble i el batlle, que és un cacic). La viola fa efecte, aquesta colla ballen com beneits i en Serafí se'n surt i es casa amb la filla de l'alcalde. Això no queda gaire lluny de l'esternut dels pastorets quan estan a punt de ser socarrimats a les calderes d'en Pere Botero.

Alguna cosa hi ha en l'imaginari col·lectiu. Quan sembla que tot està perdut, que “no hi ha alternativa”, quan ja se sent l'olor de sofre de les calderes, sobrevé l'encanteri: un esternut o una viola i el protagonista surt viu un segon abans de l'abisme. El moment “les calderes d'en Pere Botero” va actuar després de la moció de censura contra Laporta al Barça, després del final decadent de Rijkaard, quan Guardiola accedeix al primer equip del Barça, orquestra l'encanteri i salva l'abisme. Ara, quan falten menys de dos mesos pel 27-S, sembla que s'invoqui una mica l'esperit de “les calderes d'en Pere Botero”. És un perill que es vulgui jugar al tot o res: si el sobiranisme –sigui Junts pel Sí, sigui la CUP– no té clar que l'endemà del 27 ve el 28 i encara se'ls gira més feina, segurament cauran en l'error històric de confiar en l'efecte de les calderes pastorals. Potser l'octubre del 1934, sense saber-ho, van confiar en aquest fenomen. Ara no es pot fiar tot a un resultat sense ser conscient que caldrà seguir fent política per gestionar aquell escrutini. Les calderes d'en Pere Botero ara són l'autocomplaença, esperar el xoc o una simple victòria i pensar que tot està fet i ja n'hi ha prou amb un escó més. A diferència del 1934, a diferència de l'esternut o de la viola d'or, caldrà tenir les espatlles més cobertes i més sentit de la realitat. No és només cosa d'encanteri.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 7 d'agost del 2015)