divendres, 29 d’abril de 2011

Mitja cervesa

Dies abans vaig tenir un somni en certa manera premonitori. Feia la Mitja de Montornès (Montmeló, Vilanova i la Roca, al final del nom ja arribes cansada) i al quilòmetre 10 em parava a fer una cervesa. Ja en tenia prou i per què seguir corrent. Com que el dia de la Mitja es va llevar plovent, la cervesa del somni feia l’efecte que es convertiria en un cafè amb llet ja al quilòmetre cinc. La Mitja de Montornès l’havia fet diverses vegades de periodista: és menys cansat, però també trempes menys. Sí que permet, en canvi, veure de prop el que costa organitzar un esdeveniment d’aquesta mena, magnitud i responsabilitat. Quan la feia de periodista era una cursa petita amb voluntat de créixer. Traient algunes aglomeracions, propiciades, en part, per la pluja, ara és una de les grans.
Cinc dies després de la cursa em van trucar de l’organització: “has quedat la primera dona de Montmeló”. Em vaig posar a riure. Per si hi havia algun error, vaig recordar a l’interlocutor el meu temps discret que, en tot cas, estimo carament com a rècord personal que és. “És que em sembla que no hi havia cap més dona de Montmeló”. En cursa, volia dir. Vaig riure de nou, vaig pensar que ho escriuria i que ara sí que faria una cervesa de gust. A la salut d’aquesta Mitja i de totes les valentes que la vam córrer, què caram.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 15 d'abril de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada