dimarts, 10 de maig de 2011

Can Tripeta

El Clascar

De petita, una, que era llepafils, havia sentit moltes vegades de boca de l’àvia Amàlia: «T’haurem de dir el que deia la meva mare, ‘hauràs de passar vuit dies a can Tripeta’». I què és can Tripeta? –preguntava jo. «No ho sé, devia ser una casa on passaven gana». L’àvia Amàlia és d’Òrrius (Maresme) i la seva mare havia viscut a Sant Pere de Bertí. Una excursió recent ens porta als cingles de Bertí, un paratge espectacular, espadats increïbles, enclavat entre l’Ametlla del Vallès, Figaró, Bigues i Riells i Sant Quirze Safaja. És un espai a l’ombra del Montseny, desconegut i poc conegut pels mateixos vallesans. Deixat enrere el santuari de Puiggraciós, on hi ha tres monges venerables, enfilem el coll de can Tripeta, camí de la masia del Clascar, ara en ruïnes, en quatre dies no en quedarà res.
L’Albert, veí de l’Ametlla, fill de l’agutzil Arimon, també ho havia sentit a dir. Explica que era una casa al camí de la masia de l’Ullar i de l’església de Sant Pau de Montmany, escenaris de la novel·la Els sots feréstecs, si l’una desballestada, l’altra encara més. «I es veu que hi passaven molta gana, que ni forquilles tenien per menjar». Als cingles va agafar fama la dita, i can Tripeta, avui quatre pedres, va saltar, comarca enllà, seguint les trajectòries vitals, a Òrrius, Montmeló, l’Ametlla... Avui l’escric aquí –can Tripeta, quin nom més curiós, quantes ressonàncies– i es tanca un cercle.

(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 6 al 12 de maig del 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada