Capgirat

Pugen al tren a Mollet-Santa Rosa, l'estació que dóna als pisos abans coneguts pel malnom del “barrio sin madre”. Sí, per la llegenda aquella de quan hi anaven a cobrar la llum i la mare no hi era mai. Ara les coses deuen haver canviat. Baixo periòdicament a aquesta estació per rebre el massatge-rebaixa-esquenes i hi he vist moltes mares. La parella, els deia, puja a Mollet-Santa Rosa, carregada d'embalums. Són quillos, cridaners i sobradament desganats. Freguen allò desagradable: ell amb una cua plana engominada i una panxa tova, sortint; ella, amb unes  mamelles esbarriades, sembla molt més gran del que deu ser. Van amb una nena petita rossa, molt tendra, que ni crida ni molesta. La mare posa els peus sobre el seient on hi ha la nena, i la filla se'n queixa, li diu a la mare que els tregui. La mare li llança uns quants improperis, que no pensa enretirar els peus, “que no me de la gana, anda, la niña”. Exactament així, la mare a la filla. El trajecte continua amb aquesta mena d'atmosfera desballestada: ell sols murmura mots inconnexos, amb la panxa que sembla que li creix una mica a cada parada; ella mussita cançons, canvia els bolquers de la nena i parla i es mou a cop de rampell. Baixen a Sant Andreu-Arenal. Què se'n farà? No d'ells dos, no, sinó d'aquella nena que no en té cap culpa de tenir uns pares imbècils. D'aquí a 15 anys jo no la reconeixeré, fumarà al mig del vagó i li escopirà al revisor. O potser no.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU el divendres 12 d'agost de 2011)