dimarts, 15 de maig de 2012

Però que bèstia!

La Cronista de Pega comença aquesta crònica amb la certesa íntima que quedarà curta, que serà pelut abastar amb paraules la immensitat, la cosa extraordinària, la poderosa poesia, els esquinços, impactes i ullades que van tenir lloc en aquell vespre memorable a la Poderosa. S’hi citaven dos poetes tan diferents com portentosos, tan especials com sorprenents, en algun moment tan antagònics: Perejaume, amb les seves Pagèsiques, aquella figura de crinera enèrgica que li dóna un aire del gall més inquiet de la terra, basculant entre les arts plàstiques, la literatura, la terra, sempre connectat a la terra; camí de la Poderosa, en Forns va llançar una de les seves frases torpede (“Perejaume és dels pocs que aguanta l’adjectiu tel·lúric”, tan gastat, tan que serveix per tot, doncs sí, tenia raó, Perejaume és tot poesia orgànica i tel·lúrica); i al seu costat, Chantal Maillard, amb Bélgica i una mica d’Hilos (vaig clissar un espectador en duia un exemplar) punyent des del primer gest, des del primer vers, fràgil i tenaç, la seducció de la ferida oberta. Perejaume, a l’inici, l’havia definit amb exactitud esfereïdora: “som dos llocs de naturalesa molt diversa, jo sóc molt allocat, ella més esllavissada de terres”. I fos com fos, va ser començar-los a sentir i que tots comencéssim a sentir un gran moviment de terres. (Per seguit llegint, gira cap aquí)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada