dimarts, 15 de maig de 2012

Ser moderns, ben moderns. Primera nit a la Virreina

La veu, el to, el posat de l’Andreu Subirats sempre sembla que vulguin esquinçar. La textura és d’esquerda. I la primera nit de moderns i postmoderns al Palau de la Virreina va estar travessada per esquinços d’aquesta mena i d’altres, pelatge divers a mesura que avançava la nit, disfressa per tot. “Lo més tonto apanya arràdios” de tret de sortida. Subirats va ressonar amb força, ambDiego Burián (guitarra i trompeta) i Roger Blavia (percussió) completant “la galàxia perdiuenca”; els dos músics, esclatants, a pesar que a vegades, li menjaven el vers i la paraula. El poeta i rapsode tortosí –camisa virolada amb ganes– va barrejar Galtes de perdiu amb Villon (“som villonaris!”, “siguem aquestes llengües calumnioses!”) i alguna altra vel·leitat (potser massa vel·leitat), va fer hits (“què sap lo neci del patiment de l’altre?”, “què sap lo bou del patiment de l’altre?”), es va agradar, va anar-se enfilant, hi ha temes subiratians que van camí del clàssic (“Fucking Paradise”), l’escenari variava les gradacions de color, la Virreina s’omplia amb més gent dreta i ronroneig de fons...  (Per seguir llegint, cap aquí)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada