Purito

El ciclisme té una èpica i una solitud, tot i l'estratègia d'equip, per sobre de la resta d'esports. Potser aquesta imatge l'amplifica aquella seqüència de cada estiu, quan a l'hora de la migdiada presenciàvem el patiment extrem, la gesta descomunal d'una colla de valents que corrien al gran circ del Tour de França. Per això ara, veure un heroi com Joaquim Rodríguez, “el Purito”, tocant el cel al Giro, quedant segon però tocant el cel, i sent rebut amb tots els honors a Parets em va fer especial gràcia. És bonic distingir els herois propis com es mereixen. Aquests dies de Giro qui més qui menys aprofitava per gallardejar que el ciclista era del poble del costat. Aquesta mena de proves són duríssimes i aquest esport, una reunió de superhomes que, a més, han de conviure sempre amb l'ombra del dubte, que també deu ser duríssima. He descobert el “Purito” Rodríguez al twitter. Veure que fins i tot aquí, malgrat les condicions pètries a què estan sotmesos, és capaç de gastar una punta de sentit de l'humor, m'ha semblat igualment bonic. Perquè malgrat les adversitats, a pesar que li faltessin uns quants segons per poder estar al lloc més elevat del podi, hi ha una escletxa d'actitud d'”endavant les atxes” que s'hi escola. Fins i tot l'anècdota de perquè li diuen Purito és tota curiosa. L'altre dia, al twitter, Rodríguez hi apuntava aquesta facècia: “arribo a la perruqueria perquè m'arregli i el primer que em diu: espera't un segons que vas segon. Gràcies Fran”.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 1 de juny de 2012)


* La fotografia és d'en Ramon Ferrandis (per a EL 9 NOU)