dijous, 9 d’agost de 2012

Galta


Enllà del bosc del Malhivern de la Garriga s’escola un caminet que xino-xano mena a un boscall esclarissat i confús, la urbanització dels Gorgs, ja territori de Llerona. En un d’aquests carrers que mai saps si vénen o van, fa temps que hi ha un habitacle a mig fer, un esquelet voltat de tanques. Ahir hi tornaven a pul·lular uns operaris. L’àvia Amàlia feia servir una expressió molt visual per referir-se a una cosa mig acabada, a mig apariar: “això sembla el carrer de mitja galta”. L’expressió poques vegades ha trobat un poble que l’escenifiqui tan bé. Talment bolets de quincalla, les Franqueses té un escampall de projectes aturats, murs fantasmagòrics, fonaments inservibles. L’altre dia, en aquest diari, coincidien dues estampes de la mateixa moneda, la mateixa mitja galta, en el mateix poble: el debat veïnal sobre què fer amb el parc del Falgar, empantanegat i a mig fer, a Llerona; i la proposta de l’Ajuntament perquè el centre cultural de Corró d’Avall, amb les obres parades des de fa cinc anys, sigui un poliesportiu. Obres mastodòntiques que dormen el son dels nou-rics. Notícies que fa uns anys haguérem jutjat estrafolàries i que ara són el llençol blanc que es va estenent, de teló de fons quotidià. El carrer de mitja galta s’ha construït a consciència durant mandats d’arques i posats estarrufats i xiulets a una altra banda. La cançó és coneguda, oi? La galta serà sencera sempre que no hi torni a haver, curiosament, un excés de galtes.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 15 de juny de 2012)

* Foto: Ramon Ferrandis

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada