dilluns, 20 d’agost de 2012

Groc


El vespre de Sant Joan el sol es resistia a marxar rere els Cingles de Bertí i feia llum, encara, als pagesos que segaven els camps del sud de la Garriga. Enfilats dalt de les màquines “que ja ho fan tot”, segaven el blat i destriaven el gra de la palla -funció imprescindible, sempre-, “el batre” que abans es feia a les eres de les cases, durant el juliol i agost. Les màquines anaven resseguint les panxes i esquenes dels camps amb un feinejar continu, solitari, aliè a la borinor dels petards que se sentia, de lluny. (Per cert, no entenc la gràcia de seguir fent esclatar els petards sota els bancs o dins les papereres i bústies). Com a simbolisme de l’entrada d’estiu, l’espectacle groc als camps era per emmarcar. I com a teló de fons del vespre de sant Joan, impressionava i tot. Vaig pensar que el fixaria per reflexionar sobre aquesta nostra desconnexió amb la terra i el seu calendari que ens marca, o ens marcava, un cicle vital, ara gairebé mig estantís. Ho dic sense cap atac de neoruralisme postmodern, sinó sols ensumant les bugades perdudes. Descrivint aquí l’estampa ja l’emmarco, però he hagut de trucar els pares per clarificar alguns termes: que si era blat o podia ser ordi o civada, que si tots lluen espiga... Això sol deu valdre com a intent reflexiu. Ahir ja estaven fetes les bales de palla. Oi que hi ha camps amb panxa dels quals no veus el final? Deu ser la part que no acabem de clissar de la vida del camp, la que ja hem segat del tot.


(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 29 de juny de 2012) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada