dissabte, 1 de setembre de 2012

Correcte


Hi va haver un dia que els polítics d'aquest país gastaven allò que s'anomenava “el políticament correcte” per tot. Era un cúmul d'expressions i decisions que esbossaven un somriure innocu per fer tothom content. Era cosa d'amagar la piloteta per aquí i per allà i fer la viu-viu, sense parlar clar, cosa que al meu amic Debades, que té per costum autoafirmar-se a base de tirallongues de “casum l'os pedrer” el feia enfilar per les parets. No és que ara es parli clar, més aviat tot el contrari. La diferència precisament és que s'ha convertit en corrent fer el contrari del que vas perjurar que faries. Afirmar una cosa i l'endemà fer l'oposada. I no sentir-se cridat a haver de donar ni una engruna d'explicació: l'ovació és encara més sonora quan el gest de torero es fa més gallet. Els sona la cantarella, oi? Amb aquesta crisi que ja no se sap ni quan va començar ni quan s'ha d'acabar, que passa el rasclet tant com pot (recuperin Els oblits dels rescatadors, el reportatge de David Portabella en aquest diari sobre les paradoxes de les mesures de la troica), sembla que s'ha perdut tot. Fins i tot les formes. “Paisatge de devastació moral”, li agrada repetir a en Debades. Si el punt de partida és que se'ns pixen a sobre, la sensació és que ho fan amb tantes ganes, que, cagum la puta d'oros, seria desitjable que un esquitx els encalcés.
Qui ens havia de dir que un dia –gairebé, gairebé– enyoraríem allò políticament correcte. Però no l'enyorem perquè d'aquella actitud n'ha restat sols una façana atrotinada, quatre tics estètics que han arrelat com a constituents i constitucionals del bon fer i que fins i tot l'alcalde més sabatot mira de repetir mentre l'alternativa encara dorm el somni dels justos. D'allò que un dia es va dir políticament correcte ara sols en queden unes dents postisses que ja no agafen per enlloc.

(Publicat el divendres 17 d'agost del 2012 a El Punt Avui)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada