La ja expresidenta de la Comunitat de Madrid la va etzibar, com ja és habitual en ella: potser Adelson havia triat Madrid per posar-hi l’Eurovegas perquè era «més oberta i cosmopolita» que Barcelona, va afirmar. I, de cop, em va venir al cap que a la senyora Aguirre li faria una mica bé llegir El gos cosmopolita i dos espècimens més, d’en Raül Garrigasait (Acontravent). Això del cosmopolitisme s’ha convertit en una cursa sense fi, de tant fi com fa dir que jo sóc més cosmopolita que tu. Saben que Jacint Verdaguer es va presentar a recollir els Jocs Florals, a Barcelona, el 1880, amb barretina i espardenyes de beta, en un acte de modernitat incommensurable? A Catalunya la preocupació per no semblar de poble –dit amb tot el sentit pejoratiu– sempre ha estat elevadíssima. D’aquí vénen algunes confusions que han acabat buidant de sentit el terme. Més enllà de l’esquizofrènia tan nostrada i nostra, crida l’atenció que un personatge com ara Aguirre faci bandera del cosmopolitisme. No és que sigui un exercici de prestidigitació semàntica, sinó més aviat de cinisme pel broc gros, que ja no ve d’aquí. Aguirre capitaneja una altra mena de cursa, que té a veure ben poc amb l’esperit obert d’altres compatriotes seus de Madrid, com ara l’exalcalde Enrique Tierno Galván, l’arxiu del qual està instal·lat a Barcelona: és la competició per veure qui la diu més grossa. Una altra cursa sense fi.
(Article de la secció "Oros són trumfos", publicat a la revista Presència, la setmana del 21 al 27 de setembre del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada