Estacionari

L'estació de Santa Maria de Palautordera seria estacionària si ho agafem en un sentit metafòric: ha deturat el seu moviment (qui diu moviment, diu evolució) i ha restat un cert temps en el mateix lloc. Qui diu lloc diu estat lamentable, aturada perpètua del temps amb les corresponents teranyines i pols del camí que la van cobrint. En l'altre sentit del terme seria mig estacionària: “que no canvia d'estat o condició, que no millora ni empitjora”. No hi ha dubte que, des que la van tancar el 1988, no ha millorat gens ni mica. I sí que és palès, en canvi, el seu deteriorament progressiu i inenarrable. Fa un grapat d'anys, vam baixar en aquesta estació amb unes amigues, per anar d'expedició èpica a conèixer el Baix Montseny. Aleshores ja ens en vam endur una impressió mig esporuguida, entre rialles de “quina aventura” per dissimular-ho. Hi he passat de llarg molts altres cops i el rastre de l'aventura s'ha esborrat: aquella estació envia un missatge de fantasma desmoralitzador que és per arrencar a córrer. Tot això té una certa gràcia la mateixa setmana que els trens d'alta velocitat travessen pel primer cop el Vallès Oriental, llançant, al seu pas rabent, llengots de fastuositat en el subsòl i a les estacions. I què passa, que la casa és gran. Era gran. I el que hi ha sobre terra ja ho arreglarem un dia o altre. Les dimensions del fantasma són d'una vergonya mai vista. Tenia una certa gràcia. Relativa. Ja m'entenen.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 11 de gener del 2013)

* La fotografia és de Griselda Escrigas (EL 9 NOU)