El vespre del 24 de desembre el President del Consell llegí una al·locució per ràdio que fou publicada l'endemà per la premsa. Glossant la significació de la festa cristiana de Nadal, la que designava com a jornada de generositat i confiança, Negrín féu saber que el President de la República havia signat un Decret de sobreseïment i rehabilitació civil per a tots els militars, funcionaris i particulars apartats de llurs deures. En el fons semblava una crida desesperada de darrera hora als de l'altra banda, que no haurien de fer-ne cas, confiats, com estaven, que els seus exèrcits avançarien sense trobar davant seu cap oposició, en homes, en material o en fortificacions, mancats com estaven de capacitat de defensa.
Des d'abans de començar l'ofensiva enemiga, jo tenia anunciada una conferència que havia de donar el 24 al vespre amb el títol de "El record de Macià en la nit de Nadal". Era en commemoració de la seva mort, cinc anys enrera, i contenia una anàlisi de la situació política catalana. Era la darrera nit de Nadal que passaria a Barcelona. Seria també el darrer cop que des de la nostra terra m'adrecés al nostre poble, i per ràdio. La sala, força gran, d'aquell centre polític d'Esquerra Republicana de l'Eixample, era del tot plena. En altres sales i els corredors s'amuntegaven davant els altaveus els qui no havien pogut encabir-s'hi. I amb tanta gent, un profund silenci, una tensió impressionant. I jo veia en els rostres contrets, en el brillar dels ulls, en els gestos d'assentiment, el senyal inequívoc d'una compenetració completa dels qui m'escoltaven. I no era solament entre els allà congregats sota el conjur d'una comunió d'esperits com aquella. Ben poc després d'acabada la conferència, ja alguns cops de telèfon confirmaven que havia sabut interpretar el sentiment dels catalans en aquella hora trasbalsada.
La guerra 1936-1939. Memòries,
(Editorial Pòrtic, 1986)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada