Devien ésser dos quarts d'una quan m'he posat al llit. I encara no és la una quan la meva muller, sobressaltada, ve a despertar-me, si és que m'havia adormit, que no n'estic segur.
- Aquí davant mateix -em diu- un auto ha tocat la botzina, com si ens cridés.
(El timbre del xalet no funciona, perquè en aquesta hora no hi ha corrent elèctric.) Obre una finestra, i en la fosca veu lluir els fanals d'un cotxe parat.
- Qui demanen? -crida.
- Venim en nom d'en Rouret -respon una veu que surt de la fosca.
En aquest instant xisclen les sirenes d'alarma, i tot seguit vénen les explosions de les bombes i les detonacions dels canons antiaeris. Em vesteixo ràpidament, a la feble claror d'un llum d'oli, i baixo al menjador, on han entrat dos amics, funcionaris de la Sots-secretaria de la Presidència de la Generalitat.
Em conten que el president Irla ha estat cridat aquest vespre pel president Negrín, el qual li ha indicat que els diputats del Parlament de Catalunya han de sortir de Barcelona aquesta nit mateix. Hi ha la temença d'un moviment revolucionari per al matí d'avui. Es diu, en efecte, que els elements de la FAI, contraris a l'evacuació de Barcelona, volen encarregar-se de la defensa de la ciutat i apoderar-se dels ressorts del poder. Una de les primeres disposicions que prendrien seria la de no deixar sortir ningú de Barcelona.
(...)
Per fi decidim que la meva filla i jo anirem amb ells a casa de Rouret, on s'organitza la sortida -cap a Girona, sembla- i on es reuniran diverses persones de les que han de sortir. D'aquesta manera nosaltres podrem guiar el xofer del cotxe que vagi més tard a casa seva.
(...)
Un tros més avall remarco que, per culpa de les presses, no m'he endut un paquet que tenia preparat amb l'original, mecanografiat i tot, d'una obra gairebé acabada, que s'intitula Síntesi de la història de Catalunya.
(...)
Cinc minuts més de pujada, i som dalt de la Conreria. Sortim del cotxe, que se'n torna tan bon punt en traiem els bagatges.
(...)
Quan entrem pels carrers gironins comença a afluixar-se l'opressió del meu accés d'angor patriae. (...) Els carrers formiguegen de gent. A les cares es reflecteix el drama de cadascú.
Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Memòries sobre l'èxode català,
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999).
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent,
a través d'una campanya de mecenatge.
Més informació, imatges i textos en aquest blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada