divendres, 24 de gener de 2014

24 de gener de 1939.

A l'antevigília de la seva entrada [de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona], una veïna que jo mateix havia col·locat de mecanògrafa a la Institució de les Lletres, em pujà una targeta del Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, que en Francesc Trabal li havia donat per a mi. El meu amic Pi i Sunyer recomanava a l'ambaixador anglès que, si jo ho arribés a necessitar, em donés bon acolliment.
- I els meus companys de la Institució? -vaig preguntar a la veïna.
- Han sortit poc després del migdia, amb el bibliobús.
- Tots?
- Hi havia el senyor Trabal i el seu germà, i el senyor Oliver: tots tres amb la dona. I la mare dels germans Trabal, i la senyora Rodoreda i el senyor Jordana, amb la família. I el senyor Obiols, i el senyor Montanyà. Potser algú altre... Sí, el senyor Miquel Joseph, un de molt alt i prim que és de Cultura. M'han dit que gràcies a ell han aconseguit el bibliobús.
- No t'han dit on anaven?
- A Girona.
- Per anar a Girona han hagut de passar per la carretera de Mataró -va dir la meva dona. 
La carretera de Mataró quedava a un cop de pedra de casa.
D'acord amb l'ordre del metge jo feia llit. A aquella hora, a casa, hi havia la meva mare, la meva dona, els meus dos fills i la meva cunyada Clotilde. Alarmada per les notícies de la ràdio i, sobretot, pel que deia la gent, la meva cunyada havia decidit baixar de Montornès amb els nens. 
Em vaig llevar.
- On vas?
- Els meus companys han marxat. Tots. Ja ho has sentit. Per què hauria de quedar-me, jo?
Se'm fa difícil explicar aquesta mena d'escenes, però aquella encara va ser més difícil de viure.
- Vindrem amb tu -va dir la meva dona.
Volia dir ella i els nens. Al cap d'una estona de discussió i quan la meva dona ja havia separat la roba per a tots quatre, vam haver de renunciar a emportar-nos els nois. Era massa arriscat exposar-los a una aventura que podia resultar summament perillosa.
Tarda de bombardeigs. Tampoc a la nit no ens van donar treva. 
(...)
Em vaig tancar al lavago per rentar-me i afaitar-me. Jo era aquell que m'observava com si fos un mal record de mi mateix, sense saber de què era feta l'expressió dels meus ulls, i ignorant tot allò que hauria estat capaç de contestar-me en aquella hora. En obrir la porta vaig descobrir que la meva dona, junt amb la meva mare, sanglotaven en silenci. La mare em treia la cartera de la butxaca de l'americana i m'hi entaforava dos o tres bitllets de mil pessetes: bitllets "dels vells", d'unes sèries que havien assegurat que conservarien el seu valor al terme de la guerra.
- Emportem-nos-en les coses més indispensables -vaig dir a la meva dona-. Com a mínim haurem d'anar a peu fins a la Conselleria de Cultura.
- Deus voler dir a l'Ambaixada anglesa, oi?
- No. Tinc por que no s'hi càpiga. En canvi, a Cultura, de segur que hi trobarem algun cotxe, ni que sigui un camió, que ens portarà a Girona.
(...)
- Sortirem en ser fosc.
No sé de què parlàvem. La mare seia en un balancí, darrere els vidres del balcó, com si hagués quedat sola i vigilés per si ja ens descobria que tornàvem. No sabia què dir-li. Ni al pare, que es passejava neguitós i que de tant en tant m'estrenyia el braç com si volgués assegurar-se que encara no era fora o bé per donar-me coratge.
- No es veu ningú pel carrer -va dir el meu germà gran-. Em voleu creure? No espereu més tard.
Vaig arreplegar uns papers que tenia al calaix de la tauleta de nit: la traducció d'uns poemes.
- Què és? -em preguntà la meva dona.
- Res -vaig dir gairebé avergonyint-me'n. Tornaven a sonar les sirenes d'alarma. S'apagaren els llums. El meu germà obrí la porta del pis.
- Anem! -vaig dir a cau d'orella de la meva dona i la meva cunyada agafant-les pel braç.
- No ens tornarem a veure -murmurà la mare com si ho digués només per ella i sabés que no ens veuríem més.
- D'aquí a pocs dies ja serem a casa, tots -va dir la meva dona.
Era difícil i penós dir adéu als pares, al germà. Va ser un adéu profund, interminable.
Vam baixar a les fosques. El carrer era desert. Se sentien caure les bombes cap a la banda del port. 
- Anirem pels camps -vaig dir.
Els focus blancs dels antiaeris galopaven pel cel a l'encalç dels avions que s'allunyaven.
- Sortirem pel cantó de l'Estació del Nord i farem cap a la Ronda de Sant Pere.
Havíem acordat passar la nit a casa del meu cunyat Leopold que vivia al carrer de Consell de Cent i, l'endemà, a primera hora, acudir a la Conselleria de Cultura.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada