dilluns, 6 de gener de 2014

6 de gener de 1939. A Màrius Torres.

Divendres 6 de gener de 1939

Estimat Màrius

Ja em perdonaràs que hagi trigat tant a escriure’t. Vaig rebre la teva el 17 del passat desembre; l’endemà sortíem de Barcelona la Nuri i jo per anar a veure la nena a Berga, on vam estar dos dies i mig. Impossible passar junts el Nadal com tant volíem: el 21 jo havia de sortir sens falta cap al front, ja acabat el curs Z, i d’aleshores ençà he errabundejat fins al punt de no dormir dues nits seguides en un mateix lloc. ¡Sempre a través de paisatges que et serien ben familiars! La meva nova adreça és la següent

Capità J. Sales – S. D. C. G. – 95 brigada mixta – 60 divisió
XVIII Cos d’Exèrcit

(...)

Diumenge 8 de gener. Noves marxes han interromput la carta començada. Ara tinc uns moments de calma. Poca cosa t’escriuré perquè no estic gaire d’humor. Ahir, al cap de vint dies de no saber-ne res, vaig rebre per fi carta de la Nuri. Em feia saber la mort de dos altres germans meus, els dos petits, també a conseqüència del tifus que infesta el camp de concentració. De sis nois que érem hem quedat tres. I això en l’espai de quatre setmanes. Ja pots afigurar-te en quin estat d’esperit em trobo; el nostre pare no s’hi sap sobreposar i també temen per ell.

Coincideix amb l’avanç enemic cap al nostre poble, aquella Vallclara que tant estimàvem tots —ells i jo i el nostre pare. Tot plegat em sembla impossible de tan absurd. ¡Els recordo tan bé tots tres quan encara no eren tan grans com la meva filla!

(...)

Tots plegats som infinitament febles, mesquins i desvalguts; més valdria que en comptes de matar-nos els uns als altres ho oblidéssim tot per recordar només que som germans i que tots necessitem perdó i comprensió. ¿Què m’importava a mi que els meus germans fossin «facciosos»? ¿Havíem de discutir per aquestes bestieses? Maleït mil vegades qui començà aquesta guerra i portà aquestes divisions entre germans.

Quan va morir en Josep, calgué comprar una tomba d’aquestes que en diuen «panteons» perquè no es trobava disponible cap nínxol individual. Hi cabien quatre morts. ¿Qui ens havia de dir que en menys d’un mes quedaria quasi plena? Quantes vegades he estat injust, eixut, incomprensiu, amb els meus tres germans petits; sobretot d’ençà d’aquesta guerra estúpida que ens dividia. Però ¿com podia pensar-me que la seva vida havia de ser tan breu?
De sis nois que érem en quedem la meitat. ¿Som una família excepcional sota aquest aspecte? Em temo molt que no. Entre els assassinats a la reraguarda i els morts als fronts de guerra o en aquests camps de concentració del doctor Negrín dels quals ni sospitàvem l’existència, Catalunya haurà sofert una davallada esglaiosa; la sola batalla de l’Ebre sembla que ens ha costat cent mil vides. ¿Era imprescindible que el nostre país es dessagnés abans de sucumbir? Si una batalla tan desesperada s’hagués lliurat per l’honor de Catalunya com aleshores del setge de Barcelona el 1714; però no. Catalunya s’ha dessagnat —o l’han feta dessagnar— en nom de causes exòtiques i seguint banderes que no són la seva; des del 19 de juliol de 1936 no haurem sentit més que cridòries delirants, la dels anarquistes primer, després la dels comunistes, aviat la dels feixistes.

Cartes a Màrius Torres
de Joan Sales.
(Club Editor)
Trobeu aquesta carta sencera i d'altres, aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada