divendres, 3 de gener de 2014

Barcelona, 3 de gener de 1939

He baixat amb en Pi i Sunyer. Decididament, m'ocupo del passaport; a veure si de dissabte en set, marxo.
Universitat. Han barrat el pas al pati de Dret. El bar era tancat; el desdejuni quàquer era servit al pati de Farmàcia. Quan hi he arribat el cacau encara no era a punt; però hi havia safates amb les racions de pa. Avui ració doble i pa blanc. Al cap d'una estoneta han dut el cacau: l'han fet al laboratori de química i era servit en recipients de vidre molt a posta. D'una gran jàssera, ajaguda al pati, uns quants estudiants n'han fet taula i seient. D'altres desdejunaven drets per ci per lla. Jo era tot sol, assegut en un banc, assaborint el bon gust del pa i el cacau. He observat que un grup de professors em mirava i comentava. En Moles se m'ha acostat i m'ha dit: "Estàvem comentant que ara hauria d'escriure les Hores espanyoles."
Pati de Dret. La bomba ha destrossat unes quantes llambordes i ha fet un sot no gaire gran ni gaire profund. Algunes columnes i la paret estan aclivellades per la metralla i pels trossos de llamborda. Per aquella banda, ni ajaient-se a terra no s'hauria pogut salvar ningú. En canvi, dins les aules, hom no hauria rebut sinó ferides causades pels vidres. En una taula hi ha un cairell de vidre, clavat, dret. No cal dir que tots els papers que havien posat aquests darrers dies, treballant-hi hores i hores, substitució dels vidres, han estat esbotzats. Però aquí la víctima vivent és un xiprer. El van plantar, amb uns quants més, en reformar el pati. Havia crescut força i molt bé. L'esclat de la bomba l'ha tallat, millor dit, l'ha esqueixat.
(...)
Tarda. Sortia disparat, per veure si atrapava a la Universitat en Josep Xirau, perquè em dugués amunt. Però, per l'escala pujava un home, amb una noia desmaiada als braços. M'he ofert per ajudar-lo, tot seguit, ha acceptat. Ell l'ha agafada per les cames i m'ha abandonat el tors. En veure-la, m'havia semblat un noieta, però era una noia com de vint-i-cinc anys. Fins a la pensió no mancava gaire. I la càrrega ha resultat dolça. En agafar-la per posar-la damunt el llit, les puntes dels dits han hagut de percebre el tacte íntim i sedós de la seva pell. La sensació m'hi ha persistit una estona.
He arribat a temps a atrapar el cotxe. Però, quan en Xirau ha baixat (hem anat a recollir-lo a casa seva), el seguien la dona i altres senyores. I és un cotxe petit. Protestes i excuses de part meva, i em disposava a retirar-me. Finalment, ens hi hem encabit tots!
Al vespre, bombardeig.


Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada