Ahir van trigar molt a donar el comunicat de guerra. Vaig anar-lo esperant, cada vegada més interessat. (...) Estava tan cansat que, finalment, a quarts d'una vaig apagar el llum i vaig adormir-me.
Tot plegat, la gent -la gent amb qui tracto, almenys- no es desesperança. A la Conselleria de Cultura, he parlat amb en Nicolau. Està molt ben impressionat de l'estada dels parlamentaris francesos.
- Mai no agrairem prou a Mussolini les seves pretensions sobre Còrsega i Tunis -diu. I afegeix, parlant de l'ofensiva d'Extremadura.
- És com mossegar-los la cua per fer-los girar la cara.
També en Pous es refusa al pessimisme. Ara està a punt de donar una conferència on demanarà als comunistes i als anarquistes que no entorpeixin, amb llur presència al govern, l'ajut de les democràcies per al nostre triomf.
- Mai no he sentit tanta vitalitat com ara -diu.
En Pi i Sunyer, com jo li fes observar que, paradoxalment, fins i tot podria donar-se el cas que el retrocés de les nostres forces determinés, finalment, l'acció de les potències, ha assentit, tot fent una imatge d'enginyeria:
- Són com dues paràboles -em sembla que ha dit-; el factor resistència i el factor ajut internacional: cal veure quina anirà més de pressa.
- Encara que guanyem -ha dit-, la guerra ens haurà escurçat la vida uns quants anys.
- Als que tinguin una tara... -li ha estat objectat.
- És que jo la tinc -ha dit.
- Això que vós teniu al fetge, ja ho té tota persona que s'estimi -ha saltat, rutilant, en Pous.
En Pi parlava de com temps enrera havia estat punyit per dubtes i escrúpols (tu estàs amb els assassins, etc); però, després, el comportament dels altres i l'evolució de la guerra i de la República l'han tranquil·litzat. I avui sap que, si perdem, podrem anar pel món respectats per totes les persones sensibles.
Tot això i moltes altres coses dites mentre en Pi es llegia el manifest que, per iniciativa seva, ha redactat en Rovira, perquè el firmem els intel·lectuals catalans.
Ja dins el cotxe, cap amunt, en Pi parlava de l'admirable actuació dels soldats catalans, i recordava els meus articles sobre l'esperit bel·licós, on jo anunciava que, quan les circumstàncies confluïssin, els soldats tornarien a ésser el que havien estat sempre.
(...)
Arribàvem. A les tres em posava a fer-me el dinar. A les quatre ja me l'havia menjat, abundós i excel·lent. A dos quarts de cinc ha arribat M. dels A. Còpia de l'article Menorca. Còpia de notes d'aquestes, que fan molt bonic.
"Una més gran estimació i més de seny... Com qui llegeix les obres d'un gran home i pensa: que m'hauria agradat que m'hagués estimat."
Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada