divendres, 14 de febrer de 2014

14 febrer 1939. L'exiliada.

Hem passat la nit a l'Asil dels Vells i el dia dintre les barraques. El nombre dels malalts sense ferides ha augmentat, perquè ha corregut la veu que tots els qui no necessiten assistència seran portats al camp de futbol d'Arles convertit en camp de concentració... al ras. Cal fer els ulls grossos amb els falsos pacients estirats pels racons amb la idea de passar un dia -i una nit- més al sopluig. Penso que cal estar realment defallit (o, al contrari, molt fort i sa) per a suportar la pestilència dels barracots. Quan hi entra un raig de sol, hom veu la pols de la palla que puja de les jaces dels ferits. Tots els qui ho podem fer sortim a l'aire lliure de tant en tant. Aquest matí, una infermera ha caigut en basca. L'amic Serra, per contra, ha après de posar injeccions amb destresa. No crec que l'ex-barman del Parlament pugui fer igual. Es diu Carol. El personal francès ens tracta amb una certa consideració i agraeix el concurs, sobretot el del company metge.

A l'hora de menjar, o durant les vetllade sa l'Asil de Vells, els catalans canvien impressions. No totes són falagueres, però sempre n'hi ha alguna d'esperançadora. Les notícies que rebem de Perpinyà confirmen el que va dir el doctor August Pi i Sunyer: una mena d'oficina del govern de la Generalitat, instal·lada al Centre Català, funciona com un primer organisme d'ajut als refugiats -amb el consentiment, és clar, de les autoritats franceses-. Alguns consellers (Tarradellas, Sbert, Martí Feced, Bosch i Gimpera...) hi acudeixen diàriament i, amb ells, molts diputats i funcionaris. D'altra banda, el Centre Español de Peprinyà ha organitzat un servei similar. 

- Si un de nosaltres pogués arribar-se a Perpinyà... -diu en Serra, amb la veu insinuant.
"Només" caldria, en efecte, pujar en un qualsevol dels trens que passen, nombrosos, per l'estació d'Arles.

Val més, però, no portar pressa. Un mal pas, en aquestes circumstàncies, ens podria menjar de dret a un lloc pitjor (al camp d'Argelers, per exemple, al sol i a la serena, on passen gana i dormen a terra). Tot se sap i les males notícies van de pressa.

Val més no portar pressa, certament. Aquest vespre, en Serra ens comunica que ha pogut establir contacte amb el batlle d'Arles ("home d'esquerra, admirador de Macià"), el qual ens donarà un permís per anar a Perpinyà.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada