dissabte, 29 de març del 2014

Boissy-la-Rivière, 29 març 1939. A Francesc Trabal.

Boissy-la-Rivière, 29 de març de 1939

Estimat Trabal:

Rebo avui la vostra lletra. No us estranyi que no us hagi avisat encara per trobar-nos a París; hi vaig -com ahir- decidint-me la vigília, poc sovint i poques hores.

Cal alguna explicació sobre això d'en Capdevila. El 25 va partir cap a Colòmbia, amb en Pau Vila i en Josep [en Miquel Joseph i Mayol]. Tota una sèrie de circumstàncies el van obligar a decidir-se literalment en hores, quan ell creia, i crèiem tots, que, si de cas, seria cosa de setmanes. Va ésser tant més punyent; no tinc gaires amics del temps de la meva vida que ell ho és, i la nostra convivència darrera m'ha fet sentir com mai la gran qualitat del seu afecte, de la seva intel·ligència i del seu humor. No he passat, en tota l'emigració, un trasbals tan viu com aquest. Em va encarregar de despedir-lo pels amics, com Vós mateix; de regraciar-vos de la suma que en Mallol [Ignasi Mallol] li va remetre de part vostra; i de pregar-vos que, quan hi hagi alguna cosa epr a ell, donat que se'n va endeutat fins al coll, que la feu a mans d'en Mallol mateix, que a mig mes que ve sortirà també cap a Colòmbia. 

Si en la meva lletra anterior us parlava de possibles sumes per a Capdevila, Soldevila o jo mateix, era continuant, en certa manera, la conversa tinguda el dia de l'encontre amb H. Ould. És a dir: si es rep algun socors adreçat a la Institució o al PEN català, concretament, taxitativament i directament, creiem que nosaltres també n'hem de tenir part, segons els torns que s'estableixin, si se n'estableixen; però en necessitem la part. I això, partint del que Vós mateix dèieu en la vostra lletra paral·lela a l'al·ludida conversa; i tenint en compte l'evolució de les situacions. Nosaltres estem com esteu vosaltres mateixos i la resta: allotjats i mantinguts estrictament, però res més. Tota latra despesa ha de sortir -d'on sigui. Per altra banda, si ens posàvem a escatir i a fixar numèricament necessitats, ens hi perdríem i ens hi disgustaríem com a Barcelona amb els paquets de queviures; no sembla doncs que hagi de tenir prioritat sinó aquell -com passa el dia de l'entrevista de Perpinyà- que no pugui menjar, que no tingui sostre. Passa això encara? Per tot el que sabem, no. El que us deia, doncs, té aquest abast: ni més ni menys.

Continuo esperant que d'un dia a l'altre es resolgui la qüestió del meu viatge a Anglaterra. En Bosch està per tornar-ne, i en Pi per anar-hi. Suposo que, quant a mi els meus, serà cap a mig mes entrant. Tinc unes conferències sobre la litratura del nostre renaixement demanades a Belfast i a Dublin per a començament de maig; del que ens paguen, en sortirà l'excursió, i de l'excursió, una mica de propaganda per nosaltres. Els universitaris que m'inviten són ardentment nostres.

Aquesta organització de Boissy cal no oblidar que és especial en tot: en el seu origen i en la seva finalitat i fins en els seus terminis; per Pasqua, per exemple, tindrà un parèntesi, no podrem ésser. S'ha de regir per un comitè propi; per bé que nosaltres, econòmicament, ara com ara ens entenem amb l'Oficina de la Generalitat, on tenen ja les nostres fitxes. De moment som: a part de jo i els meus, els Soldevila, els Malllol i en Pijoan. Per a ajuntar.nos gent nova, hem de tenir molt en compte, no solament la seva significació política en ella mateixa, ja que els ofertors són catòlics molt coneguts, sinó fins i tot les condicions de caràcter, perquè qualsevol dificultat de convivència faria més mal efecte. Després com que l'objecte és muntar més o menys una escola-colònia per a alumnes, ja grandets, els components han d'ésser ensenyants, o poder passar com a tals amb tota honradesa; en Josep i avui en Pijoan no fan excepció, perquè duien, i el segon continua duent, l'administració. Per tot això hem invitat l'Obiols a venir; creiem que hi podria fer bé la classe de francès. Hi vindran també, sembla, el músic Samper, la família Romeva, possiblement en Serrahima; i per substituir els Mallol quan se'n vagin, el pintor Sunyer amb els seus. Quant a alumnes, encantats que en vinguin; digueu-ho així a en Jordana i a en Murià. Ara, qui vingui, que sigui amb els papers arreglats o almenys encaminats per a residir ací. Nosaltres només els tenim així: encaminats. Hi som coberts, a base de presentació a l'alcaldia, d'instància feta, i d'una llista que té, telefònicament, el prefecte. Ben entès que no es tracta d'una organització confessional, ni en l'ensenyament ni en cap pràctica; per aquest mateix principi liberal tampoc no fór abé que hi hagués ningú que es volgués distingir contra cap credo. No sé si m'explico, que deia aquell.

Semblaria mentida la bona feina de contacte i d'expansió per a les nostres coses, per al sentit de la nostra lluita etc. que hem pogut fer ací, prop de la joventut, admirable en gran part, que freqüenta l'Auberge de la Jeunesse. Ara ja no som pròpiament a l'Auberge, sinó al vell molí de Noisemont, dins el parc -negligit, però meravellós parc!- del castell de Bierville. Arriveu-vos-hi un dia, si us plau. 

¿Heu sabut res més de H. Ould?

D'això dels Joans, ja en parlarem quan ens veurem. Si el mateix traductor pot ésser l'introductor en una editorial, bé; però si n'he de cercar un a part, jo no puc deixar d'oferir-ho en primer lloc a P. Rouquette.

Ens veurem. Saludeu els ovstres, de part nostra, amb tot afecte.

Us abraça

C.Riba


Cartes de Carles Riba 
(II. 1939-1952)
(Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1991)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada