diumenge, 18 de maig del 2014

De tots


La segona tinent d’alcalde de Lliçà d’Amunt ha deixat el PSC perquè troba que és massa tou amb el dret a decidir. Massa tou en tolerar el dret a decidir. Però la tinent d’alcalde s’explica i aleshores és quan no l’entenem: segons recollia aquest diari, ella diu que està d’acord amb el dret a decidir, “però de tots i dins d’un ordre”. Qui són tots? Tots els catalans? Tots els espanyols? Tots els europeus? I quina és la seva idea d’ordre? En aquesta democracieta espanyola les paraules tenen un significat del tot diferent al del diccionari. N’hi ha uns que es diuen Manos Limpias que volen il·legalitzar l’Assemblea Nacional Catalana, que, entre d’altres coses, defensa el “dret a decidir” i, en canvi, Manos Limpias no brama per il·legalitzar la Falange Española o altres formacions feixistes. Amb l’ordre passa igual: és la manera d’anomenar la Constitució espanyola, convertida ara en un sancta sanctorum intocable que només serveix a uns quants, i no pas a tots. Serveix als mateixos que ho havien deixat tot “atado y bien atado”, tant en clau nacional com social. La segona tinent d’alcalde de Lliçà, que segueix en el càrrec (segons l’alcalde, deixar el partit és una decisió personal), diu que es va equivocar donant suport, fa dos anys, al corrent progressista Avancem, dins del PSC. Ella demanava “democràcia interna per a tot” i no això. Tornem-hi amb el diccionari capgirat: “personal” no és res “personal” i “per a tot” vol dir “per a tot, menys el que no m’interessa”.

(Article publicat el divendres 28 de març de 2014 al diari EL 9 NOU del Vallès Oriental)

La notícia va ser aquesta. Però després es va anar eixamplant. Aquí, alguns episodis...
1,
2,
3,
4
5
.
.
.

2 comentaris:

  1. A "La seducción de las palabras" (2000) , Álex Grijelmo ens intenta explicar com les paraules i les frases, a més d'un significat diferent al del diccionari, poden ser totalment el contrari.
    Altres obres "El estilo del periodista (1997)", utilitzat afacutats de periodisme; Defensa apasionada del idioma español (1998), La punta de la lengua (2004) y El genio del idioma (2004).

    ResponElimina
  2. Ei Jos! Merci pel comentari (i per la bibliografia). Ben trobat per aquests verals!

    ResponElimina