diumenge, 11 de maig de 2014

París-Bis i generacions

Vaig sortir de la presentació de París–Bis, la novel·la pòstuma de l'escriptor i periodista Quim Soler (Barcelona, 1940–1993), amb el cap bullint. Hi havia ajudat l'excel·lent vi negre, D.O. Montsant, servit al final, avinentesa del Centre Quim Soler, dedicat a la literatura i el vi. Novel·la imaginativa i experimental, l'aparició de París–Bis és una singular confluència dels astres: ha vist la llum 40 anys després que fos escrita, i 20 anys després de la mort del seu autor, que alguns recordaran perquè als anys vuitanta i noranta els portava a La porta dels somnis, el primer programa de literatura que va tenir Catalunya Ràdio. Ha vist la llum gràcies a la colla d'amics del Centre Quim Soler, que ha passat a ordinador el manuscrit –el llibre té 771 pàgines– i l'aposta de Lleonard Muntaner per editar-lo. “És un text amarat de la literatura que Quim Soler apreciava, Rabelais, Vian, Joyce, Cortázar...”, va dir Ricard Ripoll, que ha tingut cura de l'edició. I encara més: va revelar “el plagi anticipat” que significa el 1Q84 de Murakami (2009), on planteja un Tòquio paral·lel, com el París paral·lel de Quim Soler.

La presentació de París–Bis, abans-d'ahir, a la Biblioteca de CataIunya, va ser un homenatge a Quim Soler i un reconeixement de la seva generació, els fills de la immediata postguerra, que s'acosten a la setantena o la sobrepassen. La confluència generacional era a la taula –Pep Albanell i Joan Rendé, membres del col·lectiu Ofèlia Dracs, com Soler, i Carles Pérez–, i entre el públic, on s'albiraven unes quantes personalitats fora de catàleg. Aquesta concurrència i els fragments de París–Bis que es van llegir –textos críptics i crítics amb apriorismes i simplificacions– em van fer pensar que tenia al davant aquella part de generació tap que no ha fet de tap. Aquella part de generació que va ser crítica amb una transició de paperina que els acabaria enviant a la perifèria. No per res, a la taula van citar el nom de Ramon Barnils, amb qui Soler havia col·laborat en la recuperació d'El Be Negre. No per res, Carles Pérez va fer una ferma defensa d'una ràdio exigent que oferia “obres cabdals de literatura universal” dins d'un programa generalista i no dins d'un espai residual per a especialistes. No per res, dies com aquest et recorden que no ens hauríem de descuidar de pensar en gran.

(Article publicat a El Punt Avui el divendres 6 de desembre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada