Va tornar a passar. Just en uns pocs dies abans de Sant Joan i en la nit més curta de l'any, els vespres són com de préssec. I no és cap llicència poètica. Algun d'aquests dies vaig sortir a córrer pels volts de Malhivern i encara els mosquits no feien la guitza, enganxifosos, ni la calor de tot el dia, ni els camps aspres ni la pedra seca. Aquests vespres de juny sembla que no s'acabin mai, i el fons de les piscines grogues acabades de segar t'agombola mentre hi passes bufant, pel costat, i fan com si el moment fos etern: no s'acaba de fer fosc, el dia s'allargassa una mica més i t'anima a agafar un altre viarany, a fer una mica més de volta. És un espectacle, de debò. Per agafar una cadira i posar-te a aplaudir, mirant com marxa el sol per darrere el campanar de l'Ametlla i per Puiggraciós. Després ja vindran les bullangues de la revetlla, aquelles esquadres d'adolescents que, amb motxilla inclosa, es dediquen a rebentar les papereres del Passeig i la resta de mobiliari que trobin a mà. Coses de l'edat? I un be negre. Però avui tocava bucolisme i jo volia dir que de vegades una mena d'escapada i fusió amb el paisatge t'aclareix el cap i et dóna una sensació -també fugissera- de tocar-hi una mica clar. Un poeta, Víctor Obiols, ho diu ben lúcidament en un llibre de reminiscències japoneses, D'un juny dur: “Al tercer sol del puny trobí el meu juny, / i en el camí perdut, ni grill ni encuny. / Per punts de no retorn m'he retrobat.” Va anar més o menys així.
(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU de Vallès Oriental el divendres 27 de juny del 2014)
* La foto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada